Els camins ramaders, un potencial per al turisme rural.

29 06 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 23 juny 2012)

La Fundació del Món Rural (FMR) i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA) han presentat, aquest divendres, un díptic de divulgació general sobre la transhumància i les vies pecuàries, el primer que es fa a Catalunya, en el marc de la jornada “Transhumància, medi ambient i turisme” celebrada a Llessui. Aquesta és la primera de les dues jornades que es duran a terme en territori català, presentant-se la segona el 19 d’octubre a Amposta, i comptant amb la col·laboració i organització del Museu de les Terres de l’Ebre.

“Tot el que vols saber sobre la transhumància i les vies pecuàries a Catalunya” és el títol del díptic de divulgació general que ha editat la FMR, amb la col·laboració dels membres del Grup de Treball d’experts en la transhumància de Catalunya, que ve treballant des de fa un parell d’anys, que reuneix més de 30 experts sobre el tema i en el qual hi ha representades més de 15 entitats, entre elles l’IDAPA i el Museu de les Terres de l’Ebre.

Aquest és el primer material divulgatiu sobre aquest tema. Es vol posar a disposició d’agents socials i ens locals, com ajuntaments i consells comarcals, empreses i entitats del sector turístic, cultural i patrimonial. És una eina que contribueix a fomentar la recuperació i aprofitament dels camins ramaders de Catalunya i fomentar-ne el seu ús cultural i turístic.

El potencial turístic d’aquestes vies és una de les recomanacions que es desprenen de l’informe “Recomanacions i propostes”, que el Grup de treball de la transhumància de la FMR va editar el 2010, juntament amb el mapa dels principals eixos de la transhumància a Catalunya, no actualitzat des de feia 50 anys i que aquest any, com a novetat, s’incorporen aquests traçats a la web de la Direcció General de Medi Natural del Departament d’Agricultura.

Aquesta recuperació, a més, es vol fomentar arreu del territori català assumint les singularitats territorials tant pel que fa a les seves característiques com pel que fa al seu potencial. Per això, el cicle comença a Llessui, a la regió de l’Alt Pirineu i Aran, i acaba a Amposta, a les Terres de l’Ebre. Aquestes dues regions podrien desenvolupar enormement el seu potencial econòmic si s’implantés localment la iniciativa de la Fundació. En aquest sentit, la Directora Executiva de la FMR, Sra. Misericòrdia Montlleó, creu que “els camins ramaders són un potencial molt gran per al desenvolupament rural, i el turisme pot ser un dels motors econòmics dels municipis rurals i per això és de gran interès el disposar d’aquesta eina escrita i documentada que avui us presentem”.

La jornada de Llessui, ha estat inaugurada per Llátzer Sibís, alcalde de Sort, i la Directora de la Fundació del Món Rural, Misericòrdia Montlleó, i ha comptat amb el José Manuel Blanco de la CA de Madrid per fer la conferència sobre “La xarxa de vies pecuàries i la seva funció dinamitzadora econòmico-social del territori a la Comunitat de Madrid”, que ha contribuït a intercanviar experiències i a tenir una visió més àmplia d’una comunitat autònoma que ja té implementat el model.

A més, la taula d’experiències ha posat en relleu iniciatives turístiques ja existents, el valor del medi ambient i la ramaderia extensiva, la vivència d’un ramader i l’experiència del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Finalment, en la clausura de l’acte, el Director General de Desenvolupament Rural, Jordi Sala, ha destacat, coincidint amb el director de l’IDAPA, Pere Porta, “el paper estratègic de la transhumància i els camins ramaders en la diversificació econòmica i l’emprenedoria a les zones de muntanya catalanes i ha posat de relleu el paper del ramader i la necessitat de potenciar el relleu generacional d’aquesta activitat”.

Anuncis




30 juny: conferència “Els comtats pirinencs i la política occitana de la Corona d’Aragó”.

28 06 2012

Font: Grup de Recerca de Cerdanya.

Dissabte, dia 30 de juny, a les 20h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, el Grup de Recerca de Cerdanya organitza una
conferència dins del marc de la Cataríada que porta per títol: “Els comtats pirinencs i la política occitana de la Corona d’Aragó”, a càrrec de l’historiador Carles Gascón.

Aquesta conferència, de temàtica càtara, s’organitza conjuntament amb l’Ajuntament de Puigcerdà dins de les Jornades de Refugis Càtars.





13 i 27 de gener: Conferències d’en Josep Espunyes a Oliana i Peramola.

13 01 2012

(Font: IECAU)

Des de l’IECAU ens fan arribar els cartells de les dues conferències que oferirà en Josep Espunyes els propers dies 13 i 27 de gener. Les conferències estan organitzades per l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, i compten amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Oliana, i de l’Ajuntament de Peramola i el Casino de Peramola respectivament.

Oliana: 13 de gener al es 19.30 hores

Peramola: 27 de gener a les 19.30 hores.





“Els benedictins a Sant Serni i Anserall” de Josep Maria Nogués.

17 10 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 4 octubre 2011)

Agafem els trapaus i anem-nos-en unes línies fins al segle XI. Som el 17 de gener del 1040, i Anserall bull d’una rara activitat. S’hi ha concentrat una multitudinària, pintoresca fauna humana que inclou dos bisbes –Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça–, la comtessa Constança i el seu fill, Ermengol III d’Urgell, i n’hi ha que hi compten fins a vuit abats procedents de cenobis de banda i banda del Pirineu, inclós l’amfritrió, Guillem. No n’hi ha per menys: avui es consagra l’església nova del monestir de Sant Serni: amb el claustre i les altres dependències monacals constitueix un conjunt impressionant –avui només en queden el transsepte, els absis i un trosset de mur. Les engrunes.

Però érem al 1040. Hi resideixen de forma permanent una vintena de monjos i una dotzena de preveres que disposen d’una nodrida biblioteca amb mig centenar de volums, entre els quals s’hi compten els Diàlegs de Gregori el Gran i les Sentències de Sant Isidor. Agafem ara la màquina del temps i acompanyem Pere Frigola, abat de Sant Benet de Bages, en la visita canònica que gira a Sant Serni el 1560. El panorama que s’hi troba no pot ser més desolador: «Hi ha dos monjos, un d’ells prior i sagristà. S’excusen de no poder impedir l’entrada de bandolers al monestir; l’església està mancada de vestits i d’ornaments; els altars estan tan indecorosament conservats que semblen estables. El claustre, el refetor, el dormitori i les altres estances són en ruïnes».

Res a veure amb l’exhibició mundana de mig mil·lenni enrere. Tavèrnoles és una ombra del que havia sigut. I encara ho serà més quan el papa Climent VIII decreti el 1592 la supressió del monestir i la conversió del que queda de l’església en la parroquial d’Anserall. ¿Què ha passat, en aquests cinc-cents anys, perquè l’orgullós cenobi de l’abat Guillem mereixi tan adversa fortuna? Això és el que intenta escatir Josep Maria Nogués, president del Centre d’Estudis de Sant Sadurní de Tavèrnoles, a Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall, la monografia definitiva –de moment–sobre aquest monestir urgellenc. Nogués s’ha submergit en els diplomataris publicats per Cebrià Baraut per reconstruir els episodis principals d’aquesta llarga història. Tres de sang i una mica de fetge per obri boca: el nomenament de Feliu –ja saben, el pal·ladí nostrat de l’adopcionisme: li acabaria costant el càrrec– com a primer abat del cenobi, el 776; la ràtzia d’Abd al-Malik, que el 795 arrasa Castellciutat –¿es devia desviar cap a Andorra?–, i el periple d’un Pere Rovira, jurista de Besalú, que el 1391 es va plantar a Tavèrnoles per recollir les relíquies de Sant Vicenç i endur-se-les cap a Girona. Una premonició dels episodis de rapinya de principis del segle XX.

Sis segles de decadència

Avancem-ne les conclusions: els inicis de la decadència els situa Nogués al 1347, quan la Pesta Negra liquida expeditivament el 40% de la població europea –inclòs el castell de la Roureda de la Margineda. De fet, especula, «potser l’abat Roger en fou una de les primeres víctimes al monestir». Segueixen uns decennis de redreçament més aparent que real. Fins que el cop de gràcia arriba amb la sèrie de terratrèmols del 1427 i el 1428. Nogués s’apunta a la hipòtesi de l’historiador Carles Gascón i el geòleg Valentí Turu, que atribueixen la ruïna del monestir al sisme del 2 de febrer del 1428, A partir d’aquest moment, les successives visites canòniques documenten la imparable decadència de Sant Serni: el 1430 l’abat Gabriel adverteix que si no es reparen l’església i el monestir, els monjos l’hauran d’abandonar; el 1441 s’han complert els seus vaticinis, perquè el visitador de torn –l’abat Francesc de Sant Pere de Portella– es troba el monestir «abandonat, sense cap monjo, i és rebut pel guardià que hi viu amb la muller i dos fills. Ofereix un espectacle llastimós, l’església en gran part sense sostre, el claustre i el capítol enrunats, convertits en dipòsit de farratge i brutícia…»

Quasi un segle després, el 1534, Bernat Broçà diu que l’abat del moment treballa en la reconstrucció del sostre del monestir ensorrat a causa dels terratrèmols i bandidatges… No se’n sortiria: a Sant Serni només li faltaven sis decennis escassos de lenta agonia. I el que vindria, perquè en els segles següents la pedra de l’antany orgullós cenobi va servir per bastir les cases del poble, i el patrimoni artístic del monestir va ser sistemàticament espoliat: Nogués segueix la pista del baldaquí, el frontal d’altar i els capitells romànics del claustre, avui al MNAC. El baldaquí va ser venut el 1906 per 2.000 pessetes; els capitells, a tres duros la peça… D’aquell temple monumental consagrat el 1040 en presència d’Eribau, Arnulf i Constança només en queda la capçalera, dos trams d’arcs i una reconstrucció perpetrada els anys 70 que Nogués no s’està de qüestionar. Però aquesta és una altra història.





L’ahir i l’avui d’Encamp.

22 08 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Laia F. Marot pel Periòdic d’Andorra, 20 agost 2011)

V. Builles era un marxant de vins francès enamorat de la fotografia; Henri Gaussen, un erudit, un geògraf francès, gran viatger i fotògraf prolífic, i Guillem de Plandolit i Plandolit, maçó de vida bohèmia, fill de la Casa Areny-Plandolit d’Ordino, una de les cases pairals més fortes de la vall d’Andorra. Aquests són tres dels fotògrafs que van deixar en imatges el testimoni d’una època d’Encamp. L’exposició no és tan sols el reflex d’un passat i un present de la parròquia, «sinó també un homenatge a tots aquells fotògrafs que han fet possible mantenir viu el record», segons va explicar ahir el seu responsable, Robert Lizarte.


Imatges captades a l’esposició. Al cos de l’article una vista general de la Mosquera: a l’esquerra de l’any 1915 (Fons Casa Rossell) i a la galeria, una imatge actual Foto: ÀLEX LARA

La idea de fer aquesta mostra va sorgir ja fa un parell d’anys, i finalment han trobat un espai on dur-la a terme. El recorregut comença amb les fotografies més antigues que daten de 1905 i finalitza amb imatges dels anys 60, totes amb la comparació corresponent amb l’actual. Sorprenen a aquell qui les mira pel gran canvi paisatgístic i social que mostren. Una societat rural, estancada en el temps, de carrers amb gallines, rodes de carro, tabac assecant-se als balcons, les padrines amb la llenya i el carnisser amb la carn penjant a la porta. També es pot observar el canvi en l’explotació del medi; les muntanyes, per exemple, mostren una densitat d’arbres molt menor a l’actual, «ja que aquella gent vivia del bosc».

El primer Comú d’Encamp o l’absis romànic original de l’Església de Santa Eulàlia, que es va perdre el 1924, són petites joies testimonials de principis del segle passat. D’altres, es mantenen quasi intactes, com és el poble de les Bons.

No oblidem els moments històrics com el primer pal del telègraf, l’aiguat de 1937 o els primers autobusos, que segons Lizarte encara alguns padrins anomenen Clipol, ja que la primera empresa era d’en Climents Pol. Tampoc manquen les lliçons pel present, ja que les fotografies mostren que «la població no deixava créixer els arbres al costat del riu». Finalment, imatges de l’arribada dels turistes i el creixement dels comerços i els hotels a la plaça del Consell General. I pels amants de la fotografia, val la pena poder veure la Perken, Son–Raymant, una càmera anglesa de 1889, la Gomz Fotocar LENIN, la càmera russa dels reporters (1933) o la Laica Illa, una relíquia alemanya.





Es publica “de la Solana d’Andorra” assaig sobre temes de frontera a les terres andorranes del nord.

7 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 1 juliol 2011)

Era el 1686, i els homes de Canillo i d’Encamp no tenien manies a l’hora de tractar amb els incòmodes veïns francesos. Ho va patir en carn pròpia un tal Martí, batlle d’Enveig, que havia deixat temeràriament una trentena de caps de bestiar peixant al peu del Pimorent. Els animals, és clar, no hi entenen, de fronteres, i van travessar el riu Arieja per pasturar al lloc que avui es coneix com la Vaca Morta. En plena Solana, terra litigiosa que tant uns com altres reclamaven com a pròpia: faltava encara un segle i mig perquè el tribunal de Tolosa (1834) en determinés definitivament l’andorranitat. Així que canillencs i encampadans van tirar d’usos i costums (una mica bèsties, això sí) i es van endur els animals cap a casa. No pas tots, però, perquè una de les vaques la van matar in situ d’un tret d’escopeta per «marcar amb la seva sang el lloc on la puignorada del bestiar s’havia realitzat». Ho explica el conseller Martí Salvans, aquí en la faceta d’historiador aficionat, remarca, en un dels moments culminants de De la Solana d’Andorra, molt prometedor assaig que es capbussa en la història de l’Extrem Nord del país i amb què Salvans es va endur un accèssit de l’últim premi Principat d’Andorra d’investigació històrica.

Es tracta, diu, de l’últim cas documentat de degolla, que és com s’anomenava aquesta expeditiva pràctica de liquidar un cap de bestiar que s’havia aventurat a péixer sense autorització en terra andorrana, i confiscar la resta del ramat com a penyora per garantir el pagament de la multa. Val a dir que als nostres herois canillencs i encampadans la broma els va sortir cara, perquè Martí, el batlle d’Enveig, es va xivatar al governador de Mont-lluís. Amb els francesos, ja se sap, poca broma: va resultar que un esquadró francès – «mil homens», segons les fonts– es va arribar tot xina-xano fins a Canillo i «sen aporta presoners a vuyt hmens de la mateixa parrochia dels quals ne detingue sis de presoners en la plassa de Monlluis». Glups. La broma es va allargar dos mesos, i no es va resoldre fins que el rei francès va dictar una ordonnance prohibint en endavant el sistema de degolla i establint que futurs litigis originats en intrusions de bestiar enterres del veí es resolguessin amb el nomenament d’un tribunal paritari.

Així les gastaven uns i altres al territori de la Devesa d’Erevall o Solana d’Andorra, com històricament s’ha anomenat l’extrem nord-est del país, l’únic tros del Principat estratègicament situat al vessant atlàntic de la carena. Un capritx geogràfic que es va traduir en sis segles de conflictivitat semipermanent entre canillencs i encampadans, d’una banda, i meranguesos, querolans i cerdans, de l’altra. Aquesta mala maror entre veïns condemnats a entendre’s va tenir, de passada, un curiós efecte col·lateral: com a mínim enaquets afer, encampadans i canillencs van oblidar les diferències de Concòrdia i es van saber unir davant l’enemic comú.

Més d’un se sorprendrà que un territori deshabitat –el Pas de la Casa data dels anys 30 del segle passat: abans d’ahir, com qui diu– i pràcticament desolat, aixecava tantes passions entre veïns de banda i banda del riu Arieja. Però no ens equivoquem: les pastures de la Solana han sigut històricament de les millors del país, diu Salvans. Fins al punt que a mitjans d’estiu –a partir del 15 d’agost, exactament– hi començaven a pujar colles de dallaires. A 2.000 metres d’altura, sí. De la Solana d’Andorra repassa els conflictes sorgits al llarg de sis segles de problemàtica convivència, i, sobretot, el laberíntic i apassionant corpus jurídic i administratiu que regulava drets i deures, amb els banders aixecant acta de les infraccions i imposant bans, multes als infractors. Atenció a la secció cartogràfica del llibre, amb mapes com un del 1811 aixecat per ordre de Napoleó amb vista a una hipotètica annexió de la Solana amb el peregrí argument que vessa les aigües a l’Atlàntic…

No va tenir ocasió, però els francesos havien previst fins i tot que la Solana es repartiria entre l’Arieja i els Pirineus Orientals. El més curiós de tot és que De la Solana d’Andorra, amb la seva mina d’anècdotes, és un subproducte de la dèria toponímica de Salvans –també autor, ja saben, d’Andorra romànica, Andorra vascònica. I si a més de trifulgues a compte del bestiar hi busquen noms de lloc, tampoc no s’ho perdin, perquè Salvans ha identificat fins a mig miler de topònims a la zona de la Solana, territori fins ara quasi verge, fins al punt que la topografia oficial només hi consigna mig centenar de noms. A més, aprendran el que era una allargada, un aixivernil, un dec o una tala, i descobriran que Encamp i Canillo sabien guardar quan convenia la destral de guerra per fer front comú davant dels rostres pàl·lids. De la Solana d’Andorra potser no serà la lectura de l’estiu, però s’hi assembla molt. Provin, provin, i ja m’ho diran.





1428: L’any que la terra va tremolar.

20 06 2011

NOTÍCA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 20 juny 2011)

El geòleg Valentí Turu i l’historiador Carles Gascón troben a la Vall del Valira traces documentals del terratrèmol més devastador mai registrat al nord-est peninsular

Restes de les naus de Sant Serni, molt probablement ensorrades a conseqüència del terratrèmol del 1428. A la galeria, Transsepte del temple; la volta, ara reconstruïda, no va resistir el sisme. A la galeria també es pot veure l’absis del temple al primer terç del segle XX. La torre era originalment de planta circular. Foto: TONY LARA / ARXIU COMARCAL DE L’ALT URGELL / FONS PLANDOLIT

L’historiador Joan-Lluís Ayala ha passat recentment llista a les catàstrofes naturals registrades al Principat a partir del segle XVI. Aiguats, grans nevades, pluges torrencials, focs, ventades, congestes, esllavissades… Algunes de ben mortíferes, com ara l’allau que l’abril del 1718 va causar cinc víctimes mortals a la zona de la Portelleta, a l’entrada de Soldeu. I d’altres de devastadores, com la revinguda del 1772, que va destruir el pont de la Tosca i que Ayala no dubta a qualificar –tot i que no en consta el nombre de víctimes– com el pitjor desastre natural que ha patit mai el país. Sobtava en aquesta fascinant relació l’absència de terratrèmols. Fins i tot el del 2 de febrer del 1428, el més devastador que s’hagi registrat mai a Catalunya, i el de l’1 de novembre del 1755, que va destruir Lisboa, semblaven haver passat de llarg. O no haver-s’hi atrevit a entrar. Com si un designi diví hagués preservat aquest racó de món dels periòdics accessos d’ira de la mare naturalesa. Ja aleshores advertia el mateix Ayala de la possibilitat que sí, que s’haguessin produït en temps més o menys recents sismes que no van deixar petja en els arxius que ell havia consultat i que per tant havien escapat al seu olfacte.

I tenia tota la raó. Perquè Andorra no és terra lliure de terratrèmols. En absolut. El geòleg Valentí Turu i l’historiador Carles Gascón han documentat els efectes que el sisme de 1428 va tenir a la Vall del Valira: es van ensorrar les naus, el campanar i la torre de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles. El monestir no es va recuperar mai, fins al punt que un segle i mig després, el 1592, el papa Climent VIII suprimeix el cenobi i converteix el que queda de l’església en la parroquial d’Anserall. Una tesi que defensen a l’article Pont Trencat: la seqüència sísmica de 1427-1428 a la Vall de la Valira –publicat recentment al primer número de la revista Interpontes– i que exposaran a la Renunió Nacional del Quaternari que tindrà lloc entre el 4 i el 6 de juliol al Centre de Congressos. I una tesi que, a més, obligarà a revisar la interpretació acadèmica del terratrèmol del 1428, que va tenir l’epicentre a Camprodon i es va sentir fins i tot a Saragossa. Fins ara, diu Gascón, es pensava que Puigcerdà marcava el límit de la zona on el sisme va exhibir tot el seu poder destructor. Segons les cròniques, en aquesta vila va causar entre 100 i 300 víctimes, en ensorrar-se la volta de església del convent de Sant Francesc on en el moment del terratrèmol –es veu– s’estava dient Missa. Cap notícia de les conseqüències del moviment de Puigcerdà cap aquí.

El cert, però, és que el terratrèmol del 1428 no va passar de llarg. La pista la va donar Turu, que en estudiar les terrasses fluvials del Valira va localitzar a la zona del Pont Trencat, al traçat antic de la N-260, una esllavissada d’origen sísmic que va datar entre el 1424 i el 1456. Una forquilla temporal que coincidia amb la sèrie de terratrèmols del 1427 i el 1428. Amb aquesta prova geològica a les mans, Gascón va posar fil a l’agulla. Però, ¿on buscar-ne la petja documental, si s’han perdut –i ja és mala sort– les actes de les visites parroquials girades al bisbat d’Urgell precisament entre el 1312 i el 1545, actes que són la font canònica per estudiar el terratrèmol del 1428 perquè –diu l’historiador– donen exacta constància de l’estat de conservació de les esglésies de la diòcesi? Amb ull clínic, Gascón va buscar una institució susceptible d’haver deixat documentació d’aquest període. Descartat l’arxiu municipal de la Seu, pendent de catalogació, es va submergir en el diplomatari de Sant Serni de Tavèrnoles publicat per Cebrià Baraut. I la va clavar: un document del 1500 apunta que cal reparar la part de l’església que queda dempeus després del terratrèmol que la va destruir. Un altre del 1534 insisteix que no s’hi pot dir Missa «a causa del terratrèmol que la va ensorrar i arruïnar». És veritat, admet Gascón, que ni l’un ni l’altre concreten la data del sisme que havia arruïnat Sant Serni. Però també que des del 1430 –dos anys després de la catàstrofe– abunden les referències al pèssim estat de conservació del monestir benedictí, amb notícia de les voltes de canó ensorrades i de l’ensulsiada del claustre i de les dependències monacals. El 1441 només hi viu el guardià, i l’altar major queda a la intempèrie. El 1479 consta que el campanar està aterrat.

El que dura un Avemaria

Altres indicis avalen la tesi que al primer terç del segle XV es va produir a la zona un sisme catastròfic. El Manual de protocols del capítol de la catedral de la Seu conserva una nota datada el 29 de desembre del 1437 en què el notari Lluís Martí apel·la a la protecció divina davant dels terratrèmls que, diu, «han sacsejat la Seu repetidament, de dia i de nit». Tampoc el notari Martí especifica, és veritat, si es refereix al terratrèmol del 1428 o a un altre. Però la documentació històrica localitzada per Gascón i les proves geològiques efectuades per Turu permeten els investigadors suggerir que l’esllavissada de Pont Trencat i la ruïna de Sant Serni «podrien haver estat ocasionats pel sisme del 2 de febrer del 1428». Un sisme de prou potència per ensorrar una construcció tan sòlida com ho era el monestir romànic de Sant Serni. La pregunta òbvia és: ¿es va sentir el moviment al Principat? Gascón torna a argumentar per inducció: si el terratrèmol va tenir conseqüències tan catastròfiques al tram final del Valira, és molt possible que també es percebés a Andorra. Tampoc no n’ha quedat constància explícita. Però si el terratrèmol de 1428 es va sentir per l’est a Puigcerdà, pel sud a la Seu i Sant Serni, i pel nord a Pàmies i altres localitats del comtat de Foix, la prudència i el sentit comú, a més dels indicis indirectes, «conviden a pensar que Andorra també va ser víctima del sisme».

Males notícies per al fet diferencial andorrà, però estupendes per a la historiografia. I no s’acaben aquí, perquè el de 1428 no és ni el primer, ni l’únic ni l’últim terratrèmol que ha visitat en època històrica el nostre tros de Pirineu. El mèrit del pioner és per al del 3 de març del 1373, amb epicentre a la Ribagorça. Gascón sospita que Santa Cecília d’Elins, a la vall de Pallerols, es va ensorrar per culpa d’aquest protosisme. Del del 1448, amb epicentre prop de Granollers i que va castigar la Catalunya central i el litoral català, no hi ha notícia. Sembla que a partir d’aquí la Terra es va prendre un temps de descans. Tres segles, exactament: el XVIII serà una centúria sismològicament pròdiga a l’Alt Urgell –i probablement al Principat.

La primera referència és del 31 de maig del 1709, quan el capítol catedralici mana fer unes rogatives –diu l’historiador– a causa d’un terratrèmol del qual no és té cap altra referència. El que sí que va deixar petja és el del 1755. El relat procedeix del llibre de notes de l’ajuntament de la Seu, i n’hi ha per sucar-hi pa: «En dit any dia de Tots Sans aun quart de onse horas del matí, se experimenta lo Terremoto y los que eran dins la igla cathedral lo exprimentaren molt mes; pero no fou sino que per espay de una Avemaria, se mogue lo edifici, las llantias y salomons. En lo mateix dia y hora succehi a Portugal per lo que queda arruinada la ciutat de Lisboa». L’últim ensurt sísmic del segle es produeix el 1788: entre la mitjanit de l’11 de gener i el 31 de maig es van succeir una sèrie de moviments –ho explica l’historiador Lluís Obiols– degudament ressenyats al llibre de notes del consistori, i que van tenir el clímax en la processó del 3 de febrer, encapçalada pel bisbe, i amb l’exposició del Santíssim, els pendons i les relíquies de Sant Ot i Sant Ermengol. Devia fer el seu efecte, la processó: sembla que l’única víctima del 1788 va ser una torre d’Arfa, ensorrada per culpa d’aquesta última tongada del XVIII.