L’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell tindrà accés al fons fotogràfic Bordalba

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 1 febrer 2013)

L’alcalde de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, i el president de la Fundació Privada Valentí Claverol Cirici, Josep Claverol, han signat un conveni de col.laboració que farà possible la cessió a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell d’una còpia de lectura de l’arxiu fotogràfic Bordalba, una col.lecció de 258 imatges preses entre els anys 1904 i 1918 a Andorra, la Seu i comarca.

L’alcalde urgellenc, Albert Batalla, ha agraït la bona predisposició de la Fundació Claverol per a la firma de l’acord i ha expressat la voluntat d’ampliar la col.laboració a la totalitat del fons de fotografies de l’entitat. “Caldrà ara pensar en accions concretes per difondre conjuntament el patrimoni i la història de la ciutat, tenint en compte el vincle de la família Claverol amb la Seu”, ha remarcat.

El fons pirinenc de Bordalba conté imatges irrepetibles com la dels armats d’Andorra la Vella, el retaule de la Mare de Déu d’Arduix o l’antic Molí de Sant Julià de Lòria. També inclou nombrosos clixés amb escenes quotidianes de principis del segle XX en les que s’hi reflecteix com era la vida a l’Alt Urgell i Andorra 100 anys enrere.

En aquest sentit, David Claverol, director general de la Fundació, ha remarcat el valor documental i històric del fons, “clau en les recerques culturals”. El director de l’Arxiu Comarcal, Julio Quílez, ha ratificat la importància de comptar amb la cessió d’una còpia de lectura (la imatge original es mantindrà a Andorra) d’aquest arxiu, “com a peça fonamental per a la reconstrucció de la història local”.

Cessió del fons

Les imatges del fotògraf Amadeu Bordalba (1886-1971) van veure la llum per primer cop el 2010 arran de l’exposició “Pirineus 1900”, organitzada per la Diputació de Lleida. L’any passat es van integrar a l’arxiu de la Fundació Claverol, després de l’acord assolit amb el propietari del fons, Àlex Terés, qui va cedir els drets de les imatges.





L’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell acull una exposició digital de postals del fons Plandolit

11 06 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 11 juny 2012)

Amb motiu de la celebració de la Setmana Internacional dels Arxius, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell inaugura una mostra digital en què es projecten més de 200 postals digitalitzades del fons Plandolit que reflecteixen amb precisió i naturalitat la vida quotidiana de la primera dècada del segle XX. Les postals, rebudes per Guillem de Plandolit entre 1902 i 1909, són d’una procedència i d’una temàtica molt diversa i transporten l’espectador al món urbà de ciutats com Berlín, Viena, París, Barcelona, Madrid, el Caire i moltes altres localitats d’Europa i el Nord d’Àfrica, fet que palesa la intensa xarxa de contactes i amistats del fotògraf.

Les imatges, que varen ser ingressades a l’Arxiu Comarcal pel seu titular, Miquel Planella, important cronista visual i recuperador de la memòria gràfica de la Seu d’Urgell i comarca, han estat digitalitzades per l’alumne en pràctiques Joan González en el marc del programa de qualificació professional inicial (PQPI) del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

L’exposició digital es pot visitar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell del 8 de juny al 6 de juliol de 2012, de 8 a 15 hores.





Plandolit “recupera” una de les icones de la història de la fotografia andorrana.

11 06 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Diari d’Andorra, 8 juny 2012)

Mirin-se-la bé: segur que la tenen vista. Va ser una de les estrelles de l’exposició Escrit amb llum, la gran retrospectiva que el Govern va consagrar el 1996 a la nissaga Claverol, i constitueix sens dubte una de les icones de la història de la fotografia andorrana. Una història que encara s’ha d’escriure, per cert. Però tornem a la fotografia d’aquí al costat: el bisbe Benlloch s’ha desplaçat fins a la capital per posar la primera pedra de la nova carretera general. Un esdeveniment que va ser immortalitzat per tres dels nostres pioners: Julià Reig Roqueta, José Claverol i Guillem de Plandolit.


La placa de vidre conservada a la Seu; l’original de la fotografia de la discòrdia. Foto: FONS GUILLEM DE PLANDOLIT / ARXIU COMARCAL DE L’ALT URGELL.

Quasi res. El fet és que tradicionalment s’havia atribuït aquesta imatge al fundador de la nissaga dels Claverol. Autoria que acaba de desmuntar l’exhaustiva investigaciño del conservador de fotografia de l’Arxiu Nacional, Isidre Escorihuela, que va localitzar al fons Plandolit que es conserva a l’Arxiu comarcal de l’Alt Urgell la placa de vidre de la qual procedeix aquesta cèlebre fotografia. Atenció: no un negatiu plàstic que hauria de ser necessàriament una còpia posterior; sinó la placa de vidre que va fer Plandolit aquell matí d’agost del 1913. És a dir, l’original. Comparades les dues imatges –l’atribuïda a Claverol i la procedent del fons Plandolit– Escorihuela conclou que provenen del mateix clixé: «La posició i el gest dels personatges és exactament la mateixa; fins i tot els deterioraments coincideixen, cosa que confirma que s’han extret del mateix negatiu». El cas és que l’original és la placa de vidre, i la placa de vidre es va localitzar i es conserva a la Seu. D’aquí que Escorihuela aventuri com a hipòtesi «defensable» –diu– aquesta nova autoria que –es veu venir– portarà cua.

Es tracta en qualsevol cas –insistim– d’una «hipòtesi» que ni posa ni treu senyor, sinó que simplement intenta aportar una mica més de llum i d’ordre a la història de la fotografia d’aquest racó de món, i que a la vegada obre nous i apassionants interrogants: ¿com va anar a parar una fotografia de Plandolit al fons Claverol? ¿Compartien imatges?, es demana Escorihuela. El cas és que no és tan sols José Claverol el damnificat per aquesta mena de restitució de Plandolit en el lloc que li correspon entre els nostres pioners: un altre il·lustre col·lega, Henri Gausen –l’Arxiu en va adquirir el 2004 un centenar llarg d’imatges– ha vist com se li retirava –en favor de Plandolit, és clar– l’autoria de set postals que li havien sigut tradicionalment atribuïdes. Les plaques de vidre van aparèixer al fons Plandolit. I el mateix germà petit del nostre home, Pau-Xavier, que fins ara es creia que era el Plandolit que firmava els clixés de les postals. Doncs no: era Guillem.





El Ministeri de Cultura d’Andorra desconeixia que el Fons Bordalba estigués a la venda.

11 06 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Diari d’Andorra, 8 juny 2012)

La Fundació Claverol va finalitzar ahir l’adquisició del Fons Bordalba, una de les últimes col.leccions de fotografies del primer terç del segle XX en mans privades. Es tracta d’un monumental lot de 258 plaques de vidre de temàtica preferentment andorrana –amb incursions a l’Alt Urgell, la Cerdanya i l’Arieja– que el fotògraf Amadeu Bordalba (Lleida, 1883-1971) va prendre en el transcurs dels seus periples pel Principat entre el 1904 i el 1918, i que el periodista i empresari Àlex Terés havia adquirit al seu torn el 2005 de l’anterior propietària. Un fons que el mateix Terés va restaurar, catalogar i digitalitzar, i que el 2010 va protagonitzar una memorable exposició al Museu del Tabac lauredià.

La col·lecció documenta un període clau en la història de la fotografia al nostre país –Joaquim de Riba Camarlot, Guillem de Plandolit i el mateix Valentí Claverol són coetanis il·lustres de Bordalba– i ho fa a més amb una sensibilitat gairebé fotoperiodística, perquè s’interessa especialment per les celebracions populars, la vida quotidiana dels seus amfitrions i –és clar– l’arquitectura civil i religiosa. Però és que, a més, es destapa com un consumat retratista, amb especial antenció als amics andorrans –va fer de l’hostal Calones el centre d’operacions, així que la família Montanya hi té un sorprenent protagonisme. Un fons, en fi, que completarà la també monumental col·lecció que custodia la Fundació Claverol, que –atenció– incorpora per primera vegada l’obra d’un autor aliè a la nissaga. El director de l’entitat, David Claverol, al·ludia ahir al valor històric i documental del fons Bordalba, i deixava la porta oberta a futures adquisicions de fons similars al del pioner lleidatà, que Terés ha cedit a canvi d’una quantitat no especificada i que es podrà consultar a l’arxiu digitalitzat de la fundació després de l’estiu.

Sorprèn en qualsevol cas que el fons Bordalba no hagi anat a parar a l’Arxiu Nacional, que des de fa un quart de segle realitza una encomiable feina de recuperació, restauració, digitalització i divulgació de les col·leccions privades. El cas és que, segons Terés, hi va haver uns tímids contactes el 2005, tot just després que adquirís els dos centenars i mig de plaques. Uns contactes que no van prosperar perquè –diu l’empresari– «mai no vaig rebre resposta de l’Arxiu Nacional, i altres institucions [la Fundació Claverol, s’entén] s’han mogut abans». El resultat, conclou Terés, és positiu, «perquè l’objectiu principal era que la col·lecció es quedés a Andorra».

Una versió que no acaba de coincidir amb la que en va donar ahir el ministre de Cultura, Albert Esteve. Segons el ministre, que assegurava ahir desconèixer que el lot estigués a la venda, el fons Bordalba era una prioritat «històrica» de l’Arxiu des que se’n va tenir coneixement que existia, el 1994. Ja aleshores es va contactar la propietària, Elena Carrere, que no estava en aquell moment disposada a vendre la col·lecció. Quan la va adquirir Terés, se li va oferir assessorament tecnic i la possibilitat de dipositar-lo a l’Arxiu per fer-ne la difusió habitual –exposició i catàleg. La resposta, diu Albert, va ser que existia un compromís previ amb la Diputació de Lleida –que efectivament, va patrocinar el 2009 l’exposició i el web Pirineus.1900– i des d’aleshores no se’n va tenir mai més notícia. Fins ahir, és clar. Fons de l’Arxiu coneixedores del cas asseguren que els contactes del 2005 van ser una iniciativa del mateix Arxiu, i que mai no es va plantejar aleshores l’opció d’una compravenda del fons. En qualsevol cas, les 258 plaques de Bordalba han tornat finalment al país, sí. Però continuaran en mans privades. Una altra oportunitat que vola





Publicació digital dedicada al Fons Guillem Plandolit.

9 06 2012

FONT: Arxiu Nacional d’Andorra.

en motiu de la celebració del dia internacional dels arxius l’Arxiu Nacional d’Andorra la primera publicació digital de l’Arxiu Nacional dedicada al Fons fotogràfic de Guillem de Plandolit així com també, inaugurem una nova exposició virtual dedicada a un dels pioners de la fotografia a Andorra. El testimoni fotogràfic que veureu correspon a la part més andorrana del fotògraf. Amb totes dues activitats volem retre homenatge als pioners de la fotografia d’Andorra al mateix temps que es posa en valor el testimoni d’una manera de fer, d’una manera de viure.

Ho compartim a l’apartat de publicacions digitals de la web i a l’espai d’exposicions.
També trobareu totes les novetats referents a l’Arxiu a la web linkada, en el Butlletí arxiv@nd número 16 corresponent al mes de juny del 2012.





31 març-7 abril: Salardú acollirà per Setmana Santa el segon festival Pyrenades

26 03 2012

NOTÍCA DEP REMSA (Font: Ràdio Seu, 23 març 2012)

Salardú acollirà per Setmana Santa, entre el 31 de març i el 7 d’abril, la segona edició del Festival Pyrenades. Aquesta setmana d’activitats té com a eix conductor el coneixement i debat entorn al pirineisme i la muntanya. Tot el programa és gratuït i té l’únic objectiu de posar els Pirineus en el punt de mira.

L’exposició ‘Pirineus en profunditat’, sobre la Fotografia estereoscòpica o en 3D a muntanya, és una de les propostes destacades. La mostra ha estat produïda especialment per al festival i compta amb material de gran valor històric i fotogràfic.

A més a més, Pyrenades oferirà una quarantena d’activitats gratuïtes vinculades a l’entorn natural, com ara passejades culturals, excursions per la Val d’Aran i un cicle de conferències. S’hi parlarà sobre el canvi climàtic a través de la transformació dels llacs al Pirineu, amb Lluís Camarero; o sobre la poesia de Maragall als Pirineus, de la mà de Pere Maragall.

Paral·lelament, es farà la II Mostra de Cinema de Muntanya, amb l’estrena de pel·lícules premiades internacionalment com All I can i la projecció del documental català Encordades.





Una exposició fotogràfica sobre la ruta “Pirineu Comtal” al Palau Robert de Barcelona.

4 03 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 28 febrer 2012)

L’exposició fotogràfica sobre la ruta “Pirineu comtal: un viatge pel naixement de Catalunya”, que es pot visitar entre el 28 de febrer a l’1 d’abril al Jardí del Palau Robert, proposa un recorregut pels territoris d’11 dels antics comtats que van ser escenari de la configuració i del naixement del país.

La ruta, que cronològicament comprèn el període del segle IX al XV, es desplega al llarg de tota la franja pirinenca i prepirinenca de Catalunya. Des de l’Empordà fins a la Val d’Aran, la Ruta del Pirineu. La ruta travessa paisatges de gran bellesa que van ser l’escenari de gestes de personatges històrics, com també de llegendes, mites i tradicions. Però, a més, es tracta d’un itinerari que combina els impressionants escenaris pirinencs amb la bellesa dels castells i de les esglésies i monestirs romànics.

La ruta comprèn dos itineraris que fan un recorregut circular per tot el Pirineu català. L’itinerari nord va des del monestir de Sant Pere de Rodes fins a la vall de Boí i l’itinerari sud va des d’aquest últim punt fins a la ciutat de Girona. Però el viatge també es pot fer a un ritme més pausat seguint la ruta comtat a comtat: començant pels comtats de Girona, Empúries i Besalú, continuant pels comtats de Ripoll, Berga i Cerdanya, arribant fins als comtats d’Urgell, Pallars Sobirà i Ribagorça, passant per l’Aran, per acabar seguint el flanc meridional prepirinenc, pel comtat del Pallars Jussà, el vescomtat de Cardona i el comtat d’Osona.

La ruta del Pirineu Comtal forma part del programa Rutes de Catalunya de l’Agència Catalana de Turisme.





Exposició de Jordi Pantebre.

31 01 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A. D. pel Diari d’Andorra, 26 gener 2012)

Assegura Pantebre que per captar amb el seu objectiu les més de seixanta panoràmiques que integren l’exposició –i que ha recollit en un llibre, 500 exemplars autoeditats, acompanyades dels poemes d’Andreu Escales–, es va haver de recórrer tots els camins d’Andor­ra.
Fins als punts alts, fins a llocs poc transitats on era tot sovint sorprès pels ramats de vaques que, com les que es va trobar a Fontargent, deixaven de pasturar per anar a tafanejar la feina del fotògraf: “Feia uns dies que anava a treballar al port de Fontargent i un dia les vaques estaven allà, al fons de la vall, i em poso a feinejar a les basses de les Salamandres. Quan em giro allà hi eren totes, darrere meu, mirant.”

Anècdota pastorívola en un recull de paisatges on la presència humana és més aviat escassa: “Sí, sí, tots els camins porten a tot arreu però poca gent s’esforça per arribar-hi.” En el seu cas, les imatges són fruit de pacients sessions, d’estades de dies dormint a cabanes de pastor i de suportar tempestes que no tenen res a envejar a les que ha viscut als Alps: “Les muntanyes poden ser aquí més antigues, més arrodonides pel temps, però les tempestes són igual de terribles.”

Muntatge digital
Què tenen aquestes imatges de paisatges andorrans d’especials? Pantebre ha buscat l’ajuda d’un altre col·lega fotògraf, Jaume Cendra, que s’ha encarregat de muntar aquestes extenses panoràmiques a partir de tres, quatre o sis diapositives sense que es puguin percebre els punts d’unió. Es confessa no gaire bregat en el retoc digital, però seguint el mateix mètode pretén posar en marxa un altre projecte: s’ha entretingut a fotografiar les 456 espècies de flor que creixen al Principat en diferents estadis i vol recollir-los tots, superposats, en una sola imatge que funcioni potser com a metàfora del pas del temps o similar.

Pantebre, que no mostrava el seu treball des de l’exposició dedicada a la vall del Madriu que va desplegar a la seu del Col·legi d’Arquitectes fa quasi sis anys, ha seleccionat aquest recull d’entre un ingent arxiu: més de cinc milions i mig d’imatges preses en mig centenar d’anys dedicats a la fotografia. Mig segle que vol celebrar amb aquesta exposició. “Sé que fins al 1981 havia fet uns tres milions i mig de fotos, ho sé perquè encara conservo la càmera, i d’ençà del 1981 segur que n’he fet dos milions més. I parlo de fotos que no he llençat, que poden ser utilitzades.”

El recorregut per les panoràmiques andorranes segueix –al llibre, perquè l’exposició ha seguit un criteri temàtic– l’ordre protocol·lari de les set parròquies. Amb algunes llicències poètiques, és a dir, forçades pel desig d’utilitzar fragments de composicions de Jacint Verdaguer. Un, el que va escriure justament en passar per Setúria i el port de Cabús el 1883. Cent vint anys després, el 2003, Pantebre plantava els peus als mateixos paratges. Escaldes-Engordany és la parròquia amb menys presència al volum, i a l’exposició, però precisament perquè els seus paisatges han estat una constant a la producció de Pantebre.
La mostra, que es va inaugurar ahir, romandrà oberta fins al 17 de febrer





L’Arxiu Nacional d’Andorra es bolcarà a la Galeria Virtual.

22 08 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 8 d’agost 2011)

¿Se’n recorda el lector d’Apunts de viatge, 1913-1936, aquella estupenda exposició consagrada a l’obra andorrana del fotògraf Henri Gaussen que es va poder veure el 2007 a la sala de Govern? ¿I de La memòria revelada, que aquell mateix any i en aquest mateix espai ens va descobrir l’ull humanista d’un dels grans fotògrafs del primer terç del segle XX andorrà, Guillem de Plandolit? Són les últimes grans exposicions físiques produïdes per l’Arxiu Nacional per complir una de les raons que en justifiquen l’existència: divulgar els fons fotogràfics que s’hi conserven. Avui, prop de mig milió de documents que relaten en imatges la història d’aquest país des del 1886 –la lectura de la condemna a mort de Manuel Bacó a la plaça Guillemó– fins a l’actualitat. Doncs ja se’n poden anar fent a la idea: de grans exposicions com les que apuntàvem una mica més amunt, no n’hi tornarà a haver.


Esglésía de Prats i excursionista pujant al pic de Maia. Anys 1930-33 Foto: FONS CASA CREMAT / ARXIU NACIONAL

La culpa, és clar, és de la crisi i de les vaques magres, que s’ho està enduent quasi tot per endavant, sense contemplacions ni sentimentalismes. En endavant, l’Arxiu bolcarà tots els esforços de divulgació en la sala d’exposicions virtual, un espai que va començar a ensenyar tímidament la poteta el 2008, i que a poc a poc s’ha anat consolidant com una de les iniciatives amb més repercussió pública entre les organitzades per l’Arxiu. Els fons Feda, Lengemann, Ribierè, Casa Rossell, Salvany i Builles han anat engrossint una galeria que ja han visitat desenes de milers d’internautes i que tindrà continuïtat a la tardor precisament amb una mostra íntegrament dedicada al fons de Guillem de Plandolit, aquestes 483 plaques de vidre i nitrat de cel·luslosa que el ministeri va adquirir el 2007. «No és el mateix que una exposició física, sobretot perquè no en queda el catàleg, però té l’avantatge que permet la consulta permanent i remota. Ens hem trobat molts casos d’ususaris de fora d’Andorra –tant particulars com mitjans de comunicació– que s’han interessat per fotografies de l’Arxiu gràcies a la galeria virtual», diu el conservador de fotografia de l’Arxiu, Isidre Escorihuela.

Bloc desert

La inèrcia amb què cavalca la galeria virtual contrasta amb l’ensopida vida que ha portat fins ara el bloc Identifica’m, la segona aventura de l’Arxiu a la xarxa: es va obrir la primavera del 2010 amb l’objectiu de divulgar les col·leccions i fomentar la participació, demanant explícitament l’ajuda dels internautes per localitzar els paisatges i els retrats que apareixen en les fotografies que s’hi han anat penjant. Quinze mesos i un centenar d’imatges després –totes procedents dels fons Olivella i Casa Cristo– el balanç és francament desencoratjador: el bloc amb prou feines frega les 4.000 visites totals, i no s’ha registrat ni una sola identificació. Cap. Escorihuela assumeix les culpes d’una escassa, per no dir nul·la promoció del bloc, «tot i que s’ha de tenir en compte que la gent que ens podria ajudar a identificar els protagonistes de fotos preses el primer terç del segle XX són avui padrins que és poc probable que tinguin accés a Internet». En qualsevol cas, una disfunció que caldrà corregir si, com sembla, es pretén continuar endavant amb el bloc.

Tant en el cas de les exposicions virtuals com en el d’Identifica’m, el que no canviarà és la política de protecció dels drets d’autor amb la polèmica mosca, la marca d’aigües que es va començar a sobreimpressionar el maig del 2010 a totes les imatges de l’Arxiu nacional que es penjaven a Internet després del pirateig massiu que van patir a través d’un concorregut bloc d’intercanvi de documents sobre la història d’Andorra. «No tenim cap vocació de fer de policies dolents ni tenim un concepte patrimonialista dels fons, com de vegades s’ha dit, però els usuaris han d’entendre que les col·leccions estan protegides per drets d’autor, i que la nostra obligació quan els adquirim, ja sigui en propietat o en dipòsit, és vetllar per la conservació, catalogació i difusió dels fons, així com pel respecte d’aquests drets», diu Escorihuela. És una qüestió d’hàbits, afegeix, i el cert és que cada vegada hi ha més consciència que les fotografies no es poden copiar i reproduir sense el consentiment del titular dels drets. Tampoc a Internet: «El curiós és que quan un usuari estranger ens demana una imatge, dóna per descomptat que això té un cost. Ningú no ho discuteix. I s’ha de dir que les nostres tarifes són baixíssimes comparades amb les d’institucions similars d’Espanya i de França. En canvi, al país encara hi ha qui es pensa que el que es conserva a l’Arxiu és de lliure circulació». Val a dir que la inexistència d’una SGAE a l’andorrana tampoc no ajuda a clarificar la situació. A veure si el nou Govern resol d’una vegada un llimb legal que ni liberals ni socialdemòcrates van tenir el coratge polític d’afrontar.

¿Centre Nacional de Fotografia?

El gran debat entre els especialistes catalans és avui la necessitat o no d’un Centre Nacional de Fotografia que posi ordre en el patrimoni fotogràfic català i eviti que es repeteixin situacions com el cas Centelles. ¿I a Andorra, li cal una entitat similar? Per Escorihuela, el requisit previ és un catàleg exhaustiu que reculli la història de la fotografia –i dels fotògrafs– en aquest país, des dels inicis fins a l’actualitat. Una feina pendent i també necessària perquè –adverteix– la fotografia permet reconstruir documentalment alguns dels moments més obscurs de la història andorrana del segle XX. Amb l’inventari enllestit, seria el moment de plantejar-se la necessitat –i la viabilitat– d’un equipament que centralitzés el llegat fotogràfic. Un equipament que podria evitar la proliferació d’arxius fotogràfics d’àmbit comunal que comença a albirar-se en l’horitzó.

Val a dir que en el cas d’Andorra és altament improbable que es produeixi un cas Centelles: el fons de Guillem de Plandolit va ser una absoluta sorpresa perquè fins que va se ofert al Govern ni se’n coneixia l’existència. I les grans col·leccions conegudes ja estan dipositades a l’Arxiu –els fons Pantebre, Alsina i Peig– o bé són gestionades pels mateixos autors i hereus –Claverol i Burgués Martisella. Queda un cas, però, per resoldre: el fons fotogràfic de l’escaldenc Jaume Puig, traspassat el 2008 i avui en mans de la família. El CAEE va dedicar l’any passat una exposició a l’obra pictòrica i escultòrica del polifacètic artista. Però de la fotogràfica no se’n sap ni l’abast ni l’estat de conservació. Potser no tenim un cas Centelles, però sí un cas Puig. Que no s’enverini, ara que hi som a temps.





La biblioteca de Sant Agustí exposa les fotografies del 1er concurs de fotografia de la Vall de Castellbò.

8 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 6 juliol 2011)

Els components del grup Passa’stones a la Vall ha convocat el 1r concurs de fotografia de la Vall de Castellbò. Després del període de presentació d’originals, s’han exposat les instantànies a la quarta planta de la biblioteca. La mostra es pot visitar fins al pròxim dimarts, 12 de juliol.

L’objectiu és que tots els visitants puguin votar la seva fotografia preferida. Així, el certamen tindrà en compte l’opinió del públic a l’hora de triar la imatge guanyadora.





Exposició de fotografies a Escaldes (Andorra)

15 06 2011
NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.D. pel Diari d’Andorra, 15 juny 2011)
Josep Alsina Martí retratava, als anys quaranta, una cantada de caramelles pels carrers d’Escaldes.

Aquella imatge, reproduïda i ampliada a una mida d’aproximadament un metre i mig per un metre i mig, forma part de l’itinerari fotogràfic El marc d’un temps, un recorregut pel passat de la   parròquia a través de les imatges preses per Francesc Pantebre, V. Builles i els Cuyàs o els Olivella. Instantànies que recorden com era la vida a l’Escaldes de les primeres dècades del segle passat, entre el 1915 i el 1964. I que, col·locades als carrers, als mateixos punts des d’on es va agafar cada vista, permeten comprovar quina ha estat la transformació urbanística.
L’exposició, inaugurada ahir i que es podrà veure durant uns quants mesos, desplega tretze fotografies, disperses per punts de la part alta de la parròquia. Està inclosa dins de les activitats promogudes des de la Capital de la Cultura Catalana.
Un dels objectius és que diverses generacions d’escaldencs reconeguin un passat en què la    parròquia no superava els 1.500 habitants. Algun dels quals ja ha estat capaç de reconèixer-se en la foto de la cantada de caramelles recollida per Alsina. Perquè la mostra ha despertat la curiositat dels vianants ja des del moment que els operaris treballaven en la col·locació de les imatges, cedides per l’Arxiu Nacional i el de la parròquia.

Des de l’artèria principal
La primera casella del recorregut se situa l’avinguda Carlemany, amb una imatge presa per Francesc Pantebre que recorda com era la principal artèria de la par­ròquia el 1949, encara sense asfaltar, però amb un antic cinema Valira (actual seu del Centre d’art) totalment recognoscible. També es pot fer una mirada enrere en un punt molt proper, el que ocupava la pèrgola de l’hostal Valira i on avui s’aixequen l’església de Sant Pere Martir i la plaça adjacent.
La vista de la plaça Santa Anna és una de les imatges més antigues del recorregut: una fotografia feta el 1915 per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El pont d’Engordany, datat el 1785 i recordat en una imatge de Pantebre del 1964, és un altre dels indrets de la parròquia reflectits en la mostra, com el pont de la Tosca, una infraestructura del 1820 que va retratar Builles.
Una altra instantània de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, datada el 1915, permet comprovar in situ com quedava la peça original en el lloc que ocupava abans de ser traslladada al Centre d’art i substituïda per una còpia. També hi ha testimonis d’allò que ja no existeix, com ara l’església de Santa Maria,enderrocada el 1956 per eixamplar la carretera.
Cadascuna de les imatges reproduïdes està acompanyada d’una fitxa tècnica que detalla tota la informació sobre la fotografia i alguns detalls d’interès sobre l’indret.

ESTRENA DE LA SARDANA ‘ENTRE LA TOSCA I EL MADRIU’

Diumenge, la parròquia celebrarà el trenta-tresè aniversari de la seva creació, amb un seguit d’actes entre els quals destaca l’estrena de la sardana Entre la Tosca i el Madriu, composta pel mestre Xavier Forcada a iniciativa de l’Agrupació Sardanista d’Andorra. Un altre dels actes que s’emmarquen dins dels actes de la capitalitat. I que coincideix amb el Dia universal de la sardana, raó per la qual al migdia es ballarà la sardana universal, la que es preveu que es balli arreu del món en aquell mateix moment. La música, a càrrec de la cobla Jovenívola d’Agramunt. El lloc, la plaça Coprínceps.
Després, continuarà la jornada de danses i tradicions populars, amb la intervenció de l’esbart Santa Anna, en aquest cas al parc de la Mola a partir de les 13 hores. Intervindrà l’esbart al complet, des dels dansaires més petits fins al cos de dansa d’adults. I a partir de les 14 hores està prevista l’arrossada popular, també al parc de la Mola. Després de la qual, més música i dansa.





Les notícies sobre la Vall d’Andorra a la revista Americana Time al llarg del s.XX.

30 05 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 18 maig 2011)

Tres quarts de segle donen informativament per a molt. ¿Segur? A la revista Time, el segle XX andorrà dóna exactament per a una quarantena justa de referències. Un grapat de notícies que comencen el 1923, mig any després de l’aparició de la degana de les revistes d’informació general nord-americanes, amb els ciutadans andorrans inclosos a la llista «Other Europe» –¿Other?– a l’hora de fer el recompte de les quotes d’immigració per al juliol d’aquell any. A Andorra, Gibraltar, Liechtenstein, Malta, Mònaco i San Marino els van tocar exactament 17 places. No està malament, si es té en compte que segons Time, «strictly speaking, all theses countries are not countries»… Un to entre foteta, condescendent i paternalista que perdurarà fins ben entrats els anys 70: durant més de mig segle es repetiran sistemàticament els tòpics que identifiquen Andorra amb una «relíquia feudal», una «minúscula república» i un país «de pastors i contrabandistes».

De Gaulle, a la Casa de la Vall, el 23 d’octubre del 1967: era la primera visita a Andorra d’un Copríncep francès Foto: FONS FÈLIX PEIG (ARXIU NACIONAL D’ANDORRA)

Un país d’opereta on de tant en tant es deixa caure l’aventurer de torn: el Time del 30 de novembre del 1942, en plena guerra mundial, deixa constància d’un «americà» que vuit anys abans havia ofert la fabulosa quantitat de 54.000 $ per tot el país. Afortunadament, el «petit consell escollit pels caps de casa va declinar l’oferta», informa la revista. L’octubre del 1930 mereix una discreta menció l’oferta d’una companyia francesa disposada a invertir 4,5 milions de dòlars –i no la propina de l’ americà– per fer d’Andorra «un segon Monte Carlo amb casino, ruleta i hotel de luxe». Tot plegat havia de ser una realitat el 1930.

Hi ha referències, és clar, a les convulsions socials de l’època. L’abril del 1932 Time reporta com la «República Neutral d’Andorra» ha declarat la llei marcial i mobilitzat els ciutadans «més robustos» per fer front els «pocs» treballadors estrangers que han decretat vaga a la «petita central hidroelèctrica del país». Com es veu, tot és petit i escàs, o directament minúscul. Val a dir que els andorrans del moment en surten retratats com una mena d’esquirols: «El Govern, integrat exclusivament per rudes muntanyencs, va dirigir contra els vaguistes espanyols els joves de les millors famílies, que van rebentar fàcilment la vaga i els van expulsar cap a Espanya». L’any següent arriba el torn de la revolució del 1933, amb la presa del Consell General pels mateixos fills de les «millors famílies» que reclamen ara el sufragi universal (masculí, és clar).

Més pintoresca, a l’altura potser del gran Boris Skossyreff –de qui, per cert, no hi ha ni una sola referència– és la crònica publicada el 17 de gener del 1938 sota el títol Andorra: no admittance. Segons el cronista, un individu que es feia dir Alex Abraham Sikorski s’havia plantat a Bourgmadame amb la pretensió d’instal·lar-se al Principat. Oferia a canvi l’erecció d’un «sanatori». I, atenció, al·legava com a carta de presentació el seu passat com a sicari del gàngster John Dillinger: «Sóc un gànster, és veritat, però no pas un criminal. Mai no he segrestat ningú». ¡Ahhh! Segons la crònica, aquest tal Sikorski pretenia ser l’home que la banda de Dillinger havia enviat a Europea rere les passes d’Anna Sage, la prostituta romanesa que havia delatat el gànster a l’FBI d’Edgar Hoover. «Impressionada per l’al·legat», diu Time, «Andorra va respondre: ‘No admès’». En canvi, sí que van admetre Sikorski les autoritats republicanes, necessitades, diu la revista, de «bons pistolers». Time conclou l’episodi de forma ben pintoresca: «A Europa pot arribar a ser tan exòtic fer-se passar per un gàngster americà com pretendre’s príncep als EUA».

Tres coprínceps

Els grans moments d’Andorra arribaran, però, de la mà de tres coprínceps francesos: el primer, Vincent Auriol, a compte de la guerra de les ràdios. Atenció, perquè som a l’octubre del 1953, i el redactor de torn es permet descriure Andorra com un principat «feudal» –és clar–però també habitat per «una feliç comunitat de pastors i contrabandistes hispanoparlants». Error fatal que mereixerà una immediata carta al director firmada el 26 d’octubre per George Engerrand, de la Uinversitat de Texas, que aclareix el lector que «el poble d’Andorra no parla espanyol sinó català, una de les vuit llengües d’arrel llatina». Bé per Engerrand.

El setembre del 1962 treu breument el cap per Time l’aleshores síndic, Julià Reig –un dels escassos andorrans que hi surt amb nom i cognom, per cert. Vet aquí que ha de dirimir el que Time ven com un enfrontament fratricida entre els vellans –cal suposar que els veïns de la capital–i els escaldans –escaldencs, és clar. Una guerra que acabarà amb la frontera espanyola clausurada per ordre de la Mitra i l’advertència del veguer francès que Andorra es podia convertir «en un nou Berlín» –aleshores en estat de xoc pel mur que la Unió Soviètica començava a erigir. El moment estelar és, però, per a la visita de Charles de Gaulle, l’octubre del 1967, la primera d’un copríncep francès i –com remarca amb malícia la revista–efectuada amb les seves habituals maneres «monàrquiques».

Espectacular, vegin: per motius de seguretat, la «milícia» andorrana no va poder retre-li la reglamentària salva d’honor, el país va ser ocupat per un miler de gendarmes, i van sorgir friccions quan l’il·lustre hoste va reclamar que es relaxés l’estricta llei de la nacionalitat que impedia la naturalització dels –aleshores– 15.000 residents estrangers: els andorranas, diu Time, es van rebel·lar desafinant ostensiblement en el moment d’entonar la Marsellesa. Moment gloriós que tindrà un epígon molt menys tens deu anys després amb la visita de Giscard d’Estaing i Joan Martí Alanis –que, per cert, exerceix a la crònica un pur paper de comparsa. Fins i tot el redactor del Time, sempre tan perspicaç i permeable al tòpic, deixa constància de la (aleshores) molt andorrana pràctica del prestanoms. Com diria Borges, «¡País!»





Exposició Virtual de l’Arxiu Nacional d’Andorra: el testimoni de V. Builles dels pioners de la carretera

30 05 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 27 maig 2011)

El 13 d’agost del 1911 dos cotxes feien, per primera vegada, entrada al Principat. Que es tingui constància. Pel Pas de la Casa i cap a Soldeu, on s’acabava la car­retera. De la fita en va deixar testimoni el fotògraf V. Builles.

Com de tants altres esdeveniments relacionats amb aquell temps en què el país començava a dotar-se d’una xarxa viària. Les imatges formaran part, a partir del dia 31 vinent, de la pròxima exposició virtual que exhibirà la pàgina web de l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA), dipositari del fons.

Els viatgers arribaven per la carretera d’Acs-dels-Tèrmes, construïda els tres estius precedents, a un Soldeu que aleshores a penes tenia quatre cases i on van generar una enorme expectació. Va ser aquesta la primera via habilitada per a vehicles que es va traçar entre Principat i l’exterior, abans de la que lligava la Seu i Andorra la Vella, que es va fer el 1913.


El fons d’imatges captades pel fotògraf francès reflecteix com es van transformar les vies de comunicació al país, des dels primers traçats fins a l’acabament dels treballs que van executar els equips d’enginyers i treballadors de Fhasa.

Builles, de qui l’ANA va incorporar una col·lecció de 203 negatius fets entre el 1910 i el 1937, és encara avui en dia un personatge misteriós. Els responsables de documentar tot aquest fons i el seu autor amb prou feines tenen informació al voltant de la vida que menava un home –hipotèticament– originari del poble de Seta, al departament de l’Erau, al Llenguadoc-Rosselló. Després es va instal·lar a Acs-dels-Tèrmes, on exercia com a marxant de vi. La fotografia era la seva afició. Que va practicar entre el 1900 i el 1937. Al Principat hi va estar en actiu des del 1911, quan va arribar a Soldeu amb el primer cotxe que va travessar el Port d’Envalira, i el 1937: les darreres imatges que va prendre recollien els aiguats que va patir aquell any Encamp.

Editor
Al marge de l’activitat com a fotògraf, es va convertir en editor de postals, a partir de les imatges que captava amb la seva càmera, sobretot dels Pirineus. Però les signava Photographie Axèenne edit., sense fer constar el seu nom. A Andorra, no obstant això, qui li fa d’editor és l’hotel Pla, d’Escaldes-Engordany. Així que apareixen signades Cl. Photo Axèenne. Edit. Hotel Pla Les Escaldes. S’imprimeixen a Tolosa, a l’empresa d’H. Basuyau.

Aquest anonimat va provocar que passés desapercebut fins al moment: han estat els tècnics de l’àrea de fotografia de l’ANA, de la qual és responsable Isidre Escorihuela, qui han trobat tot el seguit de coincidències que identifiquen Builles amb l’autor de les postals editades per l’Hotel Pla. Han pogut posar així nom a l’autor d’un gran nom d’exemplars, que conserven al fons Henri Parisel, un important col·leccionista de postals francès.

El fons Builles es va integrar al fons de l’ANA el passat mes de novembre.





21maig-30 juny: Concurs de fotografia de la Vall de Castellbò.PEr a

25 05 2011

tots els que hi pogueu estar interessats sapigueu que del 21 de maig al 30 de juny s’ha organitzat un Concurs de Fotografia a la Vall de Castellbò organitzat per “passa’stones a la vall”.

per a més informació podeu contactar amb aquest grup al seu email: passastonesalavall@gmail.com

Que feu bones fotos!!





Hivern del 36 al Port d’Envalira

3 05 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 29 abril 2011)

Ahir va fer 75 anys: Miquel Badia (Torregrossa, 1906–Barcelona, 1936), antic comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, cap visible dels escamots paramilitars d’Estat Català, veterà dels Fets d’Octubre i independentista de pedra picada que acabava de tornar a Catalunya després de dos anys d’exili, era abatut a trets al carrer Muntaner de Barcelona per quatre pistolers de la CNT, la principal central anarquista del moment. Faltaven tres mesos escassos per a l’inici de la guerra civil espanyola, i el sector més arrauxat del separatisme català perdia un home d’acció que com a número 2 de Josep Dencàs a la conselleria d’Interior havia imposat l’ordre –a mastegots, quan calia– a la turbulenta Barcelona del 1933 i el 1934.

Badia, avui figura quasi llegendària d’una certa esquerra irredempta i que el nostre Jaume Ros –militant d’Estat Català de primera hora, no ho oblidem– havia retratat a Un defensor oblidat de Catalunya, disposa ja de la primera biografia acadèmica: es titula Vida i mort d’un separatista (Duxelm) i la firma l’historiador Fermí Rubiralta. Biografia que té, per cert, una curiosa, poc coneguda i finalment decisiva deriva andorrana: perquè Badia, exiliat des dels Fets d’Octubre –pel 6 d’octubre del 1934; ja saben, quan Companys va sortir al balcó de la Generalitat per proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola–, qui havia sigut el totpoderós comissari general de la Generalitat havia aparegut el 19 de gener del 1936 al refugi del port d’Envalira.

Fins al 13 de febrer, quan se li perd definitivament la pista, va ser una de les vedets de la vida política, social i policial andorrana del moment: el batlle episcopal, primer –Antoni Tomàs, a l’època–, i el secretari del veguer francès, després –Paul Larrieu– van sotmetre aquell incòmode hoste a sengles interrogatoris que l’historiador català Arnau González Vilalta –a qui Rubiralta segueix en aquest punt– va rescatar de les profunditats de l’arxiu de la vegueria francesa a Nantes. Sosté Rubiralta que l’aventura andorrana de Badia constitueix l’última etapa del exili que havia estrenat dos anys enrere i que l’havia portat a França, Colòmbia, Mèxic, Alemanya i Bèlgica. Es tractava d’estar el més a la vora possible de Catalunya per quan es consumés l’esperat triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer del 1936. Unes eleccions que li havien d’obrir les portes del retorn: ell era l’home cridat a reorganitzar les joventuts d’Estat Català escapçades arran dels Fets d’Octubre. Però no va tenir temps: els pistolers de la CNT, amb un tal Justo Bueno com a cap de l’escamot, li ho van impedir amb l’atemptat del 28 d’abril d’aquell mateix any que li va costar la vida. A ell i al seu germà, Josep.

Conspirador d’alçada

L’hivern andorrà va ser, per tant, l’últim de la breu i agitada existència de Badia. El 19 de gener havia entrat al país clandestinament amb el nom fals de Miquel Comes –segons Vilalta, que relata l’episodi a Miquel Badia: documents sobre el seu pas per Andorra (Papers de Recerca Històrica, 2008)– i després de recórrer esquiant els 20 quilòmetres que separen Pimorent d’Envalira. Els excursionistes que s’estaven al refugi –casa seva durant les següents quatre setmanes, amb escapades a la capital i Escaldes (¡al Palacín, el mateix hotel on l’hivern següent s’hostatjaria Josepmaria Escrivà de Balaguer!)– van reportar l’arribada d’un home (Badia) «vestit d’esport, espitregat i semblant a un trinxa, molt curt d’armilla i faltat d’elements econòmics». Els dies següents s’entrevista amb commilitons d’Estat Català –Miquel Xicota i Manuel Masaramon– i el 6 de febrer les autoritats es comencen a inquietar davant desplegada per Badia. Amb l’excusa d’unes suposades injúries contra els vegueres que hauria proferit a causa de l’expulsió, el 1934, d’Enric Canturri, alcalde de la Seu que s’havia refugiat a Andorra arran dels Fets d’Octubre, el batlle Tomàs el cita a declarar. Ell ho nega tot: «En l’ànim del declarant solament hi ha un pòsit d’agraïment per aquelles autoritats i poble d’Andorra on ha trobat un bon acolliment».

El veguer francès també hi posa cullerada i envia el secretari Larrieu a interrogar-lo al refugi d’Envalira. On, per cert, l’ha d’esperar cinc hores, fins que torna d’una jornada d’esquí amb un periodista de La Dépeche du Midi. El més sospitós que en treu és alguna fanfarronada –«S’ha vantat d’alguns cops de força en què va haver d’esgrimir el revòlver amb virtuositat, i tem ser víctima d’una mort violenta, que espera encara llunyana…»– anunciava que s’oposaria a una eventual extradició cap a Espanya. El veguer, diu Vilalta, concloïa que, en aquest cas, caldria expulsar-lo a la força. Una eventualitat que no es va produir mai perquè Badia va desaparèixer el 13 de febrer exactamet igual com havia arribat: per sorpresa i sense encomanar-se ni a déu ni al diable.

Tampoc a les autoritats andorranes, que es van treure un pes de sobre mentre ell es dirigia amb pas decidit cap a la seva cita amb la mort. L’atemptat del 28 d’abril va aixecar molta polseguera. I encara n’aixeca. La tesi oficial sosté que els autors materials van ser quatre anarquistes de la CNT –Bueno, Manuel Costas, Ignacio de la Fuente i José Villagrasa– en venjança perquè Badia, al capdavant de les joventuts d’Estat Català els havia rebentat el 1934 una vaga de tramvies. Aquesta és també la tesi de Rubiralta, que nega versemblança a altres hipòtesis més rocambolesques: l’extrema dreta, les màfies del joc i fins i tot Companys, per un obscur afer de faldilles a compte de Carme Ballester, aleshores esposa del president de la Generalitat.

El cert, conclou l’historiador, és que l’enemistat amb Companys era manifesta des dels Fets d’Octubre, quan els separatistes d’Estat Català es van sentir enganyats pel president. Li retreien haver fet tot el possible perquè el cop fracassés. Companys només buscava un cop d’efecte; Estat Catala, l’efectiva separació d’Espanya: «Badia el maten el 28 d’abril; però políticament ja havia mort el 6 d’Octubre. És aleshores quan fracassa la seva estratègia –seva i de Dencàs, l’ideòleg d’Estat Català– d’aprofundir en la nacionalització de Catalunya aprofitant l’hegemonia política d’ERC i aprofitar, si es produïa, una drecera per a la independència. Aquesta drecera havia de ser els Fets d’Octubre. Quan fracassa el cop, fracassa Badia».





L’Arxiu Maravilla.

19 04 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.D. pel Diari d’Andorra, 16 abril 2011)

Francesc Portella i Moles (Tírvia, 1888 – La Seu d’Urgell, 1975) va ser un dels pioners de la fotografia en aquesta banda dels Pirineus. Una nòmina que s’inicia amb Josep Claverol i continua amb Manuel Oromí, Guillem de Plandolit i Portella, autor del que es coneix com a Arxiu Maravilla.

Una obra ingent, de la qual fins ara es coneixen unes 1.200 imatges –una estimació, perquè no estan inventariades–, dipositades pels hereus a l’Arxiu Municipal de la Seu. Però que encara s’engreixarà més un cop es pugui desempolsegar tot el que hi ha sota teulada. Previsiblement, tres o quatre mil imatges de l’Andorra i la Seu de principi del segle passat.
“Hi ha capses i capses, però no podem saber del cert què és el que ens hi trobarem, ni en quin estat, probablement hi haurà molt material que s’ha fet malbé i no es podrà aprofitar”. Ho explica Miquel Planella, delegat per la família propietària per portar a terme les gestions amb l’ajuntament de la capital alturgellenca.
Al marge de les fotografies –en plaques de vidre– fetes pel mateix Portella, previsiblement hi apareixeran mostres d’aquelles col·leccions de postals que es desplegaven com un acordió. Moltes, amb imatges preses per Guillem de Plandolit, ja que era Maravilla qui les explotava comercialment, recorda Planella.
El fons Portella té un “valor brutal”, assegura Albert Villaró, exarxiver municipal de la Seu. No només documental, sinó que es tracta d’unes “fotos molt ben fetes, amb un nivell d’exigència molt alt”.

Els fons més significatius

Fons pendents d’explorar, com aquest, ja n’hi ha pocs pel que fa a l’època dels pioners de la fotografia que van treballar a Andorra i la capital alturgellenca. Els més significatius ja estan localitzats i es coneixen bé, apunta Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu. Potser, estima, n’hi ha d’altres encara desconeguts, dispersos, potser en algun cap de casa es troben fotografies d’autors com Oromí o Sala, dels quals tenim constància perquè editaven postals, però de qui s’han destruït els originals. A menys que hi hagi una sorpresa. Tots dos, apunta Obiols, són anteriors als altres grans pioners de la fotografia pirinenca: Portella, Plandolit i Josep Claverol.
Els fotògrafs de les primeres dècades del segle passat que van treballar al país ja són prou coneguts, apunta en aquest cas Villaró, qui matisa que “una altra cosa són els passavolants que s’hi estaven dos o tres dies”. De tant en tant es troben algunes imatges d’Andorra i la resta del Pirineu, formant part de col·leccions més àmplies.
Però la seva visió mai no és tan interessant com les dels que treballaven sobre el terreny dia a dia i van poder recollir l’evolució del país. Com el mateix Portella, l’obra del qual s’estén fins a ben bé la dècada dels cinquanta. Encara que la més coneguda fins al moment –i valorada– sigui la producció de les dècades anteriors.

La dècada dels quaranta representa un territori quasi inexplorat.

Si la fotografia dels precursors fins als anys trenta és un terreny ja prou conegut, no passa el mateix, coincideixen Villaró i Obiols, amb la dècada següent. Hi ha una mena de “fractura psicològica”, especialment a partir de la guerra civil a Espanya, apunta Obiols. Potser perquè es considera encara massa recent com per donar-li el mateix valor i, per tant, “tal volta és que encara no li ha arribat el moment que es conegui, tot i que aquí hi ha un camp d’exploració enorme”, estima Villaró. De tant en tant van apareixent sorpreses, com unes imatges d’una crema de sants a la Seu durant la contesa civil, publicades pel rotatiu francès Le Figaro. Però els fons de l’època continuen en mans particulars i no han arribat als equipaments públics. El Portella de l’època –tot i que l’original continuava treballant– roman per descobrir.
A l’Andorra de l’època hi havia dos noms ja molt representatius: Josep Alsina i Fèlix Peig, amb molta obra ja coneguda. No obstant això, “sortiran moltíssimes més coses”, augura Josep Maria Ubach, fotògraf i bon coneixedor de la història d’aquesta disciplina. Una evidència en raó de com en aquells temps es va popularitzar la fotografia, amb accés a equips assequibles a tothom.





Les cròniques de guerra de Josep Capdevila recollides en un volum.

14 04 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Perìòdic d’Andorra, 14 abril 2011)

 

Va formar part d’aquella generació d’homes d’acció i també lletres, republicans de pedra picada –els Orobitg, Fontbernat, Albert, Anglada, Griera i Ros, la relació no pretén ser exhaustiva– i per sobre de tot, individus proteics i humanistes practicants, a qui la guerra civil espanyola i el posterior exili republicà van acabar portant a Andorra. I com la majoria dels col·legues d’exili que van protagonitzar bona part del despertar artístic i intel·lectual del país, també Lluís Capdevila (Barcelona, 1895-Andorra la Vella, 1980) ha desaparegut avui quasi absolutament de la memòria pública. Només en queden les escorrialles: vell exemplars del Llibre d’Andorra saldats a les parades de La Paperassa, el mercat del llibre usat dels dissabtes a la Rotonda. En fi. Per pal·liar ni que sigui parcialment, molt parcialment, aquest oblit culpós, fruit de la ignorància i la pèssima memòria, la Fundació Josep Irla n’acaba de recollir en un volum profusament il·lustrat i precedit d’un ampli estudi biogràfic l’obra diguem-ne bèl·lica: sota el títol Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila s’hi recuperen 46 articles escrits entre el 1936 i el 1939 i publicats a La Humanitat –el diari d’Esquerra Republicana de Catalunya que ell mateix va arribar a dirigir– i altres publicacions en català i castellà, com ara Amic, Meridià, Catalans!, Mi revista i Hora de España.

Capdevila, el primer per l’esquerra, amb Pau Casals, al mig, a la Casa de la Vall (1945)

Foto: FONS CARLES CAPDEVILA I MUR

La resta, fins arribar a l’obra bèl·lica completa: 227 articles– es poden consultar a http://www.irla.cat/publicacions. Mereixen atenció especial els reportatges escrits des del front –Capdevila va ser comissari de la columna Macià-Companys– i la sèrie L’ofensiva contra Belchite, una dotzena de peces que relaten un dels episodis més cèlebres de la guerra civil espanyola. El comissari del poble, Rosa Domènec, alferes, La mot heroica del capità Molino, Diàleg de l’estilogràfica i la pistola, La guera i els periodistes, L’ofrena d’una bandera i Teatre en el front de guerra són altres exemples d’aquest periodisme de trinxera que Capdevila va practicar durant la conflagració, quan ja era intel·lectual de renom –periodista, novel·lista i sobretot, comediògraf d’èxit: seva és la lletra de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra. Entre les moltes dades que aporta Josep M. Figueres a l’estudi introductori, convé recordar l’existència d’un epistolari inèdit datat a Poitiers i Sant Julià de Lòria, aixi com d’unesmonumentals Memòries en deu volums de les quals només es van arribar a publicar els dos primers, L’alba dels primes camins (1968) i De la Rambla a la presó (1975). Ara que es publica quasi tot, potser tocaria que algú s’en recordés, del nostre Capdevila.





El web Memograf.cat publica imatges inèdites de Plandolit.

14 04 2011
NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 6 abril 2011)
Guillem de Plandolit (1872-1932) captava amb la seva càmera de fotògraf aficionat tot allò que l’interessava, que li cridava l’atenció, amb una voracitat que testimonien els ben nodrits fons existents.
Uns fons que encara haurien pogut ser més ingents de no ser per la manca de cura amb què van ser tractats de vegades, per desconeixement del valor que atresoraven.
Així és com van arribar a les mans de Miquel Planella, veí de la Seu aficionat a la fotografia i que al seu cercle de relacions compta amb els hereus de Plandolit. “Quan van morir la dona i la cunyada, es va llogar una persona per llençar tot el que hi havia al pis i allà hi van anar un munt de plaques de vidre”. Per sort, però, ell va poder rescatar una part del fons. “Unes set-centes”, calcula.
Una part ja es va poder veure, a la mostra La memòria revelada, muntada el 2007. Però encara n’hi ha moltes d’inèdites. Que deixaran de ser-ho a mesura que comencin a desplegar-se a la web Memograf.cat, que Planella ha posat en marxa amb el suport tècnic de Xavier Martínez. Un altre apassionat de la fotografia que  s’està fent càrrec de la dura tasca de restaurar les imatges, que quan es positiven deixen a la vista les destrosses que ha provocat el temps. Feina per a anys.
A la web les històriques imatges estan a l’abast de tothom, per a qualsevol ús que no impliqui treure’n un partit econòmic. “Per què les he de tenir tancades? Això em sembla egoista.”
La col·lecció que es va començant a mostrar inclou les obres de les quals Planella té els drets de difusió, però també d’altres fons que li han atorgat el permís, com les col·leccions de Foto Nuri i Gallart. Queden així a disposició de tothom imatges preses en l’ampli període que hi ha entre el 1900 i el 1930. Instantànies que recorden l’Andorra de les primeres dècades del segle passat, els esdeveniments que es vivien a la Seu i les persones que els protagonitzaven. I que són prova de la intensa activitat viatgera i la curiositat infinita de l’incansable fotògraf.




L’A.N.A. posa a consulta pública el fons audiovisual de Lluís Dejuan.

24 02 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Periòdic d’Andorra, 20 febrer 2011)

Dejuan revisa documents dels fons audiovisual que ha cedit a l’Arxiu Nacional i que ja és de lliure consulta. foto: TONY LARA

La sorpresa de Lluís Dejuan (Lleida, 1953) va ser majúscula quan li van dir que un reportatge sobre la matança del porc que havia enregistrat al 1994 a la borda Molines de Santa Coloma amb motiu del 25è aniversari de l’Escudella de la capital es projectava a les escoles andorranes com a testimoni audioviausl, com a document etnogràfic d’una tradició avui pràcticament extingida. «Com em podia imaginar jo que la feina a què m’he dedicat els últims trenta anys havia de formar poart un dia del patrimoni històric d’aquest país?», es demana Dejuan. Aquell reportatge del 1994 forma part de les 700 cintes i més de mil hores de filmacions procedents dels arxius de la productora VTR7 –fundada al 1980 i encara avui gloriosament en actiu– que al 2006 va cedir a l’Arxiu Nacional i que després del reglamentari procés d’inventari i catalogació acaben de sortir a consulta pública. Una autèntica mina per entendre i, sobretot, veure, assistir des de primerísima fila a la intensíssima transformació –social, política, econòmica, esportiva i cultural–que ha experimentat el país els últims tres decennis.

La matança del porc és un exemple si es vol exòtic. Però és que n’hi ha a cabassos i es corre el risc de derixar-se captivar per l’oceà d’imatges enregistrades per Dejuan: hi ha de tot i molt, des de les primeres emissions televisives que es van fer al país –Telefira, un honor compartit amb l’Andorra 7 de Lluís Rodríguez, un altre de l’estirp dels pioners– fins a l’inaudit deplegament tècnic que acompanyava el festival de jazz d’Escaldes als anys daurats, a finals dels 80 i primers 90, amb els concerts i entrevistes de patums com Tete Montoliu, Fats Domino, BB King i Pat Metheny. «Allò era bestial: fèiem venir una viontena de tècnics i una unitat mòbil d’última generació. Filmàvem amb 8 càmeres, i el resultat era espectacular», evoca. Trenta anys rere la càmera donen per a molt, així que Dejuan les ha vist de tots colors: des de la crònica de successos –els aiguats del 1982, l’accident del Monsa del 1994– fins a les històriques visites dels coprínceps Mitterrand i Chirac, les primeres retransmissions en directe de les sessions del Consell General i, ja en la crònica esportiva, la cobertura de totes les edicions dels Jocs dels Petits Estats, totes, des de Mònaco 79 i amb la sola excecpió de Xipre 2010.

Cedeixin, cedeixin

De tots els pedaços d’història que ha tingut el privilegi (i la constància) d’enregistrar, Dejuan en tria dos dels quals se sent especialment orgullós: d’una banda, i pel seu impacte global –«Es va veure per tot el món i és, probablement, el que més ressó ha tingut de tot el que he fet mai», diu– la careta de presentació de les proves d’aigües braves des del Parc del Segre durant els Jocs Olímpics de Barcelona; de l’altra, un document històric de primera magnitud com ho és l’entrega de l’última qüèstia –ja saben, el tribut d’origen medieval que se satisfeia en anys alterns a cadascun dels dos coprínceps–que va tenir lloc a París, el novembre del 1991, amb Mitterrand, el síndic, Albert Gelabert, i el cap de Govern, Òscar Ribes, com a protagonistes de tan històrica efemèride. Va ser as Elisis, escenari ideal, i la broma de l’última qüèstia ens va sortir per poc més de 1.000 francs francesos.

Molt, moltíssim han canviat les coses des que Dejuan va començar la seva trajectòria com a productor audiovisual, al 1980. Tant, que les primeres filmacions les feia en 8 mil·límetres, un format avui plistocènic. Tota la seva vida professi onal –bé, quasi tota: fins al 2006, i exclosos els reportatges de tipus social, quasi un miler de casaments que no formen part del fons– es pot consultar ara a l’Arxiu gràcies a la cessió, figura legal per la qual conserva la titularitat del fons i el posa a la vegada a disposició de qualsevol que es deixi caure per l’Arxiu. Aquest, a canvi, es compromet a conservar-lo, catalogar-lo, restaurar-lo i difondre’l. Com a professional del ram, ningú més indicat que Dejuan per avalar la col·laboració de l’Arxiu amb col·leccionistes i aficionats. Tant les cintes de video com els negatius tenen una vida molt curta. «L’emulsió magnètica es degrada molt ràpidament amb la pols, la humitat i els canvis bruscos de temperatura, i en deu anys et pots trobar que aquella pel·lícula no val res perquè no es veu res. Per això és molt recomanable digitalitzar-ho tot, i portar-ho a l’Arxiu, on tens la garantia que es conservarà en les condiucions ideals i mai on deixaràs de ser-ne el titular».

El fons de VTR7 forma part dels prop de 7.000 documents sonors i audiovisuals a partir del 1930 que avui es conserven a l’Arxiu a travñes d’algfuna de les figures previstes: donació, cessió i dipòsit. Entre les joietes d’aquesta col·lecció que és a l’abast de tothom hi ha fons familiars com ara els Burgués i Cairat; professionals (Alsina, Peig); institucionals (Feda); profesionals (VTR7, Andorra 7), i cineastes amateurs (Arcadi Gili, Joan Castanyeri Agustí Fabra). I una sorpresa de les grosses: la còpia d’Amor idiota, la pel·lícula de Ventura Pons, coproduïda per Grandalla i andorrana a efectes legals, i que té en l’Arxiu el dipòsit legal. Una idea més per a Joel Joan i la seva croada catalanocinematogràfica cap als Oscar.





Guillem Plandolit el fotògraf perdut.

8 02 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 31 gener 2011)

 

Entre els molts i fascinants personatges que ha donat la casa d’Areny-Plandolit, l’últim Guillem de la nissaga amenaçava de passar pràcticament desapercebut sota el pes enorme dels seus germans més il·lustres –la literària Sumpta i el taxidermista i mag Pau-Xavier. Fins que l’ajuntament de la Seu va ingressar el monumental fons fotogràfic que al 2007 va protagonitzar la mostra La memòria revelada i Guillem de Plandolit va emergir com un dels fotògrafs majors del primer terç del segle XX en aquest racó del Pirineu. Aquell fons urgellenc, amb imatges datades entre el 1903 i el 1930, ja incorporava un nodrit capítol de temàtica andorrana, prop de 170 plaques que es van veure parcialment a La memòria revelada. Però el millor encara havia d’arribar: arran d’aquesta exposició, un col·leccionista particular va oferir a l’Arxiu Nacional un segon paquet del fons Plandolit, 483 plaques de vidre i de nitrat de cel·lulosa que el ministeri de Cultura –aleshores capitanejat per Juli Minoves– va adquirir per 15.000 euros i que, després d’una neteja d’urgència,dormien el son dels justos al magatzem de l’Arxiu. Ja saben: problemes de pressupost. Fins aquest mes, que els ha arribat per fi el torn. Isidre Escorihuela, conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, n’ha digitalitzat una primera partida: un centenar d’imatges inèdites, que per primera vegada es poden veure ara en format paper. I espera acabar amb la col·lecció Plandolit en el termini de dues setmanes.

El resultat, com es veia venir des de La memòria revelada, és espectacular: Guillem va retratar amb ull curiós i incansable racons on, fins aleshores, rarament s’havien enfilat els seus col·legues: Sornàs, Escàs, Prats, Soldeu, Bixessarri, Sant Serni, Anyòs… Convé recordar, diu Escorihuela, que la xarxa de carreteres no es va completar fins a la primera meitat dels anys 30 i que, per tant, Plandolit va fer els seus safaris andorrans majoritàriament a peu i carregant una impedimenta que incloïa les caixes de plaques i una pesada càmera que superava els 10 quilos de pes. A través de l’objectiu de Guillem descobrim l’Andorra prèvia al boom que va comportar la irrupció de Fhasa: no hi ha ponts, sinó palanques; els automòbils brillen per la seva absència; els camps són plens de garbes de cereal, i el tabac encara és lluny de convertir-se en el monocultiu que és avui; els pobles són quatre cases recollides al voltant de l’església, i els escassos indígenes que hi treuen cap fan cara de fred, de gana i quasi, quasi de por…

Autories discutibles

La primera tongada –EL PERIÒDIC en publica un tast absolutament inèdit– abunda en paisatges, però Plandolit es va prodigar també en una fotografia costumista, quasi documental, en què el mateix retrata un grup de caçadors que acaba d’abatre un dels últims ossos que va tenir la mala pensada de trepitjar terra andorrana que unes rentadores fent la bugada al safareig de la capital, la matança del porc, la farga Rossell –atenció– abans d’ensorrar-se i, naturalment, tota mena de fires, aplecs, diades i festes majors, amb les consabudes ballades de ¿sardanes? a la plaça Guillemó. o la peregrinació anual a Meritxell amb motiu de la festivitat de la patrona.

Plandolit va ser, diu Escorihuela, com un regal caigut del cel, «perquè en desconeixíem absolutament l’existència del fons andorrà». Es tracta, a més, d’un fons cronològicament centrat en els tres primers decennis del segle XX, probablement els més mal documentats de la centúria –fotogràficament parlant, s’entén– i que complementa els 203 negatius de temàtica andorrana i d’aquest mateix període de V. Builles –ja saben, el company del doctor Gomma que va protagonitzar (i fotografiar) la primera ascensió en automòbil al port d’Envalira, l’estiu del 1911– adquirits al novembre per l’Arxiu.

De fet, la idea d’Escorihuela és dedicar al duet Plandolit/Builles la pròxima gran exposició de l’Arxiu. I és que, insisteix, el fons Plandolit forma part indiscutiblement de les joies fotogràfiques de l’Arxiu, només per darrere del fons de Casa Rossell –les 673 fotografies de Joaquim de Riba Camarlot datades entre el 1884 i el 1925 constitueixen un exhaustiu repàs històric dels primitius processos fotogràfics, des del daguerrotip fins al fenotip, l’autocrom i les albúymines– i al mateix nivell dels fons Builles, Feda, Casa Cremat i –ja al segon i tercer terç del segle XX– els Alsina, Pantebre i Peig. La descoberta de Guillem de Plandolit ha permès a més reinterpretar la història de la fotografia andorrana: fins ara es considerava que els clixés amb la llegenda Plandolit indicaven només l’editor, ja fos ell o el seu germà Pau-Xavier, també aficionat a la fotografia. Les plaques demostren que Guillem era també l’autor de les postals que editava. I un autor de certa volada artística, que reenquadrava les fotografies per treure’n el màxim profit.

Per últim, el fons Plandolit prestarà un altre favor inestimable, perquè aportarà –i de fet, ja n’està aportant– nova llum al laberint d’editors i postalers que van treballar professionalment al Principat als primers decennis del segle XX. Segons ha pogut comprovar Escorihuela, algunes postals tradicionalment atribuïdes a fotògrafs com ara Gausen, Roisin i Builles podrien procedir en realitat de plaques que han aparegut en el fons Plandolit, cosa que aconsella replantejar certes autories. Un exemple: la inauguració de la carretera de la Seu a Andorra, datada al 1913 i on es veu el bisbe Benlloch amb l’aixada a la mà. Una imatge cèlebre que es va incloure a Escrit amb llum, la gran retrospectiva de Claverol. La placa de vidre, en canvi, es conserva al fons Plandolit de la Seu d’Urgell. La pregunta és inevitable: ¿qui va fer la foto, Plandolit o Claverol?

 

tastel d’imatges:

 

Periodic
En el cos de l’article veiem un aplec a Meritxell, amb romeus al prat de Santa Maria (1930).
A la galeria, i en aquest ordre veiem: Palanca de Tobira a Andorra la Vella, abans del 1929. Valls de la Massana: al fons el poble d’Ordino; a la dreta, l’Aldosa (anterior al 1930). A continuació una rara vista frontal de Santa Coloma (entre el 1914 i el 1930). Seguit veiem Canillo abans del 1912, quan es va reformar la teulada del campanar i per últim palanques de fusta a la Massana abas del 1930. Foto: FONS GUILLEM DE PLANDOLIT (ARXIU NACIONAL D’ANDORRA)

 

fotografies extretes del Periòdic d’Andorra





El Bisbe St. Ermengol esdevé protagonista d’un curt de ficció.

6 01 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.D. pel Diari d’Andorra, 6 de gener 2011)

J. Hernàndez, X. Fernàndez, A. Campillo, P. Tomàs.
La vida del bisbe Sant Ermengol es converteix aquests dies en objecte d’un curt de ficció, una producció que involucra actors del Principat i que entra en la part final del rodatge.
Pere Tomàs (de la companyia Som-hi Teatre i director de l’Aula de teatre d’Andorra la Vella), Joan Hernández i Xavi Fernàndez formen part de l’elenc interpretatiu.
El curt, Ermengol bisbe, se centra en un dels vessants de l’activitat que l’actual patró de la Seu d’Urgell va desenvolupar en vida: la de constructor de vies i camins, entre els quals els de Tresponts i Pont de Bar. És una breu sinopsi del contingut del curtmetratge i pràcticament l’única informació que la productora, Rec Produccions Audiovisuals del Pirineu, ha deixat transcendir, a través de la seva pàgina web.
A l’avançament penjat a Internet també es poden veure algunes de les imatges del treball, una cinta que s’anuncia amb força acció, rodada en els paratges naturals que van ser escenari de la vida del personatge.
Sant Ermengol va ser bisbe d’Urgell entre els anys 1010 i 1035, en un moment de gran importància per al desenvolupament històric del comtat d’Urgell. Durant el seu pontificat, glossen les seves biografies, va afavorir les grans construccions públiques, especialment les vies de comunicació de l’Urgellet, com ara la construcció de ponts al congost de Tresponts o el pont a l’antic municipi de Bar, on va morir en caure de les bastides del nou pont. I on més tard va créixer una nova població anomenada el Pont de Bar.
El bisbe es troba enterrat a la cripta de la catedral d’Urgell, juntament amb la resta de bisbes.




Quim Fabregas exposa “una mirada africana” al centre cultural “Les Monges”

15 12 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 13 desembre 2010)

La recepció del Centre Cultural Les Monges presenta fins al 10 de gener l’exposició Una mirada africana, del fotògraf Quim Fàbregas. La selecció d’imatges permet apropar-se a la realitat de països com el Senegal i Gàmbia.

Des de fa deu anys, Fàbregas visita sovint l’Àfrica i des de fa poc temps també hi organitza viatges. Les instantànies també formen part d’un llibre amb el mateix títol, centrat especialment en els retrats. Sobre la capacitat d’atracció del continent africà, el fotògraf de Calella en destaca la calidesa i la humilitat de la gent, malgrat les dificultats quotidianes.

Quim Fàbregas creu que, tot i la greu situació d’alguns països africans, la zona que visita habitualment ha millorat durant els darrers anys i recomana visitar-la.

L’exposició es va presentar aquest divendres passat i la va introduir l’urgellenc Toni Olm, que ha possibilitat la instal.lació de la mostra a la ciutat.





L’Arxiu Comarcal signa l’acord de reproducció de 74 diapositives històriques del Querforadat.

29 11 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 26 novembre 2010)

L’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell ha signat un acord amb el geògraf, publicista i fotògraf Francesc Gurri Serra per a la digitalització de 74 diapositives del Querforadat realitzades per ell entre 1962 i 1972. Es tracta d’una col·lecció molt rellevant, tant per l’escassetat de material fotogràfic d’aquesta zona del Pirineu com per la seva qualitat fotogràfica, així com també pel fet que permet copsar la realitat d’un Pirineu que, en mols casos, ha deixat d’existir en les seves dimensions humana, natural i geogràfica. L’acord ha estat possible gràcies a les gestions prèvies realitzades per l’alcalde del municipi de Cava, Joan Gispert.

Francesc Gurri Serra ha exercit de geògraf i publicista i és un gran divulgador del coneixement de la geografia humana i física de Catalunya. En la seva dilatada trajectòria professional ha presidit la Secció de Geografia i Ciències Naturals del Centre Excursionista de Catalunya i ha estat membre de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Destaca la seva contribució a la fundació de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) i és autor d’un gran nombre de publicacions especialitzades i de divulgació sobre els pobles i parcs naturals de Catalunya. L’any 2001 va rebre, de mans del President de la Generalitat, Jordi Pujol, la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions atorgades per la Generalitat en reconeixement dels serveis prestats a Catalunya.





L’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell rep una sèrie de negatius sobre la central tèrmica d’Adrall.

6 10 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 6 octubre 2010)

Els ciutadans suïssos Alois i Heidi Feltrin han fet donació a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell d’un conjunt de negatius fotogràfics realitzats per Alois Feltrin (pare) durant la segona meitat de la dècada de 1920. Alois Feltrin va ser enginyer de la central tèrmica d’Adrall i, en l’exercici d’aquest càrrec, va realitzar algunes fotografies de les instal•lacions i dels voltants.

Alois i Heidi Feltrin

El fill de Feldrin ha lliurat a l’Arxiu Comarcal un total de 15 negatius en placa de vidre i en plàstic, acompanyats d’altra documentació complementària referent a les obres de les mines i la central d’Adrall i a la trajectòria professional del seu pare. Les fotografies s’han conservat a la residència familiar de Suïssa fins a l’actualitat. L’any 2008 una publicació periòdica de la Seu d’Urgell va publicar una carta del senyor Feltrin, que va permetre iniciar el contacte amb la família fins a l’ingrés d’aquesta documentació a l’Arxiu.

Des de l’Arxiu Comarcal es valora especialment la singularitat d’aquest fons i s’agraeix l’interès i la predisposició dels senyors Alois i Heidi Feltrin per cedir aquest patrimoni a la comarca a fi que els investigadors i ciutadans interessats puguin tenir-hi accés i puguin aprofundir en el coneixement d’un episodi destacat, però alhora força desconegut, de la nostra història.

una de les imatges  cedides.





L’Arxiu Nacional d’Andorra recupera fotografies d’arxius particulars.

28 09 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: J.A. Guerrero pel Diari d’Andorra, 24 setembre 2010)

Els valors fotogràfics d’alguns fons familiars que custodia l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA) surten a la llum en una nova exposició virtual que es pot visitar a Internet des d’ahir.
La mostra, sota el títol Petits fons, grans fons (I), treu a la llum imatges de l’Andor­ra del passat i es construeix a partir dels compendis fotogràfics privats “més desconeguts” dels que conserva l’ANA, segons va informar ahir la institució. La mostra s’estructura en tres àmbits que corresponen a tres fons familiars diferents: Casa Muxó, Fons Daniela Sirés i Fons Marc Pantebre.

Els fons que serveixen de base a aquesta mostra són en general poc voluminosos, no solen passar del centenar d’imatges i acostumen a estar dedicats íntegrament a les activitats familiars. Mostren la part més íntima de casa seva i la vida quotidiana. Segons l’ANA, “tots són petites joies que han estat dipositades a l’arxiu de la mà de diferents particulars amb l’objectiu d’aportar una mica més de llum a l’imaginari col·lectiu, i que ajuden a conèixer la duresa i la dificultat de viure a la muntanya, però també mostren els plaers d’activitats més lúdiques com ara una trobada familiar al camp o bé les festes majors”.

Fotos del 1939
Un exemple de fotografia que exposa la duresa de la vida a Andor­ra és la que, procedent del Fons Daniela Sirés i d’autor desconegut, mostra una senyora el 1939 a Sant Julià de Lòria amb un fardell de llenya al cap. D’aquest mateix fons hi ha altres fotos de l’època, com una on apareixen les tropes franquistes posant amb el requetès a la frontera del riu Runer. En una altra hi ha el síndic Francesc Cairat en una trobada amb el veguer episcopal Jaume Sansa i el coronel Baulard.
Especialment desconcertant és una fotografia que mostra la intervenció quirúrgica dels peus congelats d’un refugiat, mentre el metge que practica l’operació fuma. “Totes les imatges parlen per elles mateixes i era necessari mostrar-les”, explica l’ANA, que amb aquesta mostra inicia una sèrie que donarà a conèixer fotografies d’altres fons familiars. En concret hi ha imatges per mostrar de tretze fons: Àngels Cambellé, casa Barbet, casa Duedra, casa Muxó, Daniela Sires, Marc Pantebre, Jordi Troquet, Manel Álvarez, Manel Casal, Montse Vila, Regina Valls, Pérez Reus, Teresa Cairat, Mario Castellar, Pere Riba López, Lucien Dantin i Jordi Rossell.
La majoria de fotografies han arribat a l’arxiu en règim de cessions o donacions dels propietaris o col·leccionistes. Un cop arriben a l’arxiu, dels originals de les fotografies se’n fa un duplicat, es conserven i se’n fa després un inventari.
Aquesta és la sisena mostra virtual que signa l’Arxiu Nacional d’Andor­ra. Les fotografies es poden consultar a través de l’adreça electrònica http://exposicions.arxius.ad.





Exposició sobre Tinduf d’en Pep Farràs.

8 09 2010

Ja s’ha inaugurat l’exposició sobre Tinduf. Si entreu al Blog d’en Pep Farràs en trobareu més informació i la podreu veure per internet. Que gaudiu!





Exposició “Juan Bertran. Les primeres fotografies de la Cerdanya i Puigcerdà, 1900-1930”

16 07 2010

L’arxiu Comarcal de la Cerdanya inaugurarà el proper 26 de juliol l’exposició “Juan Bertran. Les primeres fotografies de la Cerdanya i Puigcerdà, 1900-1930” que estarà exposada a l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya del 26 de juliol al 30 de setembre.

cartell de l’exposició

Notícia a Ràdio Seu de 29 de juliol de 2010.





Noves incorporacions al fons fotogràfic de la Fundació Claverol

16 07 2010
.
NOTA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 7 de juliol de 2010)
.
Des del passat mes de març la Fundació Claverol ja té en propietat noves fotografies originals de Josep Claverol Cirici, pare de Valentí Claverol. Són vuit plaques de vidre en les quals s’hi reprodueixen vistes de Barcelona i Montserrat i que corresponen als anys 30.

La Fundació les va localitzar i recuperar a través d’una sala de subhastes a Barcelona. L’anomenada Col·lecció espanyola de la Fundació Valentí Claverol ha augmentat el seu fons amb vuit plaques de vidre originals de qui fou Josep Claverol, pare de Valentí Claverol. Són imatges de paisatges de Barcelona i Montserrat datades entre el 1930 i el 1932. Segons ha explicat el director general de la Fundació, David Claverol, les plaques originals es van recuperar en una sala de subhastes de Barcelona el passat 11 de març. La persona que tenia en propietat les plaques de vidre fins a la data de la subhasta era un senyor de 82 anys. Feia 30 d’anys que les tenia i les va comprar a l’època a una familiar de Josep Claverol.
El director general de la Fundació ha afirmat que “amb les dades que ens va donar el propietari de les imatges i el seguiment que en vam fer a través de l’arbre genealògic de la família vam poder comprovar la seva autoria”. David Claverol ha explicat que la Fundació té un servei que està alerta dels lots que tenen les cases de subhastes per així poder detectar amb temps si pot haver-hi alguna peça d’interès per al fons de la Fundació.
Les fotos, segons David Claverol, “segueixen les línies de l’autor en d’altres imatges”. Josep Claverol Cirici era un apassionat de la fotografia. L’any 1902 va fer la primera fotografia del Consell General. Vivia a la Seu i les seves imatges eren reproduïdes en postals que després es venien a la mateixa botiga tèxtil que regentava la seva dona. Les fotografies que feia majoritàriament eren paisatges dels seus viatges a cavall, i abunden sobretot per la Seu i els seus entorns. Imatges que formen part de la col·lecció espanyola de la Fundació Valentí Claverol.
David Claverol ha explicat que amb la recuperació d’aquestes plaques originals “seguim amb la política de la Fundació de recuperar el patrimoni de la família que es va perdre, sobretot en el període d’entreguerres amb els múltiples trasllats que es van produir”. El director general ha dit que “les plaques estan intactes, és un pur miracle”.