Debat sobre els quadres de l’Espai Ermengol

1 04 2011

Després de sortir publicar l’article sobre el trasllat dels quadres de l’Ajuntament de la Seu a l’Espai Ermengol a “Viure als Pirineus” hi ha hagut un degoteig d’opinions força interessant al respecte. Us n’adjunto el link per si encara no ho heu llegit:

http://www.naciodigital.cat/viurealspirineus/noticia/224/traslladen/quadres/ajuntament/seu/espai/ermengol

És interessant que els temes de Patrimoni realment interessin a la gent i s’atreveixin a opinar. Estic d’acord que el turisme és un bon motor que pot i ha d’ajudar a la comarca,  però recordem que ha de permetre que el Patrimoni, tant natural com cultural (arqueològic, monumental, etnològic, artesanal, històric,…) romangui inalterat; doncs el Patrimoni és de tots, i la responsabilitat de les institucions (siguin del color que siguin) és de protegir-lo i fer-lo respectar, si no és per bona voluntat perquè la llei els hi obliga.

Bon cap de setmana a tots i ens veiem a la presentació de l’Interpontes!

Anuncis




Opinió: La Planta de Biomassa de l’Alt Urgell i la conservació del Patrimoni.

23 11 2010

Ja fa temps que sentim parlar de la planta de biomassa que aviat estrenarà la comarca. Des d’aquí voldria donar un enfoc des del punt de vista del patrimoni, l’arqueologia i la cultura a aquest projecte.

Des del nostre punt de vista la planta, si realment compleix amb el que es proposa, permetrà sol.lucionar molts problemes de manteniment dels boscos comarcals (esperem que no se’n vagin a buscar fusta a altres llocs abans de resoldre la situació dels propis boscos, ni que les baralles polítiques i els interessos particulars evitin que la comarca es gestioni correctament), però el més important és que es gestionarà el sotabosc i la sobrepoblació d’arbres.

I per què és important desfer-nos del sotabosc?  per evitar incendis (tot i que amb aquests els boscos també es regeneren), per poder collir bolets, per poder prospectar en condicions, …

Prospectar?

(prospecció: Exploració del terreny i conjunt de tècniques aplicades en la localització de jaciments [tant geològics com arqueològics]; I.E.C.)

Sí, el Patrimoni del Pirineu no només es troba en els espais actualment habitats sinó que bona part de la seva economia al llarg de la història s’ha produït en zones de mitja i alta muntanya: indústria (producció de carbó, de pega, de metal.lúrgia…), ramaderia (orris, cabanes, camins…), fins i tot agricultura, a part de la pròpia explotació dels recursos del bosc ( fusta, fulles, recol.lecció, caça,…), o estructures militars (nius de soldat de la línia P, …), despoblats, ermites, necròpolis, megàlits, …

Així, prospectant el territori el que podem fer és crear una base planimètrica de situació dels diversos jaciments o punts on possiblement hi hagué ocupació humana, per posteriorment poder-ne fer estudis amb més profunditat i, en alguns casos, excavacions arqueològiques.

És important tenir clar, però, que la prospecció ja és una forma de registre de l’ocupació humana d’un territori i, alhora, que tota actuació sense control falsejarà estudis posteriors. Actualment ja és prou difícil localitzar restes, i més des de que el territori no es llaura extensament, com per perdre la poca informació que ens pot arribar.

Ara per ara ens sembla que la planta de biomassa pot ser una bona oportunitat per a gestionar projectes de documentació arqueològica i històrica del territori, incloent-hi temes de recuperació de camins, de recuperació, excavació i estudi d’estructures industrials, de memòria històrica, d’estudi i excavació d’espais de culte i enterrament, d’espais d’hàbitat, …

No seria interessant, ara que encara no està construïda la planta, plantejar-se propostes per, com a mínim, catalogar el patrimoni encara existent que puguin anar de la mà d’aquesta infrastructura?

.

Laia Creus i Gispert
Historiadora, Arqueòloga i Tècnic en Gestió del Patrimoni





Opinió: Dóna diners el patrimoni Cultural? (per Enric Quílez).

19 08 2010

Informació extreta del blog de l’Enric Quílez a la Balitresca.

Divendres passat vaig poder assistir a una interessant tertúlia sota els porxos de la plaça Major de Bellver que tractava sobre la gestió del patrimoni cultural a la Cerdanya i sobre el rendiment que se’n pot extreure. La conferència-tertúlia va anar a càrrec d’Oriol Mercadal, director del Museu Cerdà i arqueòleg i de Sara Aliaga, técnica cultural del Consell Comarcal de la Cerdanya i arqueòloga també.

La principal conclusió que es va extreure és que invertir en patrimoni cultural, ja sigui arqueològic (com és el cas del Castellot de Bolvir o el Castell de Llívia), etnològic (com el Carnestoltes tradicional de Bellver), cultural, etc, sempre té un efecte de retorn sobre la població en forma de guanys positius. Ara bé, que aquest retorn sigui més o menys important i ràpid depèn de molts factors.

Per exemple, de la disposició general dels habitants de la zona. Si vénen turistes però no es creen les infraestructures adients per atendre’ls, el retorn serà molt petit. D’altra banda, encara que es disposi d’un important patrimoni cultural en condicions i s’hagi creat una infraestructura turística a l’àrea local, és evident que si no es fa una promoció adequada d’allò de què es disposa, tampoc hi haurà retorn.

Una manera d’optimitzar recursos és la creació de xarxes regionals que serveixin com a sinèrgia de recursos per oferir una marca de producte homogènia i atractiva per al potencial consumidor cultural.

Dins d’aquest marc, acabo d’assabentar-me d’una bona notícia: el Departament d’Innovació de la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal de la Cerdanya ha acordat d’incloure el Camí de Sant Jaume (branca local cerdana-urgellenca) i el Camí dels Bons Homes en el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, a fi de promocionar-los.

Sembla ser que el fet de tenir una delegació d’aquest departament de la Generalitat a la comarca serveix d’alguna cosa i permet de solucionar alguna de les mancances existents, com la de no incloure el Camí de Sant Jaume a la xarxa global catalana de camins de Sant Jaume o bé la de no incloure la Cerdanya dins de la ruta de la Catalunya comtal.





Cada dia un blog en català

19 08 2010

Ja és curiós com funciona tot plegat, jo embrancant-me en aquesta aventura blogaire i resulta que no estem sols. Fa uns dies una amiga em va proporcionar el contacte del conjunt de blogaires en català que  recull el 3alacarta i m’ha fet gràcia deixar-ne el contacte aquí, per si hi ha algú que està interessat en saber-ne les novetats.

Ànims a tots.





Opinió: Sobre “L’aeroport de la Seu Urgell” per Climent Guàrdia i “Defensant la Comarca”, per Maria Teresa Albós.

28 07 2010

Buscant notícies a Viure als Pirineus he trobat aquests dos articles d’opinió. El d’en Climent Guàrdia i el de la Maria Teresa Albós, i m’ha semblat interessant enllaçar-vos en el debat.
L’article d’en Climent Guàrdia.
L’article de la Maria Teresa Albós.





Opinió: l’Arxiu Comarcal, per Carles Gascón

28 06 2010

ARTICLE D’OPINIÓ (per Carles Gascón a Viure als Pirineus. 23 juny 2010)

El passat divendres 18 de juny es va inaugurar, finalment, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, i dic finalment perquè d’un total de quaranta-una comarques, tenim l’arxiu trenta-sisè de la xarxa d’arxius comarcals de la Generalitat: no es pot dir que siguem gaire capdavanters en aquest camp, malgrat l’antiga tradició arxivística de la comarca. Tot i el risc de caure en el tòpic, crec que aquesta inauguració és un motiu per felicitar-nos tots plegats, i ho dic ben conscient que se’m pot atribuir aquesta afirmació al simple fet de pertànyer al sector dels usuaris potencials (dels quatre erudits, segons alguns) d’aquest flamant equipament. Amb tot, també sóc conscient que al llarg d’aquests dies, i des de sectors diversos, s’ha qüestionat no només l’ocasió d’aquesta inauguració, sinó fins i tot la pròpia conveniència d’aquest equipament en temps de crisi. Perquè… per a què serveix un arxiu?

L’arxiu és, en primer lloc, un magatzem de paper. Això és veritat. Però no tan sols de documents històrics que interessen a un sector molt limitat de persones —o no tan limitat, com pot semblar a priori— sinó també de documents administratius procedents de les administracions locals de tota la comarca, i que són generadors de drets i d’obligacions per a tots els ciutadans. En una societat com la nostra, en què malgrat els avenços constants en el camp de la informàtica el paper signat continua —i continuarà per molts anys— com a element pràcticament insubstituïble del procediment administratiu, s’ha de tenir molta cura a l’hora de conservar i classificar tot aquest volum documental per tal de poder-hi accedir el dia que qualsevol de nosaltres ho pugui necessitar.

A banda de la seva funció primària, l’arxiu és un equipament generador d’activitat. Exposicions, cursos, xerrades… Durant els darrers sis mesos, l’exposició del cinquantè aniversari del pantà d’Oliana ha estat visitada per prop de tres mil persones: seguim parlant de quatre gats, els que poden estar interessats en les activitats de l’arxiu? Quant als serveis que pot oferir, també són molt nombrosos, només cal posar-hi una mica d’imaginació. Quants pares d’alumnes d’ESO, per exemple, no es desesperen a l’hora d’ajudar als seus fills en els temibles crèdits de síntesi? Fins i tot, si parlem de crisi econòmica, un equipament cultural ben gestionat —i crec que l’equip que ara hi ha al capdavant el gestionarà molt bé— pot arribar a generar moviment econòmic: només cal mirar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, que és un excel•lent exemple que tenim ben a prop de casa.

Però també crec que cal valorar l’estudi del passat, i ara escombro cap a casa, com a factor de desenvolupament local. En un moment en què es parla de la nostra autoestima com a poble i de lideratge de la nostra ciutat sobre el territori, cal tenir ben clar que per aquest camí no s’avança per la voluntat d’una sola persona o d’un petit equip. Cal conrear aquesta autoestima en el conjunt de la nostra societat, i l’estudi i la divulgació del nostre passat a nivell local ha de tenir el seu paper en aquesta tasca, modest si es vol, però tan digne com qualsevol altra iniciativa en aquest sentit. Per tots aquests motius, i per molts altres que seria molt llarg d’enumerar, crec que hauríem de donar tots la benvinguda a un equipament que, personalment, crec que se’ns devia de feia anys tant a la Seu d’Urgell com a la comarca de l’Alt Urgell.





Opinió: Oriol Mercadal

28 06 2010

Article publicat a Viure els Pirineus, el 14 de juny del 2010.

Prou de queixar-nos!

Em demanen que doni un cop d’ull al passat, analitzi el present i miri d’esbrinar el futur de la meva estimada Cerdanya. Res millor per fer-ho que la crisi que vivim; en segles pretèrits –i no massa allunyats en el temps– els cerdans ja passat per moments difícils, molt pitjors i més terriblement dramàtics que l’actual, tant pel que fa a la manca de llibertats, com al resultat d’ocupacions militars o de períodes de fam. Això, a la petita escala actual entenc que hauria de representar un punt d’inflexió en la nostra actitud envers el tractament que fem del nostre territori i la gestió dels seus recursos, en base al que esperem d’ell.

Se’ns omple la boca anunciant i prometent una Cerdanya autèntica, tranquil•la, d’espais naturals verges i de cases de nova construcció però, típicament ceretanes (algunes d’elles fins i tot amb “era”!), alhora que reclamem un turisme de qualitat (caldria saber que entenem per això o quin desitgem). Però jo em demano: ens esforcem per plantejar un model que veritablement respecti aquests valors de paratge més o menys “idíl•lic” i d’identitat cerdana? O com a mínim, ens hem aturat a pensar-hi i a debatre-ho?

En opinió meva, la Cerdanya s’hauria d’orientar vers una major implantació d’hotels mitjans ben integrats en el medi i de residències rurals assequibles a la majoria de les butxaques, per una rehabilitació prioritària de les vivendes tradicionals en els nuclis habitats, per una restauració del Patrimoni cultural i una recuperació de les tradicions, alhora que a una major educació ambiental i control d’accés a la Natura, mirant d’evitar les destrosses i els sorolls que no només afecten (alguns) visitants, sinó també als que hi vivim tot l’any i sobretot als que ho fan del bestiar i de la terra. Potser tot plegat podria resultar més car, però a mig termini segur que ens seria moltíssim més rendible. Els canvis tecnològics i la millora de les comunicacions cap a la modernitat no estan barallats amb el passat; ben al contrari, l’haurien de potenciar i ajudar a entendre millor.

Ja n’hi ha prou de queixar-nos de gairebé tot i alhora d’especular tant com es pugui! Els polítics i l’Administració hi tenen bona part de culpa, però són responsables, ni de bon tros, de tots els nostres actes i de l’actitud general. Per acabar, un consell: sortiu i passegeu-vos per alguns dels territoris de muntanya centreeuropeus (francesos, austríacs, suïssos o alemanys) i preneu bona nota, però no per copiar el model de vivenda o de paisatge –com erròniament s’ha volgut fer massa sovint-, sinó per imbuir-vos d’una filosofia que al llarg de dècades els ha funcionat; això sí, potser aquesta hauria de començar a l’escola, de ben petits; però si volem, hi som a temps. La nostra comarca, sortosament, no ha d’envejar cap altra, però no la desmereixem ni la malbaratem!

Oriol Mercadal. Director del Museu Cerdà de Puigcerdà.