Inauguració de Sant Climent de Talltorta (Bolvir, Cerdanya).

8 08 2012

(Font: Laia Creus i Gispert)

A inicis de juny (coincidint amb la Festa Major de Talltorta) es va inaugurar l’església de Sant Climent de Talltorta que, des de finals del 2008, ha patit tota una sèrie d’actuacions de millora.

Per una banda s’havia d’intervenir en el subsòl per a crear una càmara d’aire que evités que la humitat continués pujant per les parets i malmetés el gran complex de pintures barroques que l’església conserva.

Aprofitant la intervenció arquitectònica es va realitzar una intervenció arqueològica que jo mateixa vaig dirigir i que, entre d’altres coses, va posar al descobert les restes de l’àbsis d’un temple romànic anterior. Les dades arqueològiques vingueres confirmades durant el procés de restauració de les pintures quan, als peus de la nau, aparegueren restes de pintura romànica per sota els nivells de pintura barroca permetent-nos veure que alguns dels murs de l’antiga església es reutilitzaren posteriorment.

Després de la fases d’intervenció arqueològica i arquitectònica es restauraren les pintures, que a partir d’aquest estiu ja es poden visitar. Per la seva banda, les restes de l’àbsis romànic han quedat visibles sota un terra de vidre a la zona de l’actual altar.

Per visitar l’espai haureu de contactar amb l’Ajuntament de Bolvir.

Per a més informació us adjunto l’article que recentment va sortir publicat al nou volum del Ceretània i el tríptic que la Diputació de Girona ha fet sobre el temple i la intervenció realitzada.

Article Ceretània
Portada Tríptic
Revers Tríptic

Anuncis




El Sagrari barroc de Sant Joan de Sispony aviat tornarà al seu lloc.

16 03 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Toni Solanelles pel Diari d’Andorra, 5 de març de 2012)

El calze de la cara frontal torna a tenir un daurat lluent. El sagrari brilla després d’anys de pols, mal manteniment, corcs i deixadesa.

Els especialistes de l’àrea de conservació i restauració de Patrimoni Cultural han posat al dia una de les peces (gairebé) úniques que conserva l’art religiós del Principat. Un sagrari pictòric que ens va deixar com a herència el barroc. Ben aviat l’església de Sant Joan de Sispony el podrà tornar a veure lluir. Vaja, alguns, de fet, el podran veure lluir per primera vegada. Encara no fa un parell d’anys el seu estat era d’allò més pobrissó. Passava totalment desapercebut tancat a la sagristia del temple massanenc. Entre paperassa, alguns missals, molta o poca brossa i… i un crucifix processional amb un Crist manc que deu datar de la mateixa època (segle XVII) i que també ha recuperat vida aquests darrers temps a la ITV patrimonial d’Aixovall. Al taller de conservació i restauració de peces d’art i altres obres del llegat històric rebut del passat.

El sagrari, que tot apunta que va estar aferrat al retaule que antigament havia lluït a Sispony i el parador del qual es desconeix del tot, ha hagut de sotmetre’s a un lífting de nivell. D’entrada, un bon sanejat per matar totes les cuques. Perquè de corcs en tenia. I molts. Tants com el crucifix també restaurat. De fet, l’armari de les hòsties, de fusta, de quatre cares (encara que només tres d’elles decorades, la quarta deuria ser la que anava enganxada al conjunt retaulístic desaparegut), tenia algunes parts que havien estat literalment menjades pels insectes. Altres peces de l’obra se n’havien desprès i perdut. Desinfectar el sagrari ha estat un dels elements que han hagut de fer els experts de Patrimoni. També fixar les parts de la fusta malmesa i, sobretot, identificar els llocs on la policromia estava més aixecada. Fixar-la també i repassar-la.

Diferenciar els afegits
Alguns dels elements que es veu clarament que falten però que no han deixat cap rastre, cap herència, no han estat reemplaçats. Afegits. En canvi, un fuster s’ha encarregat de refer, de tornar a fer, algunes parts del cub que havien desaparegut però que semblava molt clar com eren. Això sí, no s’han daurat aquestes parts com ho deurien haver estat en l’època siscentista. S’hi ha passat un tint especial per garantir-ne la durabilitat i prou. Es tracta de deixar clar quins elements són originals i quines peces s’han afegit. Al soci no se’l pot enganyar. I a l’espectador, tampoc. El que és art bar­roc és art barroc i el que és fusteria contemporània, ha de quedar clar que és un pedaç. A les pintures se’ls ha mirat de donar el resplendor que algun dia segur que van tenir, amb el fust blau com a predominant.
La peça, molt interessant per ser gairebé inèdita (tots els retaules solen dur inclosos sagraris però ben pocs tenen les dimensions del de Sispony i encara menys són únicament pictòrics), és d’una factura elemental. Modesta. La cara frontal és la que hauria estat menys treballada pel que fa a pintura. Però és la més explícita. S’hi reflecteix un calze amb una hòstia ben visible. És en aquesta cara que hi ha la clau del sagrari. El calze, per tant, convida a entrar-hi. A combregar. L’interior també està decorat: amb estels sobre fons vermell i blau. Els dos laterals estan molt més treballats. Són de més qualitat. Mostren àngels que escenifiquen moments de la passió de Crist. Totes dues cares reflecteixen fons eucarístics. Àngels força millor perfilats que el calze. Els angles del cub que configura el sagrari són arrodonits, com si pretenguessin tenir una aparença de columna.

El Mestre d’Ansalonga
Els especialistes de la Universitat de Girona que han estudiat la peça dins el seu treball sobre l’obra de l’època moderna (barroca) al Principat consideren que les pintures que decoren la peça, el moble, són discretes. Però prou interessants. Com sol ser habitual en molts dels treballs que el passat ens ha deixat, l’autor de l’obra és anònim. A veure, és més que probable que la creació, la producció de l’armari en si, la fes qualsevol fuster del poble, això és més que possible, però descobrir l’autoria de les pintures és més complicat. A l’hora de fer travesses, els experts diuen que es poden veure certes similituds entre la decoració del sagrari i algunes pintures del Mestre d’Ansalonga. El mestre que el treball dels estudiosos ha permès posar-hi nom i cognom: les obres de Jeroni d’Heredia recorden les pintures del sagrari. O al revés. El moble pot ser modest. Però encara que sigui pel que s’hi guarda, és l’hòstia





La Casulla de Sant Ermengol ja té vitrina.

5 03 2012

(Font: web d’ STEM MUSEOS)

L’equip tècnic de STEM encapçalat pel seu director Ignasi Millet ha finalitzat el disseny, la producció i la instal·lació d’una vitrina amb control climàtic passiu per exposar la casulla de Sant Ermengol al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La casulla ha estat restaurada pel Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. Per a més informació podeu entrar a la seva web.





Sant Serni de Nagol i Santa Coloma, properes restauracions fetes per Patrimoni.

20 02 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 19 febrer 2012)

La llista d’espera del servei de Patrimoni té dos pacients prioritaris: Sant Serni de Nagol i les pintures murals sobre la porta d’accés a l’absis romànic de l’església de Santa Coloma. Totes dues intervencions tindran lloc, si les coses no es torcen ni sorgeixen imprevistos, l’estiu que ve. De fet, i segons la restauradora Mireia Tarrés, tècnica de Patrimoni, l’únic que té data confirmada és Sant Serni de Nagol, on es reprendran els treballs de consolidació de les pintures murals –coetànies a la consagració del temple, el 1055, i per tant les més antigues del Principat– que van començar la campanya passada, amb Eudald Guillament al capdavant. Aleshores es va executar una primera intervenció d’urgència per fixar i consolidar els pigments de l’arc de l’església; el pròxim objectiu és repicar el recobriment de calç dels murs de Sant Serni perquè n’emergeixi el morter original i qui sap si les pintures murals que podrien ocultar-se rere aquesta capa de morter.

De fet, la presència d’un bisbe clarament posterior al mur esquerra del temple alimenta aquesta molt llaminera hipòtesi. El mateix Guillamet posava el juliol la bena abans de la ferida en advertir que comprovar si hi ha o no resets de pintura sota el morter de calç «exigiria una inversió molt elevada, i no tenim garanties que el resultat fos positiu». En fi, que caldrà encara molta paciència perquè a Sant Serni –diu Tarrés– hi ha feina per a vàries campanyes. Tenint en compte que les pintures murals no va ser descobertes fins al 1976, i que fins al 2011 no s’hi va practicar cap intervenció, ara tampoc no hi ha presses.


treballs a l’àbsis de Sant Serni l’estiu passat. (Foto: Alex Lara)

L’altre pacient que rebrà la visita dels tècnics de Patrimoni aquest curs serà l’església de Santa Coloma. Res d’urgent, adverteix la restauradora: un estudi sobre l’estat de conservació de les restes de pintura mural –decoració geomètrica i Agnus Dei– a l’arc que vigila l’entrada de l’absis romànic, i potser, només potser, algun retoc puntual. En qualsevol cas, una analítica quasi rutinària que podria posposar-se si apareix algun cas d’autèntica urgència. Pel que fa a Santa Coloma, l’autèntica pena és que continuïn encapsulats a la sala de Govern, a la capital, els frescos adquirits el 2007. Tampoc en aquesta matèria ha mogut encara fitxa el ministeri de Cultura que encapçala Albert Esteve: quasi 4 milions d’euros amagats. Rara inversió.





El Retaule de Sant Isidre de Sant Iscle de la Massana entra al taller de restauració.

20 02 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Toni Solanelles pel Diari d’Andorra, 17 febrer 2012)

Si no hi ha urgències, a la tardor el retaule de Sant Isidre de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Massana haurà canviat de cara. I de quina manera.

L’obra que el Mestre de Pal –que els experts han identificat com el duet d’escultors catalans format per Isidre Clusa i Agustí Claramunt– va construir per dedicar al patró dels pagesos a petició dels feligresos massanencs durant la segona meitat del segle XVII és a mans de les dues especialistes en conservació i restauració del departament de Patrimoni Cultural. Sant Isidre, literalment, ha entrat al taller. Igual com ho han fet les altres imatges que constitueixen la iconografia, més aviat poc destra, del conjunt retaulístic. Però no pas tota l’obra podrà ser tractada a les instal·lacions d’Aixovall. Una bona part del moble barroc haurà de ser treballat in situ. En la llista de prioritats de retaules a restaurar, el del Sant Isidre massanenc ocupava un dels llocs privilegiats. Ho recorda Mireia Tarrés, una de les dues especialistes del departament.

“La policromia estava força aixecada”, explica Tarrés, que diu que el tractament poc varia si es fa in situ o si es fa en un taller. Ara, és clar, el que canvia són les condicions de treball. A l’església, o hauran d’aixecar una bastida o s’hauran d’enfilar a l’altar. “I quan agafes un retaule, és una feina força exclusiva.” Per això van d’un en un. Sense pressa però sense pausa. Del retaule massanenc –el tercer que al seu temps es va encomanar al Mestre de Pal des de la Massana– primer se’n farà tot l’estudi i documentació. Després es restaurarà l’estructura i, més tard, s’atacarà les talles. Les imatges dels sants.

Hi ha sis grans figures a banda del Pare Etern del cimal i de les tres escenes de la predel·la. Més enllà de Sant Isidre, en el primer pis hi ha, també, una talla de Sant Nicolau de Bari (a l’esquerra segons mira l’espectador) i una altra de Sant Agustí. Cada sant protagonitza una de les escenes de la predel·la. El patró dels pagesos i titular de l’homenatge que es ret amb la construcció del retaule és una talla de força valor. I força malmesa quant a la pintura. Segons els experts de la Universitat de Girona que han treballat en la catalogació de les obres de l’edat moderna (bàsicament retaules, però també pintures del període barroc) que hi ha al Principat, la imatge de Sant Isidre té una expressivitat, una estimulació anatòmica, un moviment corporal i una vestimenta prou detallada que fan pensar que “o bé és la millor peça” que van esculpir Clusa i Claramunt “o bé és reaprofitada” d’un altre retaule. Un element subjectiu però visible que pot fer pensar en el segon escenari és que la talla és molt gran per a la fornícula en què va encaixada.

Segon pis

La majoria dels elements estructurals del primer pis s’hauran de refer in situ. Quan els experts de Patrimoni Cultural i els dos fusters que els acompanyaven van voler desmuntar l’obra, van descobrir que bona part dels elements que configuren el treball estructural estaven enganxats entre ells a partir de claus i puntes. Aquest lligam no és original. Data dels anys seixanta, segons Mireia Tarrés, quan es van fer obres a l’església i es va decidir fixar els elements de fusteria de l’estructura per assegurar-los. Les peces dels retaules, però, haurien estat concebudes al seu dia per encaixar entre si. I per suportar-se amb el propi pes. Les puntes i els claus, però, han fet témer que si es forçava es danyés encara més l’obra. I només ha estat retirat el segon fis i la cimera. En aquest darrer tram, a banda del Pare Estern, hi ha una petita talla de Sant Miquel i una altra imatge que representa un altre arcàngel. Al segon pis, l’espai central l’ocupa Santa Llúcia, amb Sant Vidal a la dreta i Sant Marc evangelista a l’esquerra. Un cop es netegi i es fixi la policromia (on mana més el verd i el vermell que el daurat), i es reintegrin les zones perdudes, es farà el procés químic adient per matar els corcs. Per desinsectar la fusta. Quan surti del taller, Sant Isidre farà millor cara.





Les obres a la parròquia de Sant Julià obliguen a retirar la tela de Sant Nicolau de Viladomat.

14 02 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 7 febrer 2012)

De vegades passen coses ben curioses: a finals de desembre el Sant Nicolau de Viladomat tornava a casa seva, la parroquial de Sant Julià, després de passar sis mesos a l’hospital, al taller ordinenc de Retoc. En va sortir nou. Net com una patena. La sorpresa va venir ara fa quinze dies, quan la tela va desaparèixer del seu emplaçament original, a l’esquerra de l’altar. ¿La causa? La millora de la il·luminació en l’interior de l’església, que ha obligat a retirar l’oli com a mesura profilàctica, diu Patrimoni, fins que s’acabin les obres, que es podrien allargar encara dos mesos. Com a mínim el quadre ja no arreplega pols arraconat a l’entrada del temple, on es va passar els primers dies de la intervenció. Menys sort ha tingut el cosí de Sant Nicolau, el Sant Roc atribuït també a Viladomat –a la fotografia d’aquí dalt–, de cara a la paret mentre durin les obres. Però potser caldria haver-hi pensat abans que el Sant Nicolau tornés a casa, i no després, a fer regates a les parets i criar pols.

En qualsevol cas, les millores en la il·luminació interior de l’edifici constitueixen l’última fase d’una actuació que es va iniciar l’abril del 2011, i que ha servit –diu Patrimoni– per netejar i embellir la façana principal de l’església i l’interior del campanar, col·locar xarxes a les obertures per disminuir l’entrada d’aus, i solucionar els problemes d’humitat que hi havia a una de les façanes i que afectaven a la sagristia, que d’altra banda també s’ha aprofitat per embellir. Una part d’aquestes intervencions s’ha acollit al programa de subvencions per a la conservació i restauració del Patrimoni, que hi va destinar 17.250 euros.





Canillo presenta el pendó de St. Serni restaurat.

17 01 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 16 gener 2012)

L’església de Sant Serni de Canillo va ser ahir l’escenari de la presentació de l’estendard grana restaurat. Des de principis de desembre ha estat exposat a l’església, però no va ser fins ahir que la restauradora, Monserrat Xirau, el va presentar i va explicar-ne les seves peculiaritats. Per afavorir la conservació de la bandera, aquesta es guardarà en una caixa fabricada especialment, i serà en ocasions especials quan es faran exposicions temporals perquè la gent en pugui gaudir, segons va informar l’ANA.

A principis del mes de desembre va arribar a l’església de Sant Serni de Canillo l’estendard grana que va formar part de les processons fins els anys 1930. La restauradora, Montserrat Xirau, va indicar que quan se li va entregar «estava en mal estat però es podia recuperar perquè les fibres encara tenien estabilitat». Així, amb un pressupost de prop de 4.000 euros, i amb treball acurat que ha durat uns dos mesos, s’han pogut arreglar tots els desperfectes que li havia ocasionat el pas del temps.


L’esglesia de Sant Serni de Canillo Foto: ANA / NEREA MORENO

LES CARACTERÍSTIQUES / Es tracta d’una tela de 4,3 metres d’alçada per 2,6 d’amplada, amb forma de pendó i de color grana carmesí, i tot i que l’ideal per a la seva conservació seria que s’exposés en pla, l’espai que hi ha a l’església no ho permet. Per aquest motiu s’ha decidit exposar-lo penjat, concretament al costat de l’altar i del retaule major, però per períodes determinats, amb motius específics com la celebració de Nadal, Pasqua, el Corpus o Sant Roc, i la resta del temps es guardarà en una caixa que ha estat fabricada especialment per assegurar les condicions idònies de conservació, va explicar Salvans. Xirau va defensar també aquesta decisió, ja que opina que encara que no sigui el més adient perquè no s’espatlli, no té sentit restaurar un element així si després no se’n pot fer difusió.

El pendó cru/ Salvans va explicar que quan van recuperar l’estendard hi havia també una altra bandera, una mica més petita, també amb forma de pendó, de color cru i amb motius de Damasc.

Aquesta encara no ha estat reparada, però segons el conseller el Comú canillenc la vol intentar arreglar durant aquest any 2012.