Veu la llum el VII volum de Blasco: ” A peu pels camins del cançoner”, aquest dedicat a l’Alt Urgell

8 11 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A. Luengo pel Periòdic d’Andorra, 3 novembre 2010)

Ja està: amb la publicació del volum VII de la sèrie A peu pels camins del cançoner, consagrat a l’Alt Urgell, Artur Blasco culmina la portentosa feina de recuperació del patrimoni musical de la comarca iniciada al 2000 amb el volum dedicat al Cadí, el Moixeró i el Pedraforca i completada dos anys després amb Les cobles del Peirot, l’espectacular recull de la cançó protesta avant la lettre que els catalans del segle XVIII practicaven contra el Borbó de torn. El patracol que ara veu la llum no té la càrrega contestatària del Peirot –no es pot tenir tot– però constitueix una peça d’arqueologia musical sense precedents i des d’ara mateix referència obligatòria: Blasco hi recull 176 cançons procedents de 24 localitats, des de la parròquia d’Hortó fins a la Clua, des de la Seu fins a Alinyà, des de Montferrer fins a Peramola.

……………..         …….El musicòleg Artur Blasco (foto: El Periòdic d’Andorra)

Les més prolífiques, diu Blasco, són indiscutiblement Oliana i Organyà, «on per alguna raó que és difícil d’establir sempre hi ha hagut gent que ha conservat viu aquest patrimoni». En la majoria dels casos, només la seva abnegada feina de formigueta, de poble enpoble i de mas en mas durantmés de quatre decennis, ha salvat de la desaparició cançons més que centenàries, anteriors fins i tot a la colonització de l’acordió, que va començar a finals del XIX i que va comportar la irrupció del ball de parella, l’agarrat. Fins aleshores, i a cavall dels instruments tradicionals del Pirineu –el violí i el bot, o sac de gemecs– el que havia dominat als nostres pobles era el ball col·lectiu –l’esquerrana, la jota, el fandango, el ball pla, el rigodó i els llancers, que encara es ballen a Tuxén.

Però això era en les ocasions especials, els dies de festa grossa o familair. La resta de l’any el que es cantava eren les cançons d’ofici, la cançoneta nova, les cobles del Peirot, la cançó de ronda i les anomenades rondes de desafio. A pèl, sense acompanyament musical. I són aquestes les que Blasco ha salvat pacientment de l’oblit. Un oblit, per cert, en el qual descansen per sempre més entre el 80% i el 90% del patrimoni musical pirinenc: el que ell calcula que s’ha perdut irremeiablement. L’escabetxada va començar als anys 40, amb la mecanització del camp: «El tractor va arrambar amb el cançoner tradicional, perquè aquestes cançons es cantaven sobretot en el context de les feines del camp».

El que en queda el tenim ara disponible a l’A peu pels camins del cançoner: hi ha cançons d’ofici i també d’actualitat –«Quan no hi havia diaris ni periodistes, les notícies d’una derrota o d’una victòria militar, d’un casament del segle o d’una mort reial es transmetien moltes vegades a través de cançons»– però també se celebra la vida quotidiana del poble –«Si una noia del poble quedava prenyada durant el festeig, sempre hi havia qui li dedicava una quarteta satírica»–, o es criticava el poder polític, com a les cèlebres cobles del Peirot. Diu Blasco que el de l’Alt Urgell és un cançoner impregnat –com tot el Pirineu– de ressonàncies eclesiàstiques, fins al punt que el considera descendent directe del cant gregorià, que no és poca cosa. Diatònic i de tall centreeuropeu, i a una sola veu, malgrat la tradició coral dels pobles del Cadí, amb Josa i Tuxén al capdavant.

Anuncis




Les Mare de Déu Trobades: la Verge de Meritxell.

8 09 2010

Avui dia 8 és el dia de les Mare de Déu Trobades. Moltes felicitats a totes les Núries, Meritxells, Valldeflors, Neus, Eroles, Covadongues, etc que ho cel.lebrin. Adjunto tres PDF (un, dos i tres), amb un article del diari “Més Andorra” sobre la Verge de Meritxell.