Presentacions del llibre “Arcavell. Un poble de muntanya i fronterer” a la Seu i Andorra

4 12 2013

Amb una mica de retard us informo que avui dimecres 4 i demà dijous 5 de desembre presentem el llibre “Arcavell. Un poble de muntanya i fronterer” a la Seu d’Urgell i Andorra.

dimecres 4 de desembre: Espai Ermengol (La Seu d’Urgell) a les 8 del vespre

dijous 5 de desembre: Llibreria la Puça (Andorra la Vella) a 2/4 de 8 del vespre

Informar-vos també que la presentació a Barcelona la vam fer el dilluns 2 de desembre i va ser tot un èxit! no hi vam cabre tots a la Llibreria Horitzons!

Gràcies a tothom pel suport i anar-me seguint.





8 febrer: Presentació del llibre “Pasados locales, políticas globales”

6 02 2013

(Font: IECAU)

Aquest divendres 8 de febrer a les 20 hores a l’Espai Ermengol es presentarà el llibre de Camila del Màrmol ” Pasados locales, políticas globales”. És la presentació de la tesi de l’autora, doctora en Antropologia per la U.B., centrada en la construcció de discursos creats al voltant de la recuperació del passat i del patrimoni cultural de la Vall de la Vansa i Tuixent. Totalment recomanable per entendre els lligams entre realitat local i els nous reptes globals.
La presentació la faran l’autora, el Dr. Joan Frigolé (catedràtic d’Antropologia de la UB i en Carles Gascón Chopo, tècnic de Patrimoni Cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.





Publicat el llibre: Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra.

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 30 gener 2013)

La nit del 8 de setembre del 1982, amb el Segre anegant tot el fons de la vall, Ramon Ganyet carregava la barca al cotxe i sortia cap a Montferrer amb la ingenua intenció d’evacuar la granja Navas de Montferrer: cinc persones hi havien quedat aïllades i esperaven un improbable rescat enfilats a la teulada de l’última de les naus de la granja que quedava dempeus. Naturalment, amb la barca de Ganyer l’operació era impensable. L’única salvació plausible vindria des de l’aire, i l’helicòpter no arribaria fins l’endemà. Així que a Àlvar Navas, la seva dona i els tres amics que eren amb la parella aquella fatídic jornada els esperava una llarguíssima nit.

Ganyet recorda també el gest entre desesperat i temerari del Ventura de Cal Miqueló, que pretenia creuar el riu amb el tractor per mirar de rescatar la dona –un dels cinc nàufrags de la granja– i com els veïns finalment el van dissuadir. I l’episodi es completa amb la veu del mateix Navas, que només es va veure salvat quan, ja dalt de l’helicòpter, va comprovar la seguretat que irradiava la cara del pilot: «Allò em va donar la confiança necessària per convèncer-me que la nostra dramàtica aventura havia arribat a un final feliç».

aiguat

La peripècia de Navas i dels seus companys de naufragi és només una de la vintena llarga de testimonis que tanquen Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra (Salòria), patracol de prop de 300 pàgines coordinat pel mateix Ganyet i per Jordi Mas que s’afegeix a l’exposició que commemora el trigèssim aniversari de la tragèdia i que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Tabac lauredià. El volum, que vol deixar en tot moment constància del paper protagonista de la societat civil en la reconstrucció posterior i de l’espontània solidaritat amb què el ciutadà del carrer va plantar cara a la tragèdia, inclou un apartat estrictament andorrà obra d’Eron Estany, que el 1982 era el director d’Obres Públiques del Consell, i que posa xifres al preu que l’aiguat del 7 i el 8 de novembre del 1982 va tenir per al Principat: li surten exactament 7.230 milions de pessetes, o 43,5 milions d’euros, inclosos els danys directes en infraestructures i immobles i els equipaments que es van haver de projectar i construir –assenyaladament, la canalització del Valira a la vall central– per impedir que es repeteixi una tragèdia que –és ben sabut– es va cobrar dotze víctimes mortals a Andorra, i una més a la vall del Segre –Josep Mas Areny, l’alcalde de les Valls de Valira i pare de Jordi Mas.

Aquest de la possible repetició d’una catàstrofe com aquella és un dels temes recurrents quan evoquem l’aiguat. El comissari de l’exposició del Museu del Tabac, el geògraf Pere Esteban, es curava el dia de la presentació en salut i evitava de pronunciar-se, tot i reconèixer la indiscutible millora de l’obra civil, dels models de predicció metereològica i dels mitjans disponibles: «Avui estem millor preparats per fer-hi front» s’atrevia a dir. Aiguats! no el contradiu, però inclou un interessantíssim apartat final que repassa documentalment la recurrència de les revingudes del Segre –i del Valira, perquè com remarca Ganyet, «la geografia ha unit per sempre Andorra i la comarca de la Seu»– durant l’últim mil·lenni; exactament, des de l’any 1030, quan el Breviari de Cuixà atribueix a la intercessió del bisbe Ermengol el retorn a la llera de les aigües del Segre sortit de mare.

Dos diluvis per segle

Un poder, aquest que el bisbe tenia sobre el riu, que no li va evitar mrir ofegat cinc anys després mentre dirigia l’erecció del pont de Bar. Però aquesta és una altra història. Des del segle XI es repeteixen periòdicament les notícies de revingudes catastròfiques el 1453, el 1554, el 1584, el 1604, el 1617 –l’Any del Diluvi: ¡glups!–, el 1750, el 1772, el 1853, el 1907 i el 1937. La conclusió no és precisament encoratjadora: «La història ens demostra que cada 30 o 40 anys hi ha un aiguat d’aquesta magnitud», diu Joan Ganyet, exalcalde de la Seu –i tinent d’alcalde el 1982– que també col·labora al volum. «Hem fet un pas de gegant en mitjans, infraestructures i recursos, però el riu sempre acaba reclament el que és seu i les grans catàstrofes mai no avisen», conclou. Bé, avisen, però nosaltres no els acabem d’entendre. Com el mateix Ganyet (Joan, altra vegada) recorda, la nit del 6 de novembre del 1982 –la vigília del desastre, vaja– tornava de la Pobla de Segur pel Port del Cantó i va observar amb sorpresa «dotzenes de ratolins i altres bestioles que creuaven la carretera com fugint d’un perill que no identificava»: ¡l’aiguat! Apel·la també Ganyet a la memòria personal i a la col·lectiva, i recorda com la seva mare els senyalava de petit a ell i els seus germans un prat a la vall del Segre i els advertia: «Me’n recordo perfectament quan aquest prat era a l’altre costat del riu».

El que passa és que la memòria humana és dèbil. I ara és l’altre Ganyet, Ramon, qui tira d’experiència personal: els anys immediatament després de l’aiguat, diu, ningú no volia anar a viure a tocar del riu; però amb el pas del temps, aquelles assenyades reticències inicials s’han anat diluint. És clar que avui la Seu i comarca compten amb la canalització del Segre, una obra llargament reclamada –com a mínim, des del segle XVIII– que va ser un dels, diguem-ne, efectes col·laterals del 1982. I aquest és precisament el gran actiu que paradoxalment va deixar la catàstrofe: «La reconstrucció no es va limitar a refer ponts i camins, sinó a millorar de forma espectacular les infraestructures, amb la implicació de totes les adminstracions, des de l’ajuntament fins a la diputacio, la Generalitat i l’estat».

Però tornem abans d’acabar a la gran pregunta: si pot tornar a passar, ¿quan hem d’esperar un nou Big One? Ganyet (Joan) apel·la novament al sentit comú: «El 1983 van començar a brotar arbres de ribera. Creixien un pam cada any. Trenta anys després ja fan cinc metres d’alçada. La mateixa que tenien quan se’ls va endur el riu…» No voldríem ser aus de mal averany, però… ¡glups!





Quan el Pirineu era el Far West

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (El Periòdic d’Andorra, 16 novembre 2012)

Sidamon, el Pla d’Urgell, un dia de principis de l’any del Senyor de 1587. Una partida de bandolers entre els quals hi ha noms tan sonors –i tan nostrats– com el Minyó de Montellà, el Sarigüelo de Cabó, els Garreta d’Oliana i el Poll del Pla (de Sant Tirs?) dóna l’alto a un transport d’or i plata propietat de l’orde de Sant Joan de Jerusalem –perquè alguns dels protagonistes d’aquesta història tenen, ja ho veuran, molta prosàpia. De l’alto passen al pedrenyal, i del pedrenyal als ferits i també als morts, tots del costat de la guàrdia. Com es veia venir, el resultat d’aquest assalt al més pur estil Far West –posin una diligència de la Wells&Fargo en lloc de la tartana local i una colla de pistolers estil Billy el Nen, i la cosa rutllaria igual– va ser que la quadrilla del Minyó de Montellà es va apropiar del tresor i se’l va endur, atenció, cap a Arsèguel.

¿I per què, a Arsèguel? Doncs perquè quatre segles abans que Artur Blasco la convertís en la capital de l’acordió diatònic pirinenc, en aquesta melòmana i estratègica població del Baridà hi tenia muntat el cau Joanot Cadell, senyor de la localitat i cap visible de la facció dels Cadells –ja saben, la contrapart dels Nyerros– que s’havia convertit en una mena de Vito (Corleone) dels bandolers d’aquest racó de món i els oferia refugi i protecció a l’acollidor castell local. No l’hi busquin, avui, perquè no l’hi trobaran: el castell el van arrasar cinc anys –i unes desenes de morts– després les tropes del rei Felip II comandades pel gallard Jeroni d’Argensola. I de passada, van arrasar també tot el poble.

Aquesta prometedora història de sang i fetge –hi falta una mica de sexe, però és ben veritat que no es pot tenir tot– és la que reconstrueix l’historiador Lluís Obiols (Adrall, 1985) a Lo niu dels bandolers de Catalunya –títol honorífic que un cronista de l’època, el jurista gironí Jeroni Sanconominas, li va concedir a Arsèguel– que acaba de publicar a can Salòria i que posa en solfa la (fascinant) vida i la (sanguinària) obra del tal Cadell, un dels bandolers més actius i temuts a la Catalunya de finals del segle XVI, potser amb menys caixet historiogràfic i sobretot mediàtic que el televisiu Serrallonga –és el peatge que hem de pagar a comarques– però amb un currículum insuperat als annals del bandolerisme català: fins a dos setges en tota regla, cinc anys de persecucions i centenars d’homes van necessitar les forces reials per netejar lo niu de bandolers: «Hi va haver batudes per caçar bandolers abans i després, però aquesta obstinació i aquesta inusual mobilització militar, inclosos els dos setges, és el que converteix el cas de Cadell en excepcional».

Hem començat el relat a Sidamon perquè aquest va ser, diu Obiols, el punt d’inflexió: fins aleshores s’havien succeït a tota la vall del Segre entre el Pirineu i el Segrià –aquest era el molt considerable radi d’acció de les partides de bandolers en l’òrbita de Cadell– «infàmies, homicidis, latrocinis, furts, adulteris, strupos y mil altres crims, maleficis y maldats» causats per «hòmens ociosos e inclinats a tot gènero de vicis», en paraules de Jeroni Grau, jutge de crims de la Seu el 1570. Però l’atac al tresor de Sant Joan de Jerusalem perpetrat, a més, en ple camí ral, les tensions prebèl·liques amb la veïna França i l’ocupació per part del castell de Bar per sequaços de Cadell van acabar convertint el que inicialment era un molest problema d’ordre públic en una qüestió d’estat. I continua corrent la sang: el 1587 la colla del molt actiu Minyó de Montellà saqueja la vila de Graus, a la Ribagorça, i es refugia a Coll de Nargó –«Tierra absolutamente de ladrones», diuen les cròniques– abans de recalar novament a Arsèguel, a can Joanot. El gener del 1588 és la colla d’un Joan Gia la que visita la Seu i aprofita per pelar-hi mossèn Màrtyr Pallerols i mossèn Jonot Piquer, «fills d’esta ciutat, dos hòmens pacífichs». I l’1 d’abril, la d’un tal Plometa repeteix visita i liquida el mestre Fontanet, barber, que devia tenir la mala fortuna de topar-se’ls.

La puta i la Ramoneta

Per tallar el problema d’arrel, el virrei ordena els jutges Francesc Ubach i Josep Mur posar setge al castell d’Arsèguel, on totes aquestes partides busquen i troben protecció. L’operació comença a principis de desembre del 1588 però s’ha d’aixecar deu dies després per les dificultats de mantenir un setge en ple hivern, i amb l’únic rèdit de la mort del Minyó de Montellà. Els tres anys següents assistirem a un curiós i perillós joc: com diria Jordi Pujol, Cadell es dedica a fer la puta i la Ramoneta, alternant sol·licituds de clemència en què s’ofereix per menar una força de 500 homes a lluitar a Flandes a canvi del perdó reial amb accions de pur bandolerisme: el setembre del 1589, nova i sanguinària incursió a la Seu: «Alguns bandolers, fills de perdició, van per estes costes fent mil mals, fins a girarse y voler forçar les dones que van per lo terme d’esta ciutat […] Mataren a Jaume Peres, nafraren un tal Múrries y dos altres nafrats y molt mal tocats». Més encara: A finals d’any, sequaços de Cadell comandats pels germans Averó i pel Batllé d’Alós saquegen el monestir de les Avellanes, en fan fora l’abat i n’hi posen un del seu gust: un tal Abella de la Seu, per cert. El gener 1592 li toca a Organyà, on «han-hy mort dos o tres hòmens, ensagniades dos o tres dones y robat per 4 mil ducats».

És per tant qüestió de temps que li acabin omplint el pap al senyor virrei. I això passarà aquell mateix any, amb el nomenament d’Alemany de Tragó com a governador del vescomtat de Castellbò i la comissió de Jeroni d’Argensola –veterà de les guerres de Flandes, ¡com Alatriste!– com a comandant del segon i definitiu setge. Una operació que comença el 22 de setembre i que concentra a Arsèguel una força de prop de 600 homes, entre soldats pagats per la Generalitat, tropes castellanes i i sometent. Sembla per tant que la fortuna s’havia girat finalment en contra de Cadell. Però li quedava un últim as a la màniga: misteriosament, perquè les cròniques no recullen les causes portent, la matinada del 27 d’octubre el centenar i mig de bandolers acollits per Cadell, amb les famílies i els habitants d’Arsèguel, aconsegueixen escapar del setge sense ser vistos. Un prodigi que Obiols atribueix a un probable –però indemostrable– acord secret per evitar mals majors i que va acabar amb el castell i el poble d’Arsèguel arrasats.
.
¿I els bandolers? El Cadell el trobem el novembre tranquil·lament instal·lat a Tarascó, i maquinant amb els seus amics francesos noves incursions en terra catalana com si res no hagués passat. Morirà a Foix, en una data indeterminada entre el 1598 i el 1602, amb els béns segrestats i implorant de tant en tant, com d’esma, el perdó reial que no arribarà. Curiosament, però, els seus descendents conservaran fins al segle XIX la baronia d’Arsèguel, ara ja amb la lliçó apresa i sense trabucaires a la vista. Pel que fa als seus comilitons –més d’un centenar d’homes– diu Obiols que procedien de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Baridà, Cabó, Oliana i la vall de Querol, amb un bon grapat de francesos… i com a mínim tres andorrans: lo Truyta, Steve Lavaneres i un tal Bocanegra. Potser va ser gràcies a ells que les partides de bandolers van respectar –sembla– la neutralitat del país. Homes amb ofici, opina, que es dedicaven temporalment a bandolejar per guanyar-se un sobresou: com el contraban actual, vaja, i amb el risc cert d’acabar torturat, decapitat i esquarterat com a càstig exemplar.
.
La més cruel paradoxa de tot plegat és que si el padrí d’Arsèguel se’n va sortir raonablement bé –només li va cremar la segona residència, com si diguéssim–, molt pitjor els va anar als que el van derrotar: el 1600, a Castellbò, un tal Perot Ribó d’Artedó mata a cop de pedrenyal Alemany de Tragó; i el valent Jeroni d’Argensola és destituït i empresonat, i tardarà un decenni a netejar el seu nom. I tot perquè, especula Obiols, els tentacles i les influències dels Cadell arribaven fins a les més altes instàncies, inclosa la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, des d’on va moure els fils per defenestrar Argensola.
.
Pel que fa a Joanot Cadell, l’autor l’erigeix en epítom de la petita noblesa comarcal a qui la falta d’expectatives d’ascendir en el servei al rei acaba convertint en un dels capitostos dels dos bàndols -nyerros i cadells– en què es divideix la societat catalana del segle XVI. Unes bandositats que tenien poc o cap component ideològic, que funcionaven a la manera de les famílies mafioses –com un conglomerat d’interessos i vincles personals i de parentiu– i el retrata com un home hàbil, que va saber utilitzar els seus molts contactes i que va mirar sempre per la seva butxaca. Tan hàbil, que ni va morir penjat d’alta forca, ni tan sols esquarterat, sinó probablement de vell. I tan rellevant i significatiu, insisteix, com Serrallonga: «El que passa és que Arsèguel queda molt lluny de Barcelona.  Estic segur que si hagués nascut al Vallès, ho sabríem quasi tot d’ell i tindria novel·la i sèrie televisiva». Segur.





Presentació: “El Pirineu Termal” a la revista Descobrir Catalunya

2 10 2012

(Font: Consell Comarcal)

 

Aquest divendres dia 5 d’octubre es farà la presentació del número d’octubre de la revista Descobrir Catalunya, el dossier del qual està dedicat al Pirineu Termal.

L’acte serà a les 6 de la tarda, a l’Hotel Sant Vicenç.

Per confirmar l’assistència, us preguem que ho comuniqueu a Marta Pal. Hotel Sant Vicenç. Tel. 973 38 40 10

 





Querol 10

2 10 2012

(Font: Grup de Recerca de Cerdanya)

Aquest setembre va sortir el número 10 de la revista electrònica QUEROL, que edita trimestralment el Grup de Recerca de Cerdanya.

La podeu trobar aquí: http://www.recercacerdanya.org/querol/dese-numero-de-la-revista-querol/
Esperem que en gaudiu.





Presentació llibre de la 24a Diada Andorrana: L’aigua i Andorra

30 07 2012

Presentació del llibre de la 24a Diada Andorrana: L’aigua i Andorra, que s’ha editat conjuntament amb la 23a Diada: Andorra i seus ciutadans del 2010.

L’acte es durà a terme al Museu de l’Electricitat MW, av. de la Bartra, Encamp el dijous 9 d’agost a les 11 del matí.





Presentació del conte infantitl “El Gegant i l’Acordió”

14 07 2012

Adjuntem la invitació a la presentació del conte infantil “El Gegant i l’Acordió“, de Mireia Pellicer, amb il·lustracions de Sandra Castiñeira.

Si teniu fills, cosins, germans, nevots, o sou com la canalla… ja sabeu què fer el dissabte al migdia!

La presentació tindrà lloc el proper dissabte 28 de juliol, a les 12h, a la plaça Sant Josep de Calassanç.

Després es farà un concert infantil d’acordions amb el grup “Les dos princeses barbudes“.





30 juny: Presentació a Puigcerdà del nou número de laRevista Cadí-Pedraforca.

29 06 2012

Aquest dissabte 30 de juny, a dos quarts de set de la tarda, es presentarà a Puigcerdà, a l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, el número 12 de la revista Cadí-Pedraforca. La presentació la farà l’alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, i a l’acte també hi prendran part la directora de l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, Erola Simón, el director de la revista, Carles Pont i l’editor, Àngel Madrià. En el transcurs de l’acte també hi intervendran els protagonistes d’aquest número com l’hoteler Lluís Dolcet, entre altres entrevistats.

Per altra banda, cal recordar que a la plàgina 2 d’aquest número de la revista hi ha un anunci de l’editorial en el qual es demana complicitat i compromís a persones i empreses amb la publicació. Darrerament, la crisi econòmica, sumada a la manca de formalitat de les administracions i alguns proveïdors, han posat en dificultats el projecte. Tanmateix, la bona acceptació de la gent de les nostres comarques i la complicitat que s’ha establert amb els lectors fa que l’editorial segueixi lluitant per tirar endavant.





Presentació del llibre: “Entre el record i l’oblit: memòria de la Guerra Civil i l’exili català al Quebec”

26 06 2012

Dijous, dia 28 de juny, a les 20,15h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, tindrà lloc la presentació del llibre: “Entre el record i l’oblit: memòria de la Guerra Civil i l’exili català al Quebec”, de Carme Casanovas, Ignasi Cos, Francine Nadal i l’Èric Viladrich. L’acte anirà seguit d’una taula rodona on també intervindrà l’historiador cerdà Jean-Luis Blanchon. Clourà l’acte, l’alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira.





Presentació del llibre Boscos de Ferro. Actes de les primeres Jornades de recerca i desenvolupament de la Vall Ferrera.

20 06 2012

L’Ajuntament d’Alins, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, lo’Associació pel patrimoni de la vall Ferrera, l’Ecomuseu de les valls d’Àneu i Garsineu Edicions ens conviden a la presentació del llibre Boscos de Ferro. Actes de les primeres Jornades de recerca i desenvolupament de la Vall Ferrera que tindrà lloc el proper dia 23 de juny a les 19h de la tarda a l’Ajuntament d’Alins. A l’acte hi participaran el Sr. Josep Poch, alcalde d’Alins, el Sr. Agustí López, president del Parc Natural de l’Alt Pirineu i el Sr. Feliu Vinyals, president de l’Associació pel patrimoni de la vall Ferrera.





Presentació dels llibres: “L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir” i “Observar les fronteres, veure el món” a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

11 06 2012

FONT: Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

El proper divendres 15 de juny de 2012 tindrà lloc la presentació dels llibres, coeditats per Afers i Mirmanda, “L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir” (Òscar Jané i Eric Forcada, eds.), i “Observar les fronteres, veure el món” (Òscar Jané i Queralt Solé, eds.), sorgits del Congrés Internacional “Observar les fronteres, veure el món” celebrat a Puigcerdà, Bellver de Cerdanya i Llívia el març de l’any 2010.

L’acte tindrà lloc a les 19:30 h. a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell (Cr. Sant Ermengol, 71, la Seu d’Urgell).

La presentació, organitzada per Afers i Mirmanda amb la col·laboració de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell i de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, comptarà amb les intervencions de Lluís Obiols, president de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, Òscar Jané i Queralt Solé, coeditors dels llibres presentats, i Marta Pallarès, geògrafa i autora d’un dels articles en el qual s’analitzen les relacions frontereres entre Andorra i la Seu d’Urgell .

RESUMS:

«L’AFRONTERA. DE LA DOMINACIÓ A L’ART DE TRANSGREDIR»

L’art de transgredir és el caminar irracional de l’individu davant d’una negativa, d’una diferència, d’un no res. És simplement l'(a)frontera interior projectada en un territori físic, en un marc social col·lectiu, o bé en la representació artística dels gustos dels pobles. Pensar la frontera és evocar un concepte sorprenentment atractiu, per la seva força política, per la seva incidència humana. Però és, sens dubte, una porta per a defensar-ne l’opció de la transgressió. Frontera com a espai de llibertat, on el límit esdevé llum; però frontera és també un indici de frustració, el trauma de l’agressió sobre col·lectius diversos o sobre els individus. Aquest llibre està fet i pensat des de Perpinyà, però també a Barcelona, a Girona i al País Valencià, projectant-se cap als contorns d’Europa… És la proposta d’un experiment o, encara més, la plasmació d’un seguit de reflexions dutes a terme individualment, i també en comú, des d’àmbits professionals i sensibilitats diferents, però totes amb la coincidència d’un espai d'(a)frontera, d’un món de debat per a superar i resilienciar les fronteres. Els pensaments de la filosofia i la llengua són, juntament amb la història i la política cultural o econòmica més pràctiques, la manera com s’afronten i s’assumeixen les pors interiors, és a dir, les veritables possibilitats de futur. I és que parlar de frontera és senzillament això: acceptar-la, conèixer-la, transgredir-la. Les paraules i les fotografies d’aquest llibre són experiments personals per anar més enllà i transgredir tota frontera psicològica o suprapolítica.

——————————————————————————————

«OBSERVA LES FRONTERES, VEURE EL MÓN»

El títol d’aquest llibre evoca les paraules de Pierre Vilar quan deia que «és a les fronteres on millor es coneix la història del món». L’acte de conèixer i observar, la paciència de veure i comparar són el fonament major de les aportacions d’aquest llibre. I és que ben entrats al segle XXI, i malgrat la potenciació de les esferes transfrontereres a Europa, les fronteres estatals encara marquen i indiquen criteris aleatoris i discriminatoris segons els territoris. La qüestió fronterera és vista des d’angles tan diferents com ara la història, l’economia, l’art, l’arquitectura, la sociologia, la geografia o el paisatge. Els espais de frontera, si són polítics, conviuen amb la sensació de ser fronteres «inacabades». Per això, tot navegant entre mirades entrecreuades, es mira de saber quins són aquests espais de frontera a Europa i quina Europa es vol: l’Europa de les fronteres acabades i estatals o bé l’Europa on els espais de frontera no són un problema sinó un fet «aprofitable». Encara més, es veu com es manté la projecció internacional de les fronteres des d’Europa, en relació al seu passat i al seu present més polític i social. Les perspectives nacionals són diverses, com també ho són les anàlisis temporals i temàtiques. Partint d’una primera aproximació a les fronteres del segle XXI en les vessants geogràfica, pedagògica o política, s’estableixen quins són i per què parlem d’espais de frontera a partir de diversos exemples, tant territorials com lingüístics i sociològics. Alhora, el llibre s’endinsa en un apartat històric a fi de definir els límits de les fronteres, tant físics com mentals. D’Europa a Amèrica, passant per Àfrica, Observar les fronteres, veure el món és una aposta per la renovació de les mirades pluridisciplinàries i internacio-nals a partir de casos particulars.





Nou número de la revista KER

9 06 2012

FONT: Grup de Recerca de Cerdanya.

Us informem que ja ha sortit el número 5 de la revista electrònica KER editda pel Grup de Recerca de Cerdanya. La podeu descarregar gratuïtament aquí.





divendres 25 de maig: Presentació del nou número de la Revista Ceretània.

21 05 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Regió7, 20 de maig de 2012)

L’Institut d’Estudis Ceretans ha anunciat que divendres que ve, dia 25 de maig, farà la presentació d’un nou exemplar de la revista Ceretània, el qual repassa treballs realitzats sobre la comarca. L’actes es farà a un quart de nou del vespre a la sala Sebastià Bosom de l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, al passeig 10 d’abril de Puigcerdà. La publicació ‘Ceretània’ ha esdevingut un referent pels estudiosos de la comarca ja que posa a disposició del gran públic els estudis acadèmics que es fan sobre la història o la realitat de Cerdanya.





Les Fires i els Mercats protagonitzen el número 12 de la Revista Cadí-Pedraforca.

21 05 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 18 maig 2012)

La publicació semestral ja és als quioscos de l’Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. El nou número de la publicació Cadí-Pedraforca recorda el brogit humà de venedors i compradors a les parades o al firal. Hi trobareu tractants de bestiar, gallinaires, negociants, hortolans i pagesos de les tres comarques. El dossier central dedicat a les fires i els mercats ocupa 41 planes on s’acumulen vivències, records i experiència. La revista Cadí-Pedraforca també dedica una entrevista a l’hoteler de Puigcerdà Lluís Dolcet.

A més, inclou un retrat a la família als de Cal Guillot de Nargó, una casa que han sabut mantenir les arrels pageses generació rere generació. L’escriptora Sílvia Alcàntara també hi col·labora amb un article dedicat a un tema que va marcar la seva infantesa: les colònies tèxtils del Berguedà. En aquest número hi ha articles d’historiadors, periodistes, filòlegs, mestres i escriptors com ara: Marcel Fité, Benigne Rafart, Josep Noguera, Guillem Lluch, Albert Vilaró, Marc Martínez, Quirze Grifell, Meritxell Prat, Enric Quílez, Pilar Màrquez, Pere Pujol, Erola Simon, Jordi Dalmau, Manel Figuera, Carles Gascón, Queralt Solé o Lluís Obiols, entre altres.Els continguts d’aquesta publicació tenen la voluntat de recuperar i, sobretot, de recordar les formes de viure, de treballar, de gaudir o de relacionar-se de la gent de l’àmbit del Cadí i del Pedraforca.

La revista, que té dues edicions l’any, es pot trobar des del dia 18 de maig a les llibreries i quioscos de les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya i en punts seleccionats de Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú. Els continguts de la revista també es poden consultar a Internet: www.cadipedraforca.cat.





El divendres es va presentar el llibre i el CD recopilatori de les Cobles del Peirot d’Artur Blasco a Sort i Tremp.

21 05 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 18 maig 2012)

L’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), juntament amb Garsineu Edicions, Edicions Salòria i la Fundació Privada Artur Blasco, han publicat el llibre Les Cobles del Peirot. L’obra inclou un disc recopilatori amb la versió de les cobles recollides i treballades pel musicòleg Artur Blasco.

Les cobles enregistrades han estat interpretades pel mateix Blasco i diversos col·laboradors de dins i de fora del Pirineu. A més, el llibre incorpora estrofes i versions diferents, «un indicador de la riquesa de matisos i de la complexitat del personatge». En conjunt, l’obra proporciona «algunes claus interpretatives de la societat pirinenca tradicional».

El llibre divulgatiu ha estat elaborat per Maria Feliu i Albert Villaró. L’obra posa en valor el patrimoni de la literatura oral per mitjà d’una de les cançons més representatives del territori, a través del personatge de ficció Lo Peirot que, saltant de vall en vall, descriu i denuncia la misèria i les injustícies de la societat pirinenca a partir del segle XVIII.

La iniciativa és el resultat de la suma d’esforços de persones il·lusionades amb el patrimoni i compromeses amb el territori. Músics de prestigi reconegut i joves aprenents, associacions musicals, professors d’universitat i erudits pirinencs que durant anys han recopilat estrofes i variants de les cobles cantades en qualsevol indret muntanyenc. «Una voluntat de cooperació que, en un territori esquarterat com el Pirineu, ha de contribuir a millorar l’autoestima dels seus habitants i a fixar la traça del camí a recórrer en la difusió de l’encara massa desconegut patrimoni cultural pirinenc», assenyalen els promotors.





Presentació del llibre Maleïda Torbellina de Josep Mitjana

11 05 2012

(Font: Consell Comarcal)

Demà dissabte 12 de maig a les 8 del vespre es presentarà el llibre Maleïda Terbolina de Josep Mitjana a la seu del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

Hi esteu tots convidats.





L’Associació Llibre del Pirineu edita un catàleg de novetats literàries

26 04 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 19 abril 2012)

L’Associació Llibre del Pirineu disposarà d’un estand propi al passeig de Joan Brudieu de la Seu d’Urgell els dies 22 i 23 d’abril, amb motiu de la Diada de Sant Jordi. L’entitat posarà a disposició del públic el catàleg de novetats d’autors pirinencs que acaba d’editar, tot coincidint amb el Dia del Llibre.

Al llibret apareixen referenciades 38 obres i tres revistes, pertanyents a una desena d’editorials. Les novetats estan classificades per gèneres: narrativa, estudis, guies, poesia, literatura infantil i publicacions periòdiques. La il·lustració de la portada és obra de l’artista Carme Peris, que l’ha realitzada especialment per a l’ocasió.

A més, el catàleg conté l’agenda de les activitats literàries per Sant Jordi al Pirineu i una relació de punts de venda de llibres al territori. De la publicació se n’ha fet un tiratge de 2.000 exemplars, que es distribuiran per les llibreries pirinenques.

D’altra banda, diversos autors que acaben de publicar obres passaran per l’estand de l’Associació Llibre del Pirineu al passeig de Joan Brudieu. Diumenge, hi signaran els seus llibres la poetessa Teresa Colom i el novel·lista Albert Villaró, de les 13 a les 14 h, i el poeta Joan Graell, que hi serà present de les 17 a les 18 h.

Pel que fa al dia de Sant Jordi, dilluns, de 12 a 1 h, signaran llibres els escriptors Josep Espunyes i Isidre Domenjó i la il·lustradora Carme Invernón, mentre que de 19 a 20 h serà el torn de l’escriptora Carlota Valls i la il·lustradora Andrea Zayas. A la mateixa hora, hi tornarà a ser Albert Villaró.





Presentació a Sort del llibre sobre “La batalla del Pirineu”

26 04 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 24 abril 2012)

L’Ajuntament de Sort i Editorial Garsineu us conviden a la presentació del llibre La batalla del Pirineu: xarxes d’informació i d’evasió aliades al Pallars Sobirà, a l’Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial, que tindrà lloc dissabte vinent, 28 d’abril, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca Pública de Sort (Av. Comtes del Pallars, 41).





20 abril: Presentació del Llibre “El Bandolerisme a la Corona d’Aragó”

18 04 2012

NOTA DE PREMSA (Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell)

Us comuniquem que el proper divendres dia 20 d’abril, a les 19:30 h. al Centre Cívic Escoles Velles de Bellver de Cerdanya es presentarà el llibre “El bandolerisme a la Corona d’Aragó”, volum 1, publicat per l’editorial Galerada. L’obra recull les aportacions de les “Primeres Jornades Internacionals sobre violència social, bàndols i territori” que es van realitzar el novembre de 2010 a Bellver, organitzades per la Universitat de Barcelona i els Ajuntaments de Bellver de Cerdanya i Nyer amb la col·laboració, de l’Institut d’Estudis Ceretans i de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.

A l’acte hi intervindran els senyors Xavier Porta, alcalde de l’Ajuntament de Bellver de Cerdanya, Joan Maluquer, editor, i Àngel Casals, director de l’obra.





Presentació d’un llibre de Núria Boltà sobre el camí de Sant Jaume.

13 04 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio seu, 28 març 2012)

El proper divendres 20 d’abril, a les 20 h, al Centre d’Acollida Turística (CAT) de Puigcerdà, tindrà lloc la presentació del llibre “El camí de Sant Jaume a Cerdanya”, de Núria Boltà Vilaró, mestra, llicenciada en Humanitats, escriptora i dibuixant.

A més de la pròpia autora, participaran a la presentació Tomàs Torrent, president de l’Institut d’Estudis Ceretans; Joan Pous, president del Parc Natural del Cadí Moixeró, i Jordi Suades, en representació de Farell Editors, que és qui ha editat el llibre. També hi assistiran l’alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, i diversos regidors del Consistori.

El camí històric de Sant Jaume de la Cerdanya a l’Alt Urgell endinsa els lectors en la riquesa i la diversitat de la natura i el patrimoni cultural, amb una gran varietat de sensacions: els petits pobles plens d’encant, les nombroses esglésies romàniques, la profusió i la bellesa de les panoràmiques de la vall, els colors canviants de la generosa vegetació i, molt especialment, la llum del cel, tot un espectacle de formes i colors.
NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 21 març 2012)

(L’acte tindrà lloc el 20 d’abril al Centre d’Acollida Turística (CAT) de Puigcerdà)

La publicació repassa la història, tradicions i itineraris del camí històric des de la Cerdanya a l’Alt Urgell
En ple camí o molt a prop seu s’han inclòs els espais d’interès natural del Tossal d’Isòvol, per la seva flora excepcional, i el de les Riberes de l’Alt Segre, pel seu valor ecològic i paisatgístic.

El Segre acompanya el camí de Sant Jaume en molts trams. Es pot veure al costat del camí prop de Ger fins a Isòvol, on es creua per caminar per la seva riba esquerra fins al municipi de Prats i Sansor, i es retroba entre Baltarga i Riu de Santa Maria. El riu també porta fins a Montellà i Martinet, a l’estret de Mollet, als Arenys i al Pont de Bar Vell.

El llibre “El Camí de Sant Jaume a Cerdanya”, estructura el recorregut en 6 trams, des de Llívia fins El Pont de Bar Nou. Al marge dels itineraris, la publicació també dedica una part important al marc geogràfic, les tradicions i la història, amb capítols sobre la formació dels primers camins i la seva defensa, el fenomen dels pelegrinatges, els elements de cultura popular a l’entorn del sant o la presència de Sant Jaume a la Cerdanya i l’Alt Urgell.





Publicació: Memòria dels Pobles Perduts.

13 04 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Jordir Palmer per Nació Digital, 9 abril 2012)

A Catalunya hi ha pobles que han deixat d’existir, no pas físicament, perquè encara hi queden les restes o la memòria, sinó humanament, perquè ja no hi viu ningú. Però també hi ha indrets que, tot i tenir habitants, ja no tenen res a veure amb el que un dia van ser, o altres que són a punt de passar a la categoria de deshabitats tant bon punt mori el seu últim veí.

Amb la voluntat de recuperar tots aquests indrets, Edicions Sidillà ha publicat ‘Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya’, un llibre coordinat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó que no pretén ser un inventari exhaustiu de tots aquells llocs, sinó de bastir un retrat coral de les vicissituts d’una trentena de llocs que han deixat d’existir tal com eren.

El llibre, tot i centrar-se en el Principat, recull també tres indrets de la Franja de Ponent i un de la Catalunya Nord. A més, encara que el gruix del llibre es compon de pobles abandonats, la majoria a causa de l’èxode rural, els autors han volgut recórrer totes les causes que han fet abandonar els pobles, des dels desastres naturals fins a la construcció de pantans o la destrucció a causa de la guerra.

A més, i en un exercici que demostra que la destrucció de pobles, d’indrets on viuen els humans, no és un fenomen exclusivament rural, el llibre dedica tres capítols a parlar de Barcelona i els seus voltants, un de dedicat a la destrucció del barri de la Ribera just després de la guerra de Secessió, com a exemple de la destrucció planificada, un altre dedicat als barris de barraques del Camp de la Bota, a Sant Adrià del Besòs, com a record dels pobles de la misèria vora la gran ciutat com a torna dels pobles deshabitats per l’èxode rural, i un tercer dedicat a Sant Genís dels Agudells, un dels entorns rurals de Barcelona sacrificat per la construcció dels grans barris dormitori.





Atorguen el XIIè Premi Vèrtex a un recull d’itineraris a les capçaleres dels rius catalans pirinencs.

13 04 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ecodiari, 4 abril 2012)

El passat divendres 30 març, en el transcurs de la XVIII Festa de la FEEC , es va desvetllar l’obra guanyadora de la dotzena edició del Premi Vèrtex , que des de l’any 2000 convoca la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i l’ editorial Cossetània .

En aquesta edició, convocada durant l’any 2011, es van presentar un total de 5 treballs inèdits entre els quals es va triar com a obra guanyadora Camins d’aigua. Excursions als naixements i capçaleres dels rius de Catalunya, d’Albert Vicens Llauradó.


Albert Vicens, el guanyador, amb Josep M. Olivé, director de Cossetània. Foto: FEEC.

Durant l’acte Jaume Ferrández, director de la revista Vèrtex i membre del jurat, fou l’encarregat de llegir el veredicte del jurat, format també per Jordi Magriñá, Joan M. Vives, Joan Escalé i Josep M. Olivé. Aquest darrer, com a director editorial de Cossetània lliurà al guanyador el premi valorat en 3.000 € i un record exclusiu d’aquesta edició. Al seu torn Albert Vicens va tenir paraules d’agraïment i va encoratjar a la Federació a seguir amb la tasca d’aquest premi i als amants de la muntanya a presentar les seves propostes en futures edicions del Premi Vèrtex.

L’obra guanyadora és un recull d’itineraris a les capçaleres i naixements de les conques pirinenques: la Garona, el Segre, el Llobregat i el Ter. Per tant només aplega part del territori de Catalunya donada la complexitat de la xarxa hidrogràfica.

Entre els paratges descrits hi trobem els naixements de rius com la Garona, la Noguera Ribagorçana, el Llobregat, el Segre o el Ter, però també d’alguns dels seus afluents. En total és una tria de quinze itineraris feta en base a dos criteris, la importància com a curs fluvial i la bellesa estètica de la seva capçalera, i que contribueixen a descoberta d’un territori poc trepitjat en algunes casos.

Cada itinerari, a més de la descripció, compta amb un seguit d’informació cultural, històrica o geogràfica relacionada amb el curs fluvial en qüestió. També hi trobem informació sobre la resta de rius i afluents de cada conca i com s’accedeix al seu naixement.





20 abril: Presentació del Llibre “El Camí de Sant Jaume a Cerdanya”

26 03 2012

El divendres dia 20 d’abril a les 20 hores es presentarà el llibre “El Camí de Sant jaume a Cerdanya” de Núria Boltà Vilaró, a Puigcerdà. El lloc triat per aquest acte serà el CAT, Centre d’Acollida Turística de Puigcerdà (c/ Pic d’Eina, 2, al costat de la N-152) i obrirà l’acte Tomàs Torrent, president de l’IEC, Institut d’Estudis Ceretans. La presentació anirà a càrrec de Joan Pous, president del Parc Natural del Cadí-Moixeró, i també hi intervindrà Jordi Suades, de Farell Editors.





Presentada la Guia d’Espai de Memòria de l’Alt Pirineu i l’Aran.

4 03 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 27 febrer 2012)

El Memorial Democràtic ha presentat, el dilluns passat a Sort, el mapa-guia ”Pirineus, territori de memòria”. Es tracta d’un fullet que posa a l’abast dels ciutadans tota la informació necessària per poder visitar els 20 espais de memòria recuperats a l’Alt Urgell, la Cerdanya, els Pallars i la Val d’Aran.

L’Alt Pirineu és la zona de Catalunya on s’han recuperat més espais de memòria. Tot i que hi destaquen els espais relacionats amb la Guerra Civil, també se’n poden visitar de vinculats a d’altres períodes, com la Segona Guerra Mundial, la lluita dels maquis o el primer franquisme. Els alcaldes d’aquestes comarques han demanat la creació d’un Consorci per poder divulgar i gestionar conjuntament tots aquests espais.

En la guia, amb una vintena d’ubicacions, hi tindran protagonisme especial dos recintes: el Parc dels Búnquers, a Martinet, i el Museu Camí de la Llibertat, a Sort.





L’escriptora Rosa Nebot va presentar la seva última novel.la després de l’hivern.

4 03 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 22 febrer 2012)

Òmnium Cultural de l’Alt Urgell va proposar el dijous, 23 de febrer, la presentació de la novel.la “Després de l’hivern”, de l’escriptora Rosa Nebot. L’acte tindrà lloc a les 20.00 hores al Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

Amb Després de l’hivern, l’autora relata la història d’una nissaga familiar de tres generacions que es mou entre el Pallars Sobirà i la Barcelona dels anys cinquanta. Rosa Nebot torna així a fer un retrat familiar i històric de la societat catalana a la segona meitat del segle XX, una època reflectida també a Fang i llimones, la seva primera novel·la.

Biografia de Rosa Nebot

L’autora del llibre, Rosa Nebot i Carrió (Barcelona, 1934), prové de l’àmbit docent. Ha treballat durant més de trenta anys com a professora de català per a adults. S’hi va iniciar acabada la dictadura amb el reciclatge de mestres i professors d’institut per tal de capacitar-los per exercir l’ensenyament en català i posar en marxa la immersió lingüística. També ha col·laborat amb el Consorci per a la Normalització Lingüística i ha participat, com a coautora, en l’elaboració de manuals d’aprenentatge de la llengua.

La seva vocació literària ha excel·lit en la narració curta i la novel·la. Després de rebre el reconeixement en diversos certàmens, Columna Edicions li va editar, el 2008, Fang i llimones, una obra ambientada bàsicament en ambients urbans.





Surt un nou número de la revista digital “Querol” de Cerdanya.

14 02 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 6 febrer 2012)

Aquest divendres es va publicar un nou número de la revista cultural Querol editada, en format digital, pel Grup de Recerca de Cerdanya.

En aquest número hi ha força material que parla de l’hivern i del fred, de les seves conseqüències i de temps passats. També hi ha articles que parlen de les tradicions, patrimoni i història de Cerdanya. I entrevistes amb els guardonats al Certamen Internacional de Curtmetratges de Cerdanya. A banda dels articles d’opinió i les seccions fixes de la publicació.





Llibres: Observar les fronteres, veure el món i L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir (2011), Afers i Mirmanda

17 01 2012

(Font: Mirmanda & Afers)

Els llibres d’Afers & Mirmanda: “Observar les fronteres, veure el món” i “L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir” (2011) són dues de les publicacions del projecte en català des del Nord («Mirmanda») portat a la pràctica amb una editorial del País Valencià («Afers»): junts han tirat endavant la col·lecció que s’enceta amb els dos llibres que es presenten en aquest vídeo…!

http://www.youtube.com/watch?v=6Vw9UzHRr8o&feature=youtu.be
http://vimeo.com/34810646

podeu trobar altra informació a:

http://editorialafers.blogspot.comhttp://www.editorialafers.cat – 961.269.394
http://mirmanda.blogspot.comhttp://www.mirmanda.com – tel. 669.346.071





Llibre: Passeurs d’hommes de Francis Aguila.

17 01 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 10 gener 2012)

Tornem-hi amb els passadors: ara fa una setmana transcendia el traspàs de Quimet Baldrich, el penúltim dels homes de la xarxa que Antoni Forné dirigia des de l’hotel Palanques, i divendres informàvem des d’aquest mateix racó de diari de la recentíssima publicació de La princesse de San Julia, la novel·la en què el lauredià Hugues Lafontaine ha convertit Baldrich i els seus companys de gesta en herois de ficció. Doncs encara n’hi ha més: Francis Aguila, historiador de l’Arièja que fa tres temporades ja ens va sorprendre amb Les cols de l’espoir, on refeia el periple no només dels passadors, sinó sobretot –i aquí rau la seva gran aportació– d’un grapat de fugitius amb nom i cognoms que es van convertir durant la Segona Guerra Mundial en el preciós carregament que transportaven els contrabandistes de la llibertat.


Juan Aguila, passador de Tarascó, el 1942; salcondouït espanyol expedit a nom de Lore Hertzberger, i rutes d’evasió des de Tarascó Foto: ANA

Aguila reincideix ara amb Passeurs d’hommes et femmes de l’ombre, on torna a fixar l’atenció en les peripècies d’una dotzena llarga de fugitius per als quals Andorra es va acabar convertint en sinònim de llibertat. Hi ha de tot, des del militar professional que, endut pel deure patriòtic, decideix passar els Pirineus per unir-se a l’Exèrcit de la França Lliure (Émil Cantarel), fins al matrimoni jueu alemany que fuig del fatal destí als camps d’extermini (Lore i Eddie Hertzberger), o el jove francès que es nega a enrolar-se al Servei de Treball Obligatori. Hi ha també guies, passadors o caminadors, com prefereix dir-ne Claude Benet, d’aquests homes d’acció. Juan Aguila, el pare de l’autor, de qui tornarem a parlar i que –avancem-ho aquí– va acabar carregant pedres a la tristament pedrera de Mauthausen i que va ser una de les víctimes del que és, probablement, el personatge més novel·lesc, inquietant i a la vegada fascinant d’aquest volum revelador: Reine Cazal, la Mata Hari dels Pirineus, agent doble al servei de l’Abwher –el contraespionatge alemany, per entendre’ns– infiltrada a les xarxes de passadors i que es va erigir, si els comptes d’Aguila s’acosten a la realitat, en l’enemic més formidable a què es van enfrontar els passadors que operaven des de l’Arieja.

De l’hotel Coma a Mauthausen

Aguila la descriu com una dona, d’entre 25 i 27 anys, veïna de Foix, on un seu germà fa de policia, que es diu ballarina professional –el toc Mata Hari–, que gasta una «bellesa diabòlica» i que aprofita el seu domini de l’espanyol per freqüentar els cercles dels republicans a l’exili, un niu de resistents i passadors, a Tarascon, Auzat i Vicdessòs. Li engipona la decapitació de les principals xarxes de la zona, amb víctimes il·lustres com ara Peyrevidal, Simon Salas i Jose Fibla, Philippe Amiel, Jean Fournier i Robert Édouard, Antonio García, Felipe Espino i mitja dotzena de noms més. Una autèntica bèstia negra que també és en l’origen –diu l’autor– de la caiguda del seu pare, Juan Aguila, el tenen aquí dalt, en mans de la Gestapo. Som a Tarascó, el 7 de juny del 1944. Just l’endemà de Normandia. La caiguda de Hitler ja és només qüestió de temps. A Juan Aguila, el Dia H l’havia enxampat a l’hotel Coma d’Ordino, on havia acompanyat un «important personatge» per compte de l’MI5 britànic. De retorn a casa, i passat el port del Rat, cau en una emboscada. Acabarà a Mauthausen i no en sortirà fins a l’alliberament del camp, el 6 de maig del 1945: pesava 38 quilos.

Més sort va tenir Gabrielle Cécile Picabia, l’esposa del pintor i cervell d’una de les xarxes que operaven des de Perpinyà, que, descoberta per la Gestapo, va haver de fugir. Formava part del mateix comboi de Cantarel, i la trobem l’abril del 1943 a l’hotel Coma d’Ordino, que té al llarg del llibre una presència constant. De Cazal només en sabem el nom, cal entendre que un àlies de guerra, però en desconeixem el final: ¿se’n va sortir o va pagar pel seu doble joc i les seves traïcions? Sí que ho va fer un tal Josep I., que va vendre a la Gestapo un comboi de 23 joves francesos que conduïa cap a Andorra, condemnat després de l’alliberament a 20 anys de treballs forçats. Un més a la llista negra d’aquesta història, al costat de Lazare Cabrero, la sinistra carrera del qual també va desvelar Aguila al volum anterior.





Llibre: La Seu 1936 de Francisco Javier Galindo.

17 01 2012

NOTíCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 10 gener de 2012)

7 d’octubre del 1936. Piquen a la porta del pis on viu Àngel Ballarà Farré a la plaça d’Espanya de la Seu. Just on avui hi ha la floristeria La Serra. Piquen a la porta i de seguida segueixen uns trets d’escopeta. És un grup de milicians, que li volen la pell a Ballàrà, l’armer de la capital urgellenca. No els posarà fàcil, l’armer, que es parapetarà primer rere dels matalassos que ha disposat a les finestres i repel·lirà a trets l’atac, i fugirà després per la porta del darrere, carrer Canonges avall. Però els milicians són molts, el persegueixen i l’acaben abatent: el fereixen amb un tret a la cama, a l’alçada de l’Isla, després el rematen. Aquest és el relat fred de la cacera i mort de Ballarà, un dels molts fets sagnants que van tenir lloc a la Seu els mesos següents a l’aixecament nacional i l’inici de la guerra civil espanyola, quan la legalitat republicana va fugir per potes de l’Alt Urgell i va cedir el pas a l’ordre que imposaven els comitès anarquistes.

L’explica Francisco Javier Galindo a La Seu, 1936 (Salòria) un volum on ha tirat d’hemeroteca, de biblioteca i també i sobretot de testimonis presencials i records propis. Un volum d’ara imprescindible per entendre com se les gastaven el comitè local, i sobretot restituir el lloc i la memòria que els correspon a les víctimes d’aquells mesos de caos i de barbàrie. L’assassinat de l’armer va acompanyat de la molt reveladora transcripció de les actes del comitè immediatament posteriors a la mort de l’armer. O armé, per als milicians, de l’execució del qual «no gosen parlar-ne si no és per fer-se retrets o per excusar-se’n la responsabilitat, eludeixen referir´se al fet concret i en parlen amb un llenguatge gairebé críptic», diu Galindo.


Portada de La Seu, 1936 Foto: EL PERIÒDIC

Hi ha altres casos igualment esgarrifosos, com l’assassinat dels germans Lluís i Ignasi Tarragona, la nit del 2 de setembre del 1936: Lluís, mortalment ferit per la ganivetada que li clava una miliciana, tots dos introduïts a la força enun cotxe, rematats a trets i abandonats a Tavèrnoles, on l’endemà van aparèxier carbonitzats. I hi ha fialment les execucios sumaríssimes perpetrades els dies 9, 10 i 11 d’octubre al cementiri de la Seu: una vintena més de víctimes entre les quals es compta el mateix pare de Galindo –Salvador Galindo López– iJaume Sabrià, malferit però pel que es veu no pas mort, a qui, atenció, l’enterramorts «trobà el matí següent agafat a la reixa de la porta, on el va rematar». No va ser al Salvatge Oest, sinó a la Seu, el 1936.





Llibre: La Batalla del Pirineu de Josep Calvet, Annie Rieu-Mias i Noemí Riudor

17 01 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra,

De vegades, les casualitats porten incorporades un no sé què entre premonitori i inquietant: la notícia del traspàs de Joaquim Baldrich coincideix amb la publicació de l’última monografia sobre els passadors, “La batalla del Pirineu” (Garsineu), que firmen a sis mans els historiadors Josep Calvet, Annie Rieu-Mias i Noemí Riudor i que du un molt il·lustratiu i encara més prometedor subtítol: Xarxes d’informació i d’evasió aliades al Pallars Sobirà, a l’Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial.

De fet, es tracta d’una versió ampliada de l’exposició homònima que el 2007 va recalar al Museu del Tabac lauredià. Amb tot el que llavors es va quedar al tinter, per entendre’ns. Així que per llepar-s’hi els dits, començant per l’extens i sucós capítol consagrat a la xarxa Wi-Wi, que firma Rieu i que en bona part protagonitza el pare de la historiadora. L’apartat andorrà completa i sintetitza en una vintena de denses pàgines molta de la informació pràviament publicada pel mateix Calvet a Les muntanyes de la llibertat i per Claude Benet a Guies, fugitius i espies. Baldrich hi té, naturalment,un paper destacadíssim i prou conegut.


Baldrich amb fusell i uniforme de brigadista, al front de Madrid.

Baldrich de banda, els altres passadors andorrans –o amb seu al Principat– que ensenyen la poteta a La batalla del Pirineu són Lluís Solà, l’únic supervivent andorrà de les xarxes de passadors, juntament amb Eduard Molné; el pallarès Joan Català, avui instal·lat a la Seu; un tal Joan Sastre, àlies en Joan de les Ulleretes o Xiquet de Fórnols, al servei pel que sembla del Deuxième Bureau francès; també ressenya les suposades activitats semiclandestines del coronel Baulard i –atenció– de mossèn Jaume Argelagós, així com les xarxes de Forné i Viadiu.

Calvet presta atenció especial en aquesta última i a tres dels homes de confiança de Viadiu –Laurentino Parramon i Modest Campmajó, tots dos fills de Josa, i Josep Ibern, nascut a Àger (la Noguera). I amplia per acabar l’episodi de Lázaro Cabrero, el guia aragonès jutjat el 1953 a Foix per la mort a la muntanya, 11 anys abans, del periodista Jacques Gumbrach, en un dels escassíssims casos negres que s’han pogut documentar. Baldrich en tenia un altre que no apareix al llibre.

Així el recordava el 2003,a propòsit de dos guies també aragonesos que acabaven d’incorporar-se a la xarxa: «Tornant a peu d’Aix-les-Bains, quan creuàvem el Port Negre, sento que un li diu a l’altre: ‘Aquí descansan’. ¿Quién descansa?’, els demano. ‘Nada, un par de tipos’. I efectivament, el braç d’un d’aquells desgraciats emergia de la neu. Se’ls havien cardat les dones i després els havien matat tots. En arribar al Palanques vaig parlar amb Forné. No els volia tornar a veure, aquell parell. I així va ser». Baldrich: geni i figura.





Llibre: Andorra la vella sense límits, de Jacinto Bonales

17 01 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Periòdic d’Andorra, 27 de desembre de 2011)

Durant moltes centúries, els andorrans coneixien el seu terme pam a pam. Muntanya i vall eren dos elements geogràfics, dos àmbits econòmics, però un únic espai.

Essent el territori la font dels seus ingressos, el vigilaven gelosos perquè no fos usurpat o, simplement, usat per gent aliena. Així, fins al segle XX, l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal va portar els veïns de cada terme a responsabilitzar-se’n amb un sentiment de copropietat de cada arbre, cada prat, cada roca i cada curs d’aigua del «seu» terme. Com és lògic, l’ús del medi natural i la responsabilitat de la seva defensa i vigilància van portar al conflicte territorial amb les entitats veïnes sobre els límits dels respectius termes.

Ara bé, la vigilància del terme no va ser constant al llarg del temps. En èpoques de poca pressió sobre els recursos van aparèixer usos diversos més enllà dels límits territorials, que amb el temps generarien disputes i plets.

El 1930 la dinàmica protectora de les fronteres territorials es va trencar, conseqüència dels canvis socials i econòmics de les Valls. Una relaxació que va culminar a la dècada de 1970 amb la terciarització i la conversió de l’Andorra rural en urbana. Prova d’aquesta relaxació va ser la incomprensió de la complexitat dels límits i drets d’empriu de les parròquies del Principat i l’elaboració d’una cartografia oficial amb importants buits en la divisió administrativa, fruit de la manca de consens a l’hora d’interpretar documents antics i d’establir límits definitius entre les parròquies.

A principis del segle XXI, aquesta situació esclata: els treballs de planificació i ordenació del territori, i la confecció posterior dels cadastres, porten el problema al centre del debat i es clama ja, de forma urgent, per la solució i l’establiment oficial dels límits territorials dels territoris.

El llibre Andorra la Vella sense límits, obra del doctor Jacinto Bonales per encarreg de l’ex cònsol major Francesc Xavier Mora, és una aportació per dilucidar el procés històric de la creació i mutació dels límits de la parròquia d’Andorra la Vella amb el propòsit de poder establir, en base a unes dades fiables, els límits del territori parroquial. L’estudi s’ha basat en dues metodologies: la consulta de tots els arxius necessaris existents i posteriorment s’ha fet un treball de camp exhaustiu sobre les creus de terme i altres fites de delimitació.

El llibre es presenta avui a les 6 de la tarda al Centre Cultural de la Llacuna i els veïns de la parròquia el podran recollir a Casa Comuna.





Plecs d’Història Local núm. 142 sobre la memòria personal.

28 11 2011

Ja ha sortit publicat el volum 142 de plecs d’història Local que aquest cop versa sobre la Memòria i la Història.

Us n’adjuntem la versió digital per si és del vostre interès.

Bona lectura!!





Tribuna d’Arqueologia

28 11 2011

Per part del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya se’ns informa que ja es disposa d’alguna de les presentacions a internet, com la de Iesso. Cap a la socialització de la recerca arqueològica, de la que s’ha penjat un vídeo de la mateixa conferència.

Els hem de felicitar per aquesta nova proposta, sobretot tots aquells professionals que no podem assistir a les tribunes a Barcelona per un problema de distància o de disponibilitat horària.

La conferència sobre Iesso va anar a càrrec de Josep Guitart, Joaquim Pera, Toni Gironès i Josep Ros, i moderada per en Josep Ramon Gallart, arqueòleg territorial de Lleida.





Llibre “El Tractat dels Pirineus a l’Europa del s.XXI, un model en construcció?

28 11 2011

(Font: Òscar Jané)

 

Ens és molt grat poder informar-vos que el llibre “El Tractat dels Pirineus a l’Europa del s.XXI, un model en construcció? , editat per Òscar Jané ja es pot descarregar grauïtament.

 

En podeu trobar en aquest enllaç. Bona lectura!!





Lo Banyut resisteix els embats de la globalització i ha tornat amb la força renovada per difondre la cultura, les tradicions i la història del nostre país.

17 10 2011

(informació proporcionada per la mateixa revista):

Lo Banyut
En aquest número hi trobareu, entre altres, els articles següents:

– Josep Bonifaci i Ramon Soliva: dos pallaresos a l’elit de l’URSS.
– Josep Viles: els meus records de la Guerra Civil a Fígols
– A la casa d’enlloc. Entrevista a Roger Mas.
– Descobrim la doble finalitat del pas comptador.
– Lo Macianes. Un apassionat de la música i dels colors de la vida.
– La quaresma a Oliana i a Ogern: en el temps que es prenien butlles.
– Història del parc de Bombers d’Organyà.
– Organyà, 51a Ciutat Pubilla de la Sardana.
– El sol.
– El bosc de vidre. La història dels Guerau d’Organyà.
– El sermó de l’aspirina.
– Del Segre a la Noguera Pallaresa: Passejada per Cuberes, la Mare de Déu d’Esplà, Solduga i el bosc de
la Pentina.
– El doctor Nicolau Battestini. Retrobament d’un protagonista de la nostra història.
– Vicenç Llorca: El gran poeta de la vida.
– Els inicis literaris de Núria Garcia Quera.
– L’ombra i la llum. Adrià Ventura Díez: la mirada lliure i poètica d’un fotògraf de la Seu d’Urgell.
– Comiat a l’ermitana d’Alinyà.
– La vila dels llibres.

Ens trobareu als punts de venda habituals:

– Ca la Rita. Coll de Nargó.
– Llibreria Pellicer i Quiosc Moscam. Oliana.
– Llibreria Pellicer. Solsona.
– Cal Lluís i cal Satret. Organyà.
– Llibreries Cortés, Diensa, Ex-libris, La Llibreria, Salvat, Patalín i Quiosc del Passeig.
La Seu d’Urgell.
– Llibreria Central. Tremp.
– Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Esterri d’Àneu.
– Llibreria La Puça. Andorra la Vella.
– Llibreria Clips. Bellver de Cerdanya.
– Llibreria Quera. Barcelona.





“Els benedictins a Sant Serni i Anserall” de Josep Maria Nogués.

17 10 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 4 octubre 2011)

Agafem els trapaus i anem-nos-en unes línies fins al segle XI. Som el 17 de gener del 1040, i Anserall bull d’una rara activitat. S’hi ha concentrat una multitudinària, pintoresca fauna humana que inclou dos bisbes –Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça–, la comtessa Constança i el seu fill, Ermengol III d’Urgell, i n’hi ha que hi compten fins a vuit abats procedents de cenobis de banda i banda del Pirineu, inclós l’amfritrió, Guillem. No n’hi ha per menys: avui es consagra l’església nova del monestir de Sant Serni: amb el claustre i les altres dependències monacals constitueix un conjunt impressionant –avui només en queden el transsepte, els absis i un trosset de mur. Les engrunes.

Però érem al 1040. Hi resideixen de forma permanent una vintena de monjos i una dotzena de preveres que disposen d’una nodrida biblioteca amb mig centenar de volums, entre els quals s’hi compten els Diàlegs de Gregori el Gran i les Sentències de Sant Isidor. Agafem ara la màquina del temps i acompanyem Pere Frigola, abat de Sant Benet de Bages, en la visita canònica que gira a Sant Serni el 1560. El panorama que s’hi troba no pot ser més desolador: «Hi ha dos monjos, un d’ells prior i sagristà. S’excusen de no poder impedir l’entrada de bandolers al monestir; l’església està mancada de vestits i d’ornaments; els altars estan tan indecorosament conservats que semblen estables. El claustre, el refetor, el dormitori i les altres estances són en ruïnes».

Res a veure amb l’exhibició mundana de mig mil·lenni enrere. Tavèrnoles és una ombra del que havia sigut. I encara ho serà més quan el papa Climent VIII decreti el 1592 la supressió del monestir i la conversió del que queda de l’església en la parroquial d’Anserall. ¿Què ha passat, en aquests cinc-cents anys, perquè l’orgullós cenobi de l’abat Guillem mereixi tan adversa fortuna? Això és el que intenta escatir Josep Maria Nogués, president del Centre d’Estudis de Sant Sadurní de Tavèrnoles, a Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall, la monografia definitiva –de moment–sobre aquest monestir urgellenc. Nogués s’ha submergit en els diplomataris publicats per Cebrià Baraut per reconstruir els episodis principals d’aquesta llarga història. Tres de sang i una mica de fetge per obri boca: el nomenament de Feliu –ja saben, el pal·ladí nostrat de l’adopcionisme: li acabaria costant el càrrec– com a primer abat del cenobi, el 776; la ràtzia d’Abd al-Malik, que el 795 arrasa Castellciutat –¿es devia desviar cap a Andorra?–, i el periple d’un Pere Rovira, jurista de Besalú, que el 1391 es va plantar a Tavèrnoles per recollir les relíquies de Sant Vicenç i endur-se-les cap a Girona. Una premonició dels episodis de rapinya de principis del segle XX.

Sis segles de decadència

Avancem-ne les conclusions: els inicis de la decadència els situa Nogués al 1347, quan la Pesta Negra liquida expeditivament el 40% de la població europea –inclòs el castell de la Roureda de la Margineda. De fet, especula, «potser l’abat Roger en fou una de les primeres víctimes al monestir». Segueixen uns decennis de redreçament més aparent que real. Fins que el cop de gràcia arriba amb la sèrie de terratrèmols del 1427 i el 1428. Nogués s’apunta a la hipòtesi de l’historiador Carles Gascón i el geòleg Valentí Turu, que atribueixen la ruïna del monestir al sisme del 2 de febrer del 1428, A partir d’aquest moment, les successives visites canòniques documenten la imparable decadència de Sant Serni: el 1430 l’abat Gabriel adverteix que si no es reparen l’església i el monestir, els monjos l’hauran d’abandonar; el 1441 s’han complert els seus vaticinis, perquè el visitador de torn –l’abat Francesc de Sant Pere de Portella– es troba el monestir «abandonat, sense cap monjo, i és rebut pel guardià que hi viu amb la muller i dos fills. Ofereix un espectacle llastimós, l’església en gran part sense sostre, el claustre i el capítol enrunats, convertits en dipòsit de farratge i brutícia…»

Quasi un segle després, el 1534, Bernat Broçà diu que l’abat del moment treballa en la reconstrucció del sostre del monestir ensorrat a causa dels terratrèmols i bandidatges… No se’n sortiria: a Sant Serni només li faltaven sis decennis escassos de lenta agonia. I el que vindria, perquè en els segles següents la pedra de l’antany orgullós cenobi va servir per bastir les cases del poble, i el patrimoni artístic del monestir va ser sistemàticament espoliat: Nogués segueix la pista del baldaquí, el frontal d’altar i els capitells romànics del claustre, avui al MNAC. El baldaquí va ser venut el 1906 per 2.000 pessetes; els capitells, a tres duros la peça… D’aquell temple monumental consagrat el 1040 en presència d’Eribau, Arnulf i Constança només en queda la capçalera, dos trams d’arcs i una reconstrucció perpetrada els anys 70 que Nogués no s’està de qüestionar. Però aquesta és una altra història.





Dissabte passat, i coincidint amb la festa major, Taús va acollir la presentació del llibre “remeis popularsa les Valls d’Aguilar”.

26 09 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 19 setembre 2011)

Remeis populars a les Valls d’Aguilar (Edicions Salòria) és un llibre que recull els remeis que tradicionalment s’han fet servir, en aquest municipi de l’Alt Urgell, per prevenir o curar malalties. Aquests remeis, que s’han transmès de generació en generació, constitueixen una autèntica medicina popular i un important llegat que cal conservar.

L’obra tracta també entre d’altres molts aspectes, com bé explica el Joan Obiols en la mateixa presentació del llibre, la botànica popular, el paper de les plantes a les nostres cuines, dels camions de la llet i de la fusta, de les relacions d’aquestes valls amb la Seu d’Urgell, Organyà i Sort, de la riquesa lingüística que atresoren.

El llibre es presentarà aquest dissabte a la una del migdia al Local Social de Taús (Les Valls d’Aguilar), en acabar la missa de Festa Major. L’acte anirà a càrrec dels mateixos autors de l’obra, el Jacint Altimiras, l’Eva Casassas i el Dani Montaña. En acabar hi haurà un aperitiu





10 setembre: Presentació del llibre “Els benedictins a Anserall”

8 09 2011

Font: Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell

Us fem arribar, de part del Centre d’Estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles i per si resulta del vostre interès, la invitació a la presentació del llibre “Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall”, de Josep Maria Nogués. L’acte se celebrarà el proper dissabte 10 de setembre, a les 17:30 h., a la Capella de la Immaculada de la Seu d’Urgell.





Presentació de llibres a Barcelona

7 09 2011

EL dijous o de setembre L’Editorial Afers, Mirmanda i el Celler Art de Vins presentaran els llibres coeditats per Afers i Mirmanda:

– L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir (Òscar Jané i Eric Forcada, eds.)
i
– Observar les fronteres, veure el món (Òscar Jané i Queralt Solé, eds.)

L’acte serà al celler de vins i caves Art de Vins (Villarroel, 18, de Barcelona, tel.934254875) a les 20 hores,

Hi intervindran:
Simona Skrabec (escriptora i traductora)
Eric Forcada (historiador de l’art i coeditor del primer volum)
Òscar Jané (historiador, coeditor dels dos volums)
Vicent Olmos (editor, historiador)





Josep Espunyes presenta el seu llibre “Peramolins amb nom”

22 08 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 11 agost 2011)

Josep Espunyes presenta aquest dissabte, al Casino de Peramola, el seu nou llibre, Peramolins amb nom , el resultat d’un llarg i intens treball de recerca que l’ha portat a recopilar els apunts biogràfics de prop de 250 persones vinculades, per naixement, descendència o adopció, amb la vila de Peramola, d’on el mateix Espunyes és fill, i que tenen o han tingut una determinada projecció social.

Entre els noms que apareixen al llibre hi ha des dels barons de Peramola fins a homes i dones contemporanis com ara el pintor Francesc Riart, el tenor Antoni Selva, l’atleta Joan Escolà, els hotelers de can Boix, el forner i torero Ramon Puig o, fins i tot, la model Judit Mascó, descendent de cal Duric de Tragó.

En paraules de l’escriptor Joan Obiols en el pròleg del llibre, Peramolins amb nom “és una obra d’estructura simple, clara, neta, però d’un gran contingut identitari, social i cultural”. Josep Espunyes afirma que sent l’obra “com una prova de reconeixement i respecte envers aquells peramolins que ja no hi són, compatriotes que es mereixen perviure en la memòria col·lectiva pel seu lliurament a la terra que els va veure néixer i en què es van formar com a persones”.

L’acte s’iniciarà a les set de la tarda amb la projecció del vídeo “Homenatge a Josep Espunyes”, enregistrat la Diada de Sant Jordi d’enguany. A dos quarts de vuit tindrà lloc la presentació del llibre, en la qual intervindran quatre peramolins; l’alcalde del municipi, Joan Pallarès; el professor i escriptor Joan Obiols; l’editor i escriptor Ramon Besora, i el mateix Espunyes.

El llibre ha estat editat per Garsineu Edicions, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Peramola i el Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Aquest és el segon llibre que Espunyes publica aquest any, després d’ Alt Urgell: motarrots, fets i llegendes (Edicions Salòria).





Un llibre explica la història de la pagesia al Solsonès.

22 08 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Nació Solsona.cat, 4 agost 2011)

Els veïns de La Molsosa (Solsonès) s’han convertit en els protagonistes d’un projecte, anomenat Molsa, que té per objectiu la difusió de la història de la pagesia als municipis del sud del Solsonès a partir de fonts orals. El resultat s’ha plasmat en un llibre que recull el testimoni de 23 persones, de més de 70 anys, que viuen o han estat vinculades a Prades, la Molsosa, els Quadrells i Enfesta. A més, també s’ha fet un documental, un bloc i s’han digitalitzat prop de 300 fotografies antigues del territori. Un dels protagonistes, Jacint Vilaseca, de 85 anys, ha explicat a l’Agència Catalana de Notícies que “gràcies al projecte, les generacions futures coneixeran el testimoni de la vida a pagès” .


plaça de Prades de la Molsosa (Arxiu Particular)

El llibre recull un total de deu capítols que parlen sobre qüestions quotidianes com la religió, la terra o la salut i recorden episodis com la guerra o el franquisme. Una de les coordinadores del projecte, Marina Vilaseca, ha explicat que l’iniciativa vol recuperar la memòria històrica dels municipis del Solsonès. El projecte s’emmarca en una iniciativa de desenvolupament comunitari anomenat ACTUA i impulsat per l’Arada.

En total, s’han fet 23 entrevistes a persones majors de 70 anys que han estat vinculades amb els nuclis de Prades, La Molsosa, els Quadrells i Enfesta. Un dels protagonistes, Jacint Vilaseca, ha explicat que al llibre s’explica una part de la seva vida a pagès. Segons ell, “era una vida molt dura i pesada” . “No teníem televisió, ni aigua i molts pocs serveis” . Vilaseca ha explicat que tot això ha canviat molt i assegura que “qui no viu ara a pagès és perquè no vol” .

Una altra de les protagonistes és la Carme Arnau, de 81 anys. Veïna de Prades de la Molsosa, Arnau recorda l’arribada al poble de Prades de la Molsosa, quan les dones del municipi l’obligaven a vestir-se amb mitges i “anar ben tapada” . “Eren unes fanàtiques de la religió” , ha afegit.

“Els protagonistes formen part de la història de La Molsosa”

La sociòloga Roser Grau, una de les coordinadores del projecte, ha explicat que el projecte ha permès que els protagonistes formin part de la història amb la publicació d’aquest llibre i el documental. Segons Grau, es entrevistes s’han transcrit intentant conservar “al màxim” el parlar de la gent gran. En aquest sentit, fins i tot s’ha fet un recull de les expressions i les paraules més utilitzades.


alguns dels participants del llibre.

El llibre és un document que, segons explica Vilaseca, “disposa d’una sensibilitat absolutament respectuosa amb la vida de les persones que ens han obert camí a les generacions futures” . Vilaseca ha dit que la voluntat és fer conèixer la història “des de la quotidianitat i des dels seus protagonistes per revaloritzar-la” .

La coordinadora del projecte espera que aquest projecte animi les associacions i iniciatives locals a continuar “l’important tasca de recuperació de la memòria popular” .





La Guerra de les Pedres.

5 08 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 1 agost 2011)

Pep Coll evoca el periple andorrà del seu pare durant la guerra civil a ‘Giranto’, recull de relats de la Trobada d’escriptors al Pirineu del 2010.

Va ser un dels centenars, qui sap si milers d’homes i dones per a qui Andorra es va convertir en sinònim de llibertat. No parlem ara dels fugitius de l’Europa ocupada pels nazis de qui s’han ocupat –estupendament, per cert– des de Claude Benet (Guies, fugitius, espies) fins a Rosa Sala (La penúltima frontera), sinó dels que fugien de l’Espanya republicana durant la guerra civil espanyola. Per motius diversos: per por a les represàlies dels incontrolats, o simplement per no convertir-se en carn de canó… El pare de Pep Coll (Pessonada, 1949) va ser d’aquests últims, i el novel·lista pallarès n’evoca l’episodi andorrà a Giranto: relats pirinencs sobre la memòria històrica, el recull de relats de la Trobada d’escriptors al Pirineu que va tenir lloc el 2010 a les Valls d’Àneu. Coll sènior i tres companys més van marxar el 26 de juliol del 1936 de Pessonada –d’on era, ep el Ciscu que el 1960 havia de delatar la Pastora, ja saben, el maquis hermafrodita que s’havia refugiat a Andorra el 1956– i, conduïts més o menys per el Baldomero de Torallola –un pastor reconvertit en passador que va cobrar pels serveis cent duros per barba– es van plantar en tres jornades a Salau, ja a l’altra banda de la frontera.

La següent fita va ser, és clar, el camp de con centració, en una mostra més de la proverbial hospitalitat francesa. Només hi va resistir un mes, abans de fugir de nou, però ara camí d’Andorra. Instal·lat a l’hotel Peres de la capital, es va posar a buscar feina de mosso amb el negut que només disposava de diners per a una setmana. Mala peça al teler, en un país que –diu Coll fill– «en aquella època era encara més miserable que el Pallars i el que sobrava era mà d’obra dels refugiats de la guerra d’Espanya». Però la fortuna li va somriure un matí a la Massana, que es va trobar els homes de cal Martí d’Anyós aixecant una paret de pedra seca. ¡El seu ofici! «S’hi va atansar, va donar-los el bon dia i sense més ni menys es va posar a fer paret amb ells». La van acabar en quatre dies. Aquella bona gent no es podia permetre el luxe de mantenir un mosso, «i menys de cara a l’hivern». Però li van fer un últim favor: encomanar-lo a cal Capdevila, una casa bona d’Anyós on va ser acollit gràcies a la generositat de l’hereu, que el va fer dormir a la seva habitació. S’hi va quedar els divuit mesos següents, fins que la guerra va acabar, l’abril del 39, i va tornar a Pessonada. Coll evoca també la dura vida del seu pare com a constructor de parets –seques o no– i n’extreu una lliçó d’alta humanitat: «Gràcies a una paret de rocs que va trobar un sostre a les valls fredes i inhòspites d’Andorra (…) El pare, lluitador infatigable en la dura guerra de les pedres, havia comprès que cada persona ha de construir alguna cosa sense pensar si la seva obra resistirà el pas del temps; ho ha de fer només per donar una mica de sentit a la seva vida».

‘Allez, allez’

El periple del pare Coll –«De l’altra guerra, la que apareix als llibres d’Història, l’home es vantà tota la vida d’haver-ne desertat»– no és l’únic toc andorrà (o rodalies) de Giranto. Albert Villaró combina a Patrimonis l’anècdota personal –va ser veí, porta per porta, de la vídua de Guillem d’Areny-Plandolit, el fotògraf, al número 1 del carrer Sant Ot de la Seu on va néixer– amb la professional, en recordar el trist destí dels estris de Plandolit en traspassar la vídua, el 1972: «El Quierdo, un veí del carrer del Carme que venia sacs de serradures (…) va fer no se sap quants viatges cap a la Palanca amb el seu carretó i va llençar al riu saques plenes de pergamins. Trenta anys més tard, com les restes del naufragi que fan cap a una platja, va arribar a l’arxiu una part dels milers de fotografies que don Guillem havia fet entre 1900 i 1932». Convé dir aquí que una altra part d’aquest llegat forma part avui dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional. El relat de Villaró inclou un (probablement) involuntari gir de justícia poètica: resulta que el pare del novel·lista, veterà –ell sí– de la guerra civil espanyola, va ser un dels milers de refugiats republicans que van anar a raure al camp d’Argelers. També ell es va quedar amb l’hospitalitat gavatxa: «Recordava els senegalesos que li deien ‘Allez, allez’, i amenaçaven de pegar-li amb un bastó». La subtil, freda i dolça venjança es va fer esperar uns anys, però va arribar. Anys després, diu Villaró, quan a la pastisseria paterna entraven francesos i volien pagar en francs, «es prenia la revenja i els feia fora de la botiga. ‘Allez, allez’». Va pel pare Coll.

Giranto, en fi, es completa amb una vintena de relats més. Atenció, perquè entre els autors del volum hi ha més d’una i de dues patums de la literatura catalana contemporània, des de Jaume Cabré (Poldo), fins a Maria Barbal (Fadrins) i Joan-Daniel Bezsonoff (Els camins obscurs de la romanística), sense oblidar el relat del coordinador del volum i ànima de la Trobada, el pallerès Ferran Rella, que firma el que li dóna títol al llibre, Giranto, pel prat a tocar e València d’Àneu on les tropes franquistes van afusellar al final de la guerra civil una desena de veïns d’Isavarre. Rella hi reconstrueix en clau de ficció un episodi que considera paradigmàtic de la repressió i de la recuperació de la memòria històrica, si se’m perdona el sintagma. Per cert, diu Rella que la inestabilitat del Govern Bartumeu va impedir que Andorra acollís al juny la Trobada d’escriptors, que al final s’ha traslladat a… ¡Solsona! I diu també Rella que l’any que ve ho tornarà a intentar. Una idea per al ministre Esteve Albert. A veure.





Novetats a la Revista Mirmanda.

24 07 2011

(Font: Revista Mirmanda)

Mirmanda ha creat una nova col·lecció en col·laboració amb l’editorial Afers. Uns volums imprescindibles per a estar al dia sobre la qüestió afronterera: assaig, estudis científics i pensament polític van de la mà en aquests dos volums que acaben de ser publicats.

Els seus títols són:

L’afrontera, de la dominació a l’art de transgredir, d’Òscar Jané i Enric Forcada (ed.), i
Observar les fornteres, veure el món, d’Òscar Janéi Queralt Solé (ed.).

Es poden adquirir ja a les llibreries o bé online a: http://www.editorialafers.cat

Alhora, podeu obtenir més informació al blog d’Afers o bé al blog de Mirmanda





La Revista Cadí-Pedraforca compleix 5 anys

18 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 11 juliol 2011)

Berga acollirà el pròxim divendres, 15 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre a la Biblioteca Ramon Vinyes Cluet, la presentació del número 10 de la revista Cadí-Pedraforca. En la presentació hi intervindran l’alcalde de la ciutat, Juli Gendrau i l’historiador berguedà Josep Noguera. També prendran la paraula l’editor de la revista, Àngel Madrià, i el director Carles Pont.

En el darrer número de Cadí-Pedraforca s’ha tractat un recurs cabdal: l’aigua. El seu ús està documentat per regar, per fer anar molins i indústries, i per a ús de boca de persones i de bestiar. Per això l’home sempre s’ha obsedit en embassar l’aigua i no sempre ha anat bé per a tothom. El reportatge central tracta sobre com la gent d’Oliana, de Nargó o de la Baells van haver de perdre terres i cases per fer els pantans que abeuren els habitants de les grans ciutats, reguen els erms de les terres més feréstegues del país i fan un xic d’electricitat, encara que aquí cada dos per tres el llum s’apagui.

El conjunt del dossier dedicat a l’aigua ocupa 48 planes que tracten de la construcció dels esmentats pantans; de les sèquies; de l’ús de les fonts i els llacs; i de la marxa de les farineres, els molins i les indústries tèxtils.

La revista Cadí-Pedraforca, que enguany fa cinc anys que es publica, també dedica una entrevista a l’artista de Berga Joan Ferrer i presenta un retrat de família als de Cal Maurell de Prullans, una família que encara viu de les vaques i els cavalls Hispano-bretons.

En aquest número hi col·labora l’artista Perico Pastor, fill de la Seu, que ens evoca la seva infantesa a la capital de l’Alt Urgell. També hi han participat historiadors, periodistes, filòlegs, mestres i escriptors com: Marcel Fité, Benigne Rafart, Josep Noguera, Jordi Pasques, Guillem Lluch, Albert Villaró, Marc Martínez, Quirze Grifell, Pilar Màrquez, Enric Quílez, Pere Pujol, Erola Simón, Joan Muntaner, Jordi Dalmau, Manel Figuera, Carles Gascón, Queralt Solé, Lluís Obiols, Dolors Tubau o Carles Pont, entre altres.

Els continguts de la revista tenen la pretensió de recuperar i, sobretot, de recordar les formes de viure, de treballar, de gaudir o de relacionar-se de la gent de l’àmbit del Cadí i del Pedraforca. La publicació, que s’edita semestralment, es pot trobar des del dia 25 de maig a les llibreries i quioscos de les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya i en punts seleccionats de Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Tarragona, Vilanova i la Geltrú o Vic. Una part dels continguts de la revista també es poden consultar a la pàgina d’Internet: http://www.cadipedraforca.cat





Es publica “de la Solana d’Andorra” assaig sobre temes de frontera a les terres andorranes del nord.

7 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 1 juliol 2011)

Era el 1686, i els homes de Canillo i d’Encamp no tenien manies a l’hora de tractar amb els incòmodes veïns francesos. Ho va patir en carn pròpia un tal Martí, batlle d’Enveig, que havia deixat temeràriament una trentena de caps de bestiar peixant al peu del Pimorent. Els animals, és clar, no hi entenen, de fronteres, i van travessar el riu Arieja per pasturar al lloc que avui es coneix com la Vaca Morta. En plena Solana, terra litigiosa que tant uns com altres reclamaven com a pròpia: faltava encara un segle i mig perquè el tribunal de Tolosa (1834) en determinés definitivament l’andorranitat. Així que canillencs i encampadans van tirar d’usos i costums (una mica bèsties, això sí) i es van endur els animals cap a casa. No pas tots, però, perquè una de les vaques la van matar in situ d’un tret d’escopeta per «marcar amb la seva sang el lloc on la puignorada del bestiar s’havia realitzat». Ho explica el conseller Martí Salvans, aquí en la faceta d’historiador aficionat, remarca, en un dels moments culminants de De la Solana d’Andorra, molt prometedor assaig que es capbussa en la història de l’Extrem Nord del país i amb què Salvans es va endur un accèssit de l’últim premi Principat d’Andorra d’investigació històrica.

Es tracta, diu, de l’últim cas documentat de degolla, que és com s’anomenava aquesta expeditiva pràctica de liquidar un cap de bestiar que s’havia aventurat a péixer sense autorització en terra andorrana, i confiscar la resta del ramat com a penyora per garantir el pagament de la multa. Val a dir que als nostres herois canillencs i encampadans la broma els va sortir cara, perquè Martí, el batlle d’Enveig, es va xivatar al governador de Mont-lluís. Amb els francesos, ja se sap, poca broma: va resultar que un esquadró francès – «mil homens», segons les fonts– es va arribar tot xina-xano fins a Canillo i «sen aporta presoners a vuyt hmens de la mateixa parrochia dels quals ne detingue sis de presoners en la plassa de Monlluis». Glups. La broma es va allargar dos mesos, i no es va resoldre fins que el rei francès va dictar una ordonnance prohibint en endavant el sistema de degolla i establint que futurs litigis originats en intrusions de bestiar enterres del veí es resolguessin amb el nomenament d’un tribunal paritari.

Així les gastaven uns i altres al territori de la Devesa d’Erevall o Solana d’Andorra, com històricament s’ha anomenat l’extrem nord-est del país, l’únic tros del Principat estratègicament situat al vessant atlàntic de la carena. Un capritx geogràfic que es va traduir en sis segles de conflictivitat semipermanent entre canillencs i encampadans, d’una banda, i meranguesos, querolans i cerdans, de l’altra. Aquesta mala maror entre veïns condemnats a entendre’s va tenir, de passada, un curiós efecte col·lateral: com a mínim enaquets afer, encampadans i canillencs van oblidar les diferències de Concòrdia i es van saber unir davant l’enemic comú.

Més d’un se sorprendrà que un territori deshabitat –el Pas de la Casa data dels anys 30 del segle passat: abans d’ahir, com qui diu– i pràcticament desolat, aixecava tantes passions entre veïns de banda i banda del riu Arieja. Però no ens equivoquem: les pastures de la Solana han sigut històricament de les millors del país, diu Salvans. Fins al punt que a mitjans d’estiu –a partir del 15 d’agost, exactament– hi començaven a pujar colles de dallaires. A 2.000 metres d’altura, sí. De la Solana d’Andorra repassa els conflictes sorgits al llarg de sis segles de problemàtica convivència, i, sobretot, el laberíntic i apassionant corpus jurídic i administratiu que regulava drets i deures, amb els banders aixecant acta de les infraccions i imposant bans, multes als infractors. Atenció a la secció cartogràfica del llibre, amb mapes com un del 1811 aixecat per ordre de Napoleó amb vista a una hipotètica annexió de la Solana amb el peregrí argument que vessa les aigües a l’Atlàntic…

No va tenir ocasió, però els francesos havien previst fins i tot que la Solana es repartiria entre l’Arieja i els Pirineus Orientals. El més curiós de tot és que De la Solana d’Andorra, amb la seva mina d’anècdotes, és un subproducte de la dèria toponímica de Salvans –també autor, ja saben, d’Andorra romànica, Andorra vascònica. I si a més de trifulgues a compte del bestiar hi busquen noms de lloc, tampoc no s’ho perdin, perquè Salvans ha identificat fins a mig miler de topònims a la zona de la Solana, territori fins ara quasi verge, fins al punt que la topografia oficial només hi consigna mig centenar de noms. A més, aprendran el que era una allargada, un aixivernil, un dec o una tala, i descobriran que Encamp i Canillo sabien guardar quan convenia la destral de guerra per fer front comú davant dels rostres pàl·lids. De la Solana d’Andorra potser no serà la lectura de l’estiu, però s’hi assembla molt. Provin, provin, i ja m’ho diran.





Publicat el “Corpus de gastronomia catalana”

7 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 3 juliol 2011)

Qui prepara, qui es menja avui en dia, per exemple, un arròs d’esquirol? Doncs era un plat ben típic de la cuina d’antuvi, recorda Carles Flinch, propietari de Can Manel, un dels quatre establiments del país integrats de l’Institut Català de la Cuina i que, per tant, han fet propostes, tant de plats tradicionals de les Valls com de preparacions pròpies de receptes habituals a Catalunya.

El trinxat, per exemple. “És col i patata, però a la Cerdanya li donen un toc i nosaltres, un altre”, apunta Flinch. Aquí, l’acompanyament habitual eren les arengades: lògic en un lloc de muntanya on tot el peix havia d’arribar en salaó. Potser per això hi ha tanta varietat en les formes de cuinar el bacallà, una altra de les aportacions al receptari.

Atès que del que es tracta és de recollir el receptari tradicional, Andorra ha aportat arrossos de muntanya, diversitat de maneres de cuinar el pollastre de corral, o receptes com la crema d’ortigues. Plats, alguns, com l’esmentat arròs d’esquirol, que ja pertanyen més al terreny del record que al de la cuina real. “Han quedat obsolets, perquè, qui s’atreveix avui a caçar-los o, més encara, a tastar un animal que no deixa d’estar entre el conill i la rata silvestre?”, admet Flinch. Però no per això ha de perdre’s el reu rastre i memòria: almenys queden recollits en l’extens treball de l’Institut Català de la Cuina. Quelcom de similar al que passaria amb les anques de granota, més populars en altres temps.

Cuina de frontera

Algunes de les propostes també reflecteixen el fet que Andorra és un país de frontera, que serveix de pont entre Catalunya i França. Així, Jordi Capella, director de l’Art Hotel, un altre dels establiments participants, apunta talls de carn poc habituals al sud dels Pirineus, com l’onglet: peça situada al costat dels ronyons, lletja, però molt gustosa, sobretot quan s’acompanya amb ceba. “Hi ha plats de procedència francesa que estaven molt arrelats a Andorra i a Espanya eren desconeguts; ara hi ha hagut una involució en aquest sentit i mirem més cap al sud”, reflexiona Capella.

Tota aquesta feinada té un objectiu últim a la vista –més aviat, a llarg termini–: aconseguir que la cuina catalana sigui declarada patrimoni de la humanitat. Un desig potser un pèl “pretenciós”, confessa Capella, però “no dic que no, tant de bo la cuina andorrana rebés aquesta consideració, ni que fos agafant-nos a la cua de la catalana, seria fantàstic, perquè la cuina de muntanya és una part important del nostre patrimoni cultural”.
La iniciativa és també saludada per Flinch. “Això està molt bé, la cultura no són tan sols monuments i obres, també està marcada per la gastronomia i la cuina.” I insisteix que hi ha plats avui en dia molt comuns que “potser d’aquí a dos-cents anys desapareixen, perquè la cuina està en evolució constant”. I torna a l’exemple de l’arròs d’esquirol, un plat que ha existit “però que ara no el menjaràs enlloc”. Plats com aquest, del costumari ancestral, quedaran d’alguna manera preservats, encara que ja no es posin als fogons del futur.

Joan Reguant, expresident de l’Icomos a Andorra, va estar al darrere del projecte i tot el treball que va desembocar en la declaració de la dieta mediterrània com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la Unesco. Una feinada que es va iniciar el 2004 i que va acabar feliçment el mes de novembre passat, a Nairobi. En aquest cas, el de la cuina catalana, no està implicat. Però saluda la iniciativa. “És una qüestió d’aproximació, de zoom. Si t’allu­nyes, veus tot el Mediterrani, i si t’apropes, pots veure Sicília o Catalu­nya”. A més a més, en el cas de la dieta, el reconeixement abraça tota una manera de viure, “del paisatge a la taula”, és a dir, des dels sistemes de producció fins al moment que es consumeix. En companyia.





AVUI dijous 30 de juny: Presentació de la revista Interpontes a Andorra.

30 06 2011

Font: Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i Viure als Pirineus, 28 juny 20011.

Aquest dijous dia 30 de juny, a dos quarts de nou del vespre, es presenta a la Biblioteca Nacional d’Andorra (Casa Bauró) el primer número de la revista “Interpontes: Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell”. La presentació anirà a càrrec del president de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, Lluís Obiols, del responsable de publicacions d’Edicions Salòria, Joan Graell, i del representant del Col·lectiu Portella, Txema Martínez.
La portada del llibre Interpontes.

Aquest primer número de la revista inclou els següents articles:

-Anàlisi morfològic de la vila de Castellbò (Andreu Canut)

-Municipi de Peramola: la Guerra del 36 (Josep Espunyes)

-Gravats rupestres de l’Alt Urgell (Jordi Casamajor)

-Lo col·legi dels Frares (Rosalia Pantebre)

-L’actuació d’Estat Català a l’Alt Urgell durant la dictadura de Primo de Rivera (Climent Miró)

-La Confraria de Sant Josep i els armats d’Oliana (Enric Esteve)

-Les estratègies dels cònsols de la Seu d’Urgell pre garantir el proveïment de pa a la ciutat (1570-1632)

-La Vall del riu Tost: una perla del Pirineu Català (Isabel Vila)

-Pont Trencat: La seqüència sísmica de 1427-1428 a la Vall de la Valira (Valentí Turu i Carles Gascón)

-Els monuments megalítics de Montferrer i Castellbò i de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell) (I) (Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús).





Presentació del llibre “Remeis populars a les Valls d’Aguilar”.

30 06 2011

La Guàrdia d’Ares va tornar a viure, aquest Sant Joan, una Jornada de Mitologia Pirinenca plena de novetats, amb danses, xerrades, música, visites guiades i la presentació del llibre “Remeis populars a les Valls d’Aguilar” (Edicions Salòria) escrit per Jacint Altimiras, Eva Casassas i Dani Montañà.
Imatge de la presentació del llibre.

La jornada va atraure més visitants que les anteriors edicions (enguany ha estat la cinquena Jornada de Mitologia Pirinenca) i el local social de la població es va quedar petit per acollir tant la presentació del llibre Remeis populars a les valls d’Aguilar com la projecció d’una pel·lícula sobre els manairons.

A més a més, el grup Baridà Sons Fers va oferir un concert de música tradicional del Pirineu en el qual també hi van participar joves músics de les Valls d’Aguilar, posteriorment es va celebrar un berenar-sopar i, finalment, l’esperada visita als tarters dels Manairons que va servir per tancar la festa.





L’associació de dones del Món Rural Cerdà presenta l’exposició “Dones grans, grans dones”.

10 06 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 2 juny 2011)

Aquest dimecres per la tarda es va inaugurar al Centre Cívic Les Escoles Velles de Bellver l’exposició “Dones grans, grans dones” organitzada per l’Associació de Dones del Món Rural Cerdà. L’acte d’inauguració va comptar amb la presència de l’escriptor de Puigcerdà, Alfons Brosel, que va presentar el seu darrer llibre “Cerdanya íntima. Converses a cor obert” (Salòria, 2011), un recull de vint-i-tres entrevistes a persones vinculades a Cerdanya.

En la presentació del llibre, Alfons Brosel va estar acompanyat per la professora de Bellver, Anna Montané, que va destacar la sensibilitat que Brosel té pel territori i especialment per les qüestions relatives a la cultura cerdana. Per la seva banda, l’escriptor va explicar que l’obra és un recull de sensacions, vivències i opinions de gent de la Cerdanya amb el qual “he après molt de totes les persones entrevistades”.

Brosel va dir que les persones que apareixen al llibre “són persones que sovint passen desapercebudes tot i que fan una gran tasca per la Cerdanya”. El pròleg del llibre l’ha escrit el nou alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeria. Entre les entrevistades a “Cerdanya íntima” hi ha, precisament, la presidenta de l’Associació de Dones del Món Rural Cerdà, Montse Gasch, una emprenedora que regenta una casa de turisme rural a Arànser.

L’exposició “Dones grans, grans dones” ha estat cedida per l’Institut Català de les Dones a l’Associació de Dones del Món Rural Cerdà.