Presentacions del llibre “Arcavell. Un poble de muntanya i fronterer” a la Seu i Andorra

4 12 2013

Amb una mica de retard us informo que avui dimecres 4 i demà dijous 5 de desembre presentem el llibre “Arcavell. Un poble de muntanya i fronterer” a la Seu d’Urgell i Andorra.

dimecres 4 de desembre: Espai Ermengol (La Seu d’Urgell) a les 8 del vespre

dijous 5 de desembre: Llibreria la Puça (Andorra la Vella) a 2/4 de 8 del vespre

Informar-vos també que la presentació a Barcelona la vam fer el dilluns 2 de desembre i va ser tot un èxit! no hi vam cabre tots a la Llibreria Horitzons!

Gràcies a tothom pel suport i anar-me seguint.

Anuncis




8 febrer: Presentació del llibre “Pasados locales, políticas globales”

6 02 2013

(Font: IECAU)

Aquest divendres 8 de febrer a les 20 hores a l’Espai Ermengol es presentarà el llibre de Camila del Màrmol ” Pasados locales, políticas globales”. És la presentació de la tesi de l’autora, doctora en Antropologia per la U.B., centrada en la construcció de discursos creats al voltant de la recuperació del passat i del patrimoni cultural de la Vall de la Vansa i Tuixent. Totalment recomanable per entendre els lligams entre realitat local i els nous reptes globals.
La presentació la faran l’autora, el Dr. Joan Frigolé (catedràtic d’Antropologia de la UB i en Carles Gascón Chopo, tècnic de Patrimoni Cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.





Publicat el llibre: Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra.

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 30 gener 2013)

La nit del 8 de setembre del 1982, amb el Segre anegant tot el fons de la vall, Ramon Ganyet carregava la barca al cotxe i sortia cap a Montferrer amb la ingenua intenció d’evacuar la granja Navas de Montferrer: cinc persones hi havien quedat aïllades i esperaven un improbable rescat enfilats a la teulada de l’última de les naus de la granja que quedava dempeus. Naturalment, amb la barca de Ganyer l’operació era impensable. L’única salvació plausible vindria des de l’aire, i l’helicòpter no arribaria fins l’endemà. Així que a Àlvar Navas, la seva dona i els tres amics que eren amb la parella aquella fatídic jornada els esperava una llarguíssima nit.

Ganyet recorda també el gest entre desesperat i temerari del Ventura de Cal Miqueló, que pretenia creuar el riu amb el tractor per mirar de rescatar la dona –un dels cinc nàufrags de la granja– i com els veïns finalment el van dissuadir. I l’episodi es completa amb la veu del mateix Navas, que només es va veure salvat quan, ja dalt de l’helicòpter, va comprovar la seguretat que irradiava la cara del pilot: «Allò em va donar la confiança necessària per convèncer-me que la nostra dramàtica aventura havia arribat a un final feliç».

aiguat

La peripècia de Navas i dels seus companys de naufragi és només una de la vintena llarga de testimonis que tanquen Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra (Salòria), patracol de prop de 300 pàgines coordinat pel mateix Ganyet i per Jordi Mas que s’afegeix a l’exposició que commemora el trigèssim aniversari de la tragèdia i que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Tabac lauredià. El volum, que vol deixar en tot moment constància del paper protagonista de la societat civil en la reconstrucció posterior i de l’espontània solidaritat amb què el ciutadà del carrer va plantar cara a la tragèdia, inclou un apartat estrictament andorrà obra d’Eron Estany, que el 1982 era el director d’Obres Públiques del Consell, i que posa xifres al preu que l’aiguat del 7 i el 8 de novembre del 1982 va tenir per al Principat: li surten exactament 7.230 milions de pessetes, o 43,5 milions d’euros, inclosos els danys directes en infraestructures i immobles i els equipaments que es van haver de projectar i construir –assenyaladament, la canalització del Valira a la vall central– per impedir que es repeteixi una tragèdia que –és ben sabut– es va cobrar dotze víctimes mortals a Andorra, i una més a la vall del Segre –Josep Mas Areny, l’alcalde de les Valls de Valira i pare de Jordi Mas.

Aquest de la possible repetició d’una catàstrofe com aquella és un dels temes recurrents quan evoquem l’aiguat. El comissari de l’exposició del Museu del Tabac, el geògraf Pere Esteban, es curava el dia de la presentació en salut i evitava de pronunciar-se, tot i reconèixer la indiscutible millora de l’obra civil, dels models de predicció metereològica i dels mitjans disponibles: «Avui estem millor preparats per fer-hi front» s’atrevia a dir. Aiguats! no el contradiu, però inclou un interessantíssim apartat final que repassa documentalment la recurrència de les revingudes del Segre –i del Valira, perquè com remarca Ganyet, «la geografia ha unit per sempre Andorra i la comarca de la Seu»– durant l’últim mil·lenni; exactament, des de l’any 1030, quan el Breviari de Cuixà atribueix a la intercessió del bisbe Ermengol el retorn a la llera de les aigües del Segre sortit de mare.

Dos diluvis per segle

Un poder, aquest que el bisbe tenia sobre el riu, que no li va evitar mrir ofegat cinc anys després mentre dirigia l’erecció del pont de Bar. Però aquesta és una altra història. Des del segle XI es repeteixen periòdicament les notícies de revingudes catastròfiques el 1453, el 1554, el 1584, el 1604, el 1617 –l’Any del Diluvi: ¡glups!–, el 1750, el 1772, el 1853, el 1907 i el 1937. La conclusió no és precisament encoratjadora: «La història ens demostra que cada 30 o 40 anys hi ha un aiguat d’aquesta magnitud», diu Joan Ganyet, exalcalde de la Seu –i tinent d’alcalde el 1982– que també col·labora al volum. «Hem fet un pas de gegant en mitjans, infraestructures i recursos, però el riu sempre acaba reclament el que és seu i les grans catàstrofes mai no avisen», conclou. Bé, avisen, però nosaltres no els acabem d’entendre. Com el mateix Ganyet (Joan, altra vegada) recorda, la nit del 6 de novembre del 1982 –la vigília del desastre, vaja– tornava de la Pobla de Segur pel Port del Cantó i va observar amb sorpresa «dotzenes de ratolins i altres bestioles que creuaven la carretera com fugint d’un perill que no identificava»: ¡l’aiguat! Apel·la també Ganyet a la memòria personal i a la col·lectiva, i recorda com la seva mare els senyalava de petit a ell i els seus germans un prat a la vall del Segre i els advertia: «Me’n recordo perfectament quan aquest prat era a l’altre costat del riu».

El que passa és que la memòria humana és dèbil. I ara és l’altre Ganyet, Ramon, qui tira d’experiència personal: els anys immediatament després de l’aiguat, diu, ningú no volia anar a viure a tocar del riu; però amb el pas del temps, aquelles assenyades reticències inicials s’han anat diluint. És clar que avui la Seu i comarca compten amb la canalització del Segre, una obra llargament reclamada –com a mínim, des del segle XVIII– que va ser un dels, diguem-ne, efectes col·laterals del 1982. I aquest és precisament el gran actiu que paradoxalment va deixar la catàstrofe: «La reconstrucció no es va limitar a refer ponts i camins, sinó a millorar de forma espectacular les infraestructures, amb la implicació de totes les adminstracions, des de l’ajuntament fins a la diputacio, la Generalitat i l’estat».

Però tornem abans d’acabar a la gran pregunta: si pot tornar a passar, ¿quan hem d’esperar un nou Big One? Ganyet (Joan) apel·la novament al sentit comú: «El 1983 van començar a brotar arbres de ribera. Creixien un pam cada any. Trenta anys després ja fan cinc metres d’alçada. La mateixa que tenien quan se’ls va endur el riu…» No voldríem ser aus de mal averany, però… ¡glups!





Quan el Pirineu era el Far West

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (El Periòdic d’Andorra, 16 novembre 2012)

Sidamon, el Pla d’Urgell, un dia de principis de l’any del Senyor de 1587. Una partida de bandolers entre els quals hi ha noms tan sonors –i tan nostrats– com el Minyó de Montellà, el Sarigüelo de Cabó, els Garreta d’Oliana i el Poll del Pla (de Sant Tirs?) dóna l’alto a un transport d’or i plata propietat de l’orde de Sant Joan de Jerusalem –perquè alguns dels protagonistes d’aquesta història tenen, ja ho veuran, molta prosàpia. De l’alto passen al pedrenyal, i del pedrenyal als ferits i també als morts, tots del costat de la guàrdia. Com es veia venir, el resultat d’aquest assalt al més pur estil Far West –posin una diligència de la Wells&Fargo en lloc de la tartana local i una colla de pistolers estil Billy el Nen, i la cosa rutllaria igual– va ser que la quadrilla del Minyó de Montellà es va apropiar del tresor i se’l va endur, atenció, cap a Arsèguel.

¿I per què, a Arsèguel? Doncs perquè quatre segles abans que Artur Blasco la convertís en la capital de l’acordió diatònic pirinenc, en aquesta melòmana i estratègica població del Baridà hi tenia muntat el cau Joanot Cadell, senyor de la localitat i cap visible de la facció dels Cadells –ja saben, la contrapart dels Nyerros– que s’havia convertit en una mena de Vito (Corleone) dels bandolers d’aquest racó de món i els oferia refugi i protecció a l’acollidor castell local. No l’hi busquin, avui, perquè no l’hi trobaran: el castell el van arrasar cinc anys –i unes desenes de morts– després les tropes del rei Felip II comandades pel gallard Jeroni d’Argensola. I de passada, van arrasar també tot el poble.

Aquesta prometedora història de sang i fetge –hi falta una mica de sexe, però és ben veritat que no es pot tenir tot– és la que reconstrueix l’historiador Lluís Obiols (Adrall, 1985) a Lo niu dels bandolers de Catalunya –títol honorífic que un cronista de l’època, el jurista gironí Jeroni Sanconominas, li va concedir a Arsèguel– que acaba de publicar a can Salòria i que posa en solfa la (fascinant) vida i la (sanguinària) obra del tal Cadell, un dels bandolers més actius i temuts a la Catalunya de finals del segle XVI, potser amb menys caixet historiogràfic i sobretot mediàtic que el televisiu Serrallonga –és el peatge que hem de pagar a comarques– però amb un currículum insuperat als annals del bandolerisme català: fins a dos setges en tota regla, cinc anys de persecucions i centenars d’homes van necessitar les forces reials per netejar lo niu de bandolers: «Hi va haver batudes per caçar bandolers abans i després, però aquesta obstinació i aquesta inusual mobilització militar, inclosos els dos setges, és el que converteix el cas de Cadell en excepcional».

Hem començat el relat a Sidamon perquè aquest va ser, diu Obiols, el punt d’inflexió: fins aleshores s’havien succeït a tota la vall del Segre entre el Pirineu i el Segrià –aquest era el molt considerable radi d’acció de les partides de bandolers en l’òrbita de Cadell– «infàmies, homicidis, latrocinis, furts, adulteris, strupos y mil altres crims, maleficis y maldats» causats per «hòmens ociosos e inclinats a tot gènero de vicis», en paraules de Jeroni Grau, jutge de crims de la Seu el 1570. Però l’atac al tresor de Sant Joan de Jerusalem perpetrat, a més, en ple camí ral, les tensions prebèl·liques amb la veïna França i l’ocupació per part del castell de Bar per sequaços de Cadell van acabar convertint el que inicialment era un molest problema d’ordre públic en una qüestió d’estat. I continua corrent la sang: el 1587 la colla del molt actiu Minyó de Montellà saqueja la vila de Graus, a la Ribagorça, i es refugia a Coll de Nargó –«Tierra absolutamente de ladrones», diuen les cròniques– abans de recalar novament a Arsèguel, a can Joanot. El gener del 1588 és la colla d’un Joan Gia la que visita la Seu i aprofita per pelar-hi mossèn Màrtyr Pallerols i mossèn Jonot Piquer, «fills d’esta ciutat, dos hòmens pacífichs». I l’1 d’abril, la d’un tal Plometa repeteix visita i liquida el mestre Fontanet, barber, que devia tenir la mala fortuna de topar-se’ls.

La puta i la Ramoneta

Per tallar el problema d’arrel, el virrei ordena els jutges Francesc Ubach i Josep Mur posar setge al castell d’Arsèguel, on totes aquestes partides busquen i troben protecció. L’operació comença a principis de desembre del 1588 però s’ha d’aixecar deu dies després per les dificultats de mantenir un setge en ple hivern, i amb l’únic rèdit de la mort del Minyó de Montellà. Els tres anys següents assistirem a un curiós i perillós joc: com diria Jordi Pujol, Cadell es dedica a fer la puta i la Ramoneta, alternant sol·licituds de clemència en què s’ofereix per menar una força de 500 homes a lluitar a Flandes a canvi del perdó reial amb accions de pur bandolerisme: el setembre del 1589, nova i sanguinària incursió a la Seu: «Alguns bandolers, fills de perdició, van per estes costes fent mil mals, fins a girarse y voler forçar les dones que van per lo terme d’esta ciutat […] Mataren a Jaume Peres, nafraren un tal Múrries y dos altres nafrats y molt mal tocats». Més encara: A finals d’any, sequaços de Cadell comandats pels germans Averó i pel Batllé d’Alós saquegen el monestir de les Avellanes, en fan fora l’abat i n’hi posen un del seu gust: un tal Abella de la Seu, per cert. El gener 1592 li toca a Organyà, on «han-hy mort dos o tres hòmens, ensagniades dos o tres dones y robat per 4 mil ducats».

És per tant qüestió de temps que li acabin omplint el pap al senyor virrei. I això passarà aquell mateix any, amb el nomenament d’Alemany de Tragó com a governador del vescomtat de Castellbò i la comissió de Jeroni d’Argensola –veterà de les guerres de Flandes, ¡com Alatriste!– com a comandant del segon i definitiu setge. Una operació que comença el 22 de setembre i que concentra a Arsèguel una força de prop de 600 homes, entre soldats pagats per la Generalitat, tropes castellanes i i sometent. Sembla per tant que la fortuna s’havia girat finalment en contra de Cadell. Però li quedava un últim as a la màniga: misteriosament, perquè les cròniques no recullen les causes portent, la matinada del 27 d’octubre el centenar i mig de bandolers acollits per Cadell, amb les famílies i els habitants d’Arsèguel, aconsegueixen escapar del setge sense ser vistos. Un prodigi que Obiols atribueix a un probable –però indemostrable– acord secret per evitar mals majors i que va acabar amb el castell i el poble d’Arsèguel arrasats.
.
¿I els bandolers? El Cadell el trobem el novembre tranquil·lament instal·lat a Tarascó, i maquinant amb els seus amics francesos noves incursions en terra catalana com si res no hagués passat. Morirà a Foix, en una data indeterminada entre el 1598 i el 1602, amb els béns segrestats i implorant de tant en tant, com d’esma, el perdó reial que no arribarà. Curiosament, però, els seus descendents conservaran fins al segle XIX la baronia d’Arsèguel, ara ja amb la lliçó apresa i sense trabucaires a la vista. Pel que fa als seus comilitons –més d’un centenar d’homes– diu Obiols que procedien de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Baridà, Cabó, Oliana i la vall de Querol, amb un bon grapat de francesos… i com a mínim tres andorrans: lo Truyta, Steve Lavaneres i un tal Bocanegra. Potser va ser gràcies a ells que les partides de bandolers van respectar –sembla– la neutralitat del país. Homes amb ofici, opina, que es dedicaven temporalment a bandolejar per guanyar-se un sobresou: com el contraban actual, vaja, i amb el risc cert d’acabar torturat, decapitat i esquarterat com a càstig exemplar.
.
La més cruel paradoxa de tot plegat és que si el padrí d’Arsèguel se’n va sortir raonablement bé –només li va cremar la segona residència, com si diguéssim–, molt pitjor els va anar als que el van derrotar: el 1600, a Castellbò, un tal Perot Ribó d’Artedó mata a cop de pedrenyal Alemany de Tragó; i el valent Jeroni d’Argensola és destituït i empresonat, i tardarà un decenni a netejar el seu nom. I tot perquè, especula Obiols, els tentacles i les influències dels Cadell arribaven fins a les més altes instàncies, inclosa la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, des d’on va moure els fils per defenestrar Argensola.
.
Pel que fa a Joanot Cadell, l’autor l’erigeix en epítom de la petita noblesa comarcal a qui la falta d’expectatives d’ascendir en el servei al rei acaba convertint en un dels capitostos dels dos bàndols -nyerros i cadells– en què es divideix la societat catalana del segle XVI. Unes bandositats que tenien poc o cap component ideològic, que funcionaven a la manera de les famílies mafioses –com un conglomerat d’interessos i vincles personals i de parentiu– i el retrata com un home hàbil, que va saber utilitzar els seus molts contactes i que va mirar sempre per la seva butxaca. Tan hàbil, que ni va morir penjat d’alta forca, ni tan sols esquarterat, sinó probablement de vell. I tan rellevant i significatiu, insisteix, com Serrallonga: «El que passa és que Arsèguel queda molt lluny de Barcelona.  Estic segur que si hagués nascut al Vallès, ho sabríem quasi tot d’ell i tindria novel·la i sèrie televisiva». Segur.





Presentació: “El Pirineu Termal” a la revista Descobrir Catalunya

2 10 2012

(Font: Consell Comarcal)

 

Aquest divendres dia 5 d’octubre es farà la presentació del número d’octubre de la revista Descobrir Catalunya, el dossier del qual està dedicat al Pirineu Termal.

L’acte serà a les 6 de la tarda, a l’Hotel Sant Vicenç.

Per confirmar l’assistència, us preguem que ho comuniqueu a Marta Pal. Hotel Sant Vicenç. Tel. 973 38 40 10

 





Querol 10

2 10 2012

(Font: Grup de Recerca de Cerdanya)

Aquest setembre va sortir el número 10 de la revista electrònica QUEROL, que edita trimestralment el Grup de Recerca de Cerdanya.

La podeu trobar aquí: http://www.recercacerdanya.org/querol/dese-numero-de-la-revista-querol/
Esperem que en gaudiu.





Presentació llibre de la 24a Diada Andorrana: L’aigua i Andorra

30 07 2012

Presentació del llibre de la 24a Diada Andorrana: L’aigua i Andorra, que s’ha editat conjuntament amb la 23a Diada: Andorra i seus ciutadans del 2010.

L’acte es durà a terme al Museu de l’Electricitat MW, av. de la Bartra, Encamp el dijous 9 d’agost a les 11 del matí.