L’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell tindrà accés al fons fotogràfic Bordalba

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 1 febrer 2013)

L’alcalde de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, i el president de la Fundació Privada Valentí Claverol Cirici, Josep Claverol, han signat un conveni de col.laboració que farà possible la cessió a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell d’una còpia de lectura de l’arxiu fotogràfic Bordalba, una col.lecció de 258 imatges preses entre els anys 1904 i 1918 a Andorra, la Seu i comarca.

L’alcalde urgellenc, Albert Batalla, ha agraït la bona predisposició de la Fundació Claverol per a la firma de l’acord i ha expressat la voluntat d’ampliar la col.laboració a la totalitat del fons de fotografies de l’entitat. “Caldrà ara pensar en accions concretes per difondre conjuntament el patrimoni i la història de la ciutat, tenint en compte el vincle de la família Claverol amb la Seu”, ha remarcat.

El fons pirinenc de Bordalba conté imatges irrepetibles com la dels armats d’Andorra la Vella, el retaule de la Mare de Déu d’Arduix o l’antic Molí de Sant Julià de Lòria. També inclou nombrosos clixés amb escenes quotidianes de principis del segle XX en les que s’hi reflecteix com era la vida a l’Alt Urgell i Andorra 100 anys enrere.

En aquest sentit, David Claverol, director general de la Fundació, ha remarcat el valor documental i històric del fons, “clau en les recerques culturals”. El director de l’Arxiu Comarcal, Julio Quílez, ha ratificat la importància de comptar amb la cessió d’una còpia de lectura (la imatge original es mantindrà a Andorra) d’aquest arxiu, “com a peça fonamental per a la reconstrucció de la història local”.

Cessió del fons

Les imatges del fotògraf Amadeu Bordalba (1886-1971) van veure la llum per primer cop el 2010 arran de l’exposició “Pirineus 1900”, organitzada per la Diputació de Lleida. L’any passat es van integrar a l’arxiu de la Fundació Claverol, després de l’acord assolit amb el propietari del fons, Àlex Terés, qui va cedir els drets de les imatges.





Les misèries de l’Arxiu Nacional d’Andorra

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (A.L. pel Periòdic d’Andorra, 6 febrer 2013)

L’alarma d’ahir a Prada Casadet, amb l’evacuació del personal de l’Arxiu Nacional, es va quedar en això: en un ensurt de primera hora que el cafè amb llet de l’esmorzar va ajudar a tirar avall. Però hauria pogut convertir-se no direm que en una tragèdia, però sí en un drama tan nacional com ho és el cognom de l’equipament. ¿Què hauria passat si la fuita de gas hagués derivat en explosió o, pitjor encara, en incendi? Prescindim ara de les pèrdues humanes… Però, ¿i els milers de documents de valor històric incalculable –perdonarà el lector el tòpic– que es conserven a l’Arxiu? ¿Les haurien consumit les flames? ¿Haurien tingut temps els bombers d’evacuar-les?

Aquestes són algunes de les preguntes que es feia ahir el personal de l’equipament, tip de viure en unes instal·lacions precàries que no van ser concebudes, insisteixen, com a seu d’un equipament com l’Arxiu sinó com el que són: un bloc de pisos, un edifici de vivendes amb tots els inconvenients –i els perills– que això comporta. Ahir va ser una fuita de gas, però altres vegades han sigut les filtracions d’humitats, especialment pernicioses per a la mena de material –paper, pergamí, nitrat de cel·luosa– que s’hi custodia. De fet, una de les canonades principals de la xarxa de distribució de la capital passa exactament pel costat del mur del dipòsit, quina casualitat, i les filtracions en aquest punt no són cap novetat. Per no parlar de les condicions de seguretat –o millor, d’inseguretat, diuen– de què disposa l’Arxiu: les portes de vidre de les oficines, del dipòsit i del taller de restauració constitueixen –auguren– una temptació perillosament llaminera per al vàndal de torn: «Una eventualitat com aquesta potser hauria sigut impensable fa uns anys, però és que precisament ahir van cremar un autobñús a escassos 500 metres de l’Arxiu. ¿Qui ens assegura que un dia no ho provaran amb l’Arxiu?» ¿Alarmisme? No, realisme, adverteixen. I molta fortuna, perquè fins ara les alarmes com la d’ahir s’han produït en jornades laborables, així que els tècnics han pogut donar avís de la incidència. Això és el que va passar amb les filtracions d’aigua de fa quatre anys. Però, ¿i si hagués coincidit amb cap de setmana? ¿N’hi hauria hagut prou amb els xivatos instal·lats a les dependències de l’Arxiu? «El perill és real i imminent», conclouen.

arxiu precari

L’art de rentar-se les mans

És per salvar aquestes deficiències estructurals i per prevenir prevenir aquestes eventualitats que des de l’època del ministre Minoves –¿se’n recorden?– la qüestió d’una nova seu per a l’Arxiu Nacional ensenya la poteta de forma recurrent. Minoves hi va ensopegar per aquella dèria megalòmana tan seva; la seva successora, Susanna Vela –avui directora de l’Arxiu, com ja ho era abans d’assumir la cartera– va topar amb els elements quan la cosa semblava finalment encarrilada: hi havia terreny, hi havia conveni firmat amb la Massana i hi havia un concurs a punt de convocar-se. I en això que li vam veure les orelles al llop de la crisi i el nou Arxiu es va convertir en arma electoral, amb el resultat que tots sabem: un altre projecte que acaba arraconat al calaix de les bones intencions.

¿Quina és la solució? ¿Incrementar les mesures de seguretat? Difícil: «El problema és que es tracta d’un bloc de pisos; no podem vigilar els veïns, si tanquen o no l’aigua, el butà o el que sigui». ¿Un trasllat temporal a l’espera de temps millors? «Un pegat i una forma d’enterrar els diners poc realista, en la situació actual». ¿I doncs? «Hi havia un projecte en marxa. Només falta la voluntat política de tirar-lo endavant». Creuem per tant Prat de la Creu i anem fins als despatxos ministerials: ¿què en diuen, els polítics? I aquí és on salta la sorpresa. Fonts el departament ho admetien ahir de forma oficial i sense manies: «Les garanties que dóna un edifici d’habitatges com és Prada Casadet no són les idònies; malgrat que s’hagin adequat el millor possible les instal·lacions per fer front a possibles riscos –sistemes de prevenció contra incendis i inundnacions– l’estructura presenta els inconvenients d’un immoble que no va ser concebut per allotjar un arxiu». No només aix`po: resulta que des del ministyeri es té la convicció –o això diuen–que «la millor opció és un edifici de nova planta pensat per rebre un arxiu; qualsevol altra seria transitòria i requeriria una inversió important sense assegurar una solució òptima, així que les diferents opcions parcials s’han descartat perquè no eren viables».

¿Significa això que el Govern ha vist la llum i s’ha decidit a posar fil a l’agulla i ressuscitar el projecte socialdemòcrata? Doncs tampoc: l’únic projecte «en curs», que era el de la Massana, està «en pausa». I fins i tot el cònsol David Baró va ser claríssim, dies enrere: «Seria molt xulo, però tal com està el país i tal com estan les finances, no gosaria demanar-lo». De fet, de l’Arxiu ni n’han parlat, admet, en l’últim any i mig. En altres paraules: l’Arxiu es quedarà sine die a Prada Casadet, i caldrà creuar els dits perquè hi hagi sort i la pròxima fuita, la pròxima filtració, el pròxim acte de vandalisme o –per què no– el pròxim incendi es quedin en un ensurt com el d’ahir. Fins ara hem tingut sort, d’acord. Però en castellà en tenen una dta, per a casos com aquest: «Tanto va el càntaro a la fuente…»





L’Arxiu Nacional d’Andorra finalitza la restauració dels 39 volums de l’Arxiu 7 claus

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 29 gener 2013)

És ben veritatque els últims són els primers, i els primers, els últims. Fins i tot en l’àmbit de la codicologia nostrada: l’Arxiu Nacional està a punt, a punt de culminar la restauració dels 39 llibres procedents de l’Armari de les Set Claus i que des del 1993 es conserven al mateix Arxiu. Sí, home, el moble aquell amb un pany per parròquia on els que tallaven el bacallà en aquest racó de món van anar entaforant des del 1580 la paperassa més o menys oficial. La cosa se’ls en va anar de les mans, com era de preveure, i al final d’allà dintre en van sortir més de 5.500 documents en paper i 190 en pergamí –el més antic, atenció, datat el 1179– i els 39 llibres manuscrits, inclos el Manual Digest i el Politar andorrà, que són els que ara ens interessen. Doncs bé, els dos últims d’aquests 39 volums acaben de passar pel quiròfan del servei de Restauració de l’Arxiu: el número 1 –ho veuen, com els primers són els últims– torna a lluir en tot l’esplendor que veuen aquí baix; i a l’últim de tots, el número 11, li donaran previsiblement l’alta a finals de febrer, si no hi ha complicacions d’última hora. Així que la llibreria de les Set Claus al complet estarà preparada per resistir el pas dels pròxims cinc o sis segles. I encara més si tenim en compte que per consultar-la –sempre hi ha algú que s’interessa pel que costaven els serveis d’un senyor dcotor del Set-Cents– no cal recórrer als llibres físics: els 39 volums estan microfilmats i a disposició del diletant amb temps i paciència.

Tornem al llibre número 1, l’últim pacient de la restauradora Esther Carrillo. Un patracol de més de 500 folis mida DINA3 –més o menys, ep– amb les anotacions dels comptes del Consell entre el 1655 i el 1863. L’exemplar presentava el lamentable estat d’aquí al costat: més que una coberta, una pelleringa de cuir repujat plagada de forats, cortesia de les successives generacions de corcs que se la van passar pipa a l’Armari de les Set Claus. Carrillo ha hagut de fer una feina de fil·ligrana per reconstruir la decoració de llaceries que il·luminava la coberta, i de la qual només en quedaven quatre vestigis. El problema gros, diu, consistia a distigir entre els forats per on l’artesà enquadernador havia fet passar el fil per dibuixar la sanefa dels forats provocats pels corcs. La reconstrucció de la sivella va comportar una dificultat similar, perquè només n’havia quedat un pedaç de cuir foradat. Amb aquests indicis, i inspirant-se en els models d’enquadernació habituals al segle XVII, Carrillo li ha retornat al volum l’aspecte que –creu– devia tenir quan va sortir fa quatre segles del taller. Però no es tracta que sembli nou, insisteix, sinó de reconstruir-lo sense inventar res, i treballant sempre amb els mateixos materials de l’original. El resultat el tenen aquí baix, en l’última fotografia de la sèrie: probablement, cap honorable conseller va tenir mai a les mans un llibre de comptes tan refulgent.

7claus

La màqiuna dels miracles

La coberta és on la intervenció de la restauradora s’aprecia amb més facilitat. Però Carrillo també ha hagut de tractar tots i cadascun dels 500 folis del llibre, que presentaven pèrdues –que és com els restauradors en diuen dels forats– i una brutícia extrema, especialment en els primers i els últims de la vintena de quaderns que conformen el volum sencer. ¿Per què? Fàcil, diu: per la pura mecànica de la lectura i de l’escriptura, son els que més habitualment es manipulen –i més matusserament, també. I si la coberta pateix i fa figa, els primers que reben són els fulls que hi estan en íntim contacte. La qüestió és que cadascun dels 500 folis s’ha hagut de netejar, primer en sec –amb goma mecànica, com aquí al costat– i després en humit, polvoritxzant el paper en alcohol i submergint-lo després en aigua perquè expulsi la porqueria –per exemple, el pòsit de greix, glups, de les mans dels successius escrivents. Una vegada secs, cal reconstruir els forats. I per això el servei de restauració disposa d’una màquina que no fa miracles, però quasi. Se’n diu reintegradora i fa exactament això: reintegra, omple els buits amb polpa de papers d’una tonalitat similar a l’original. Per acabar la feina, cal col·locar sota del pedaç un trosset de drap per donar consistència al paper, i apa, a viure la vida uns quants segles més. El mateix procés es repeteix amb cadascun dels 500 folis, que una vegada nets, secs i planxats es tornen a unir en els quadernets originals, que es cusen per separat i després es relliguen al llom a través dels nusos –les cinc tires que veuen aquí dalt. Una feinada de por –anàvem a dir de xinos, però vés a saber si ja és pecat mortal, dir-ho així– i que Carrillo es va estalviar a l’hora de les guardes: estaven tan, però tan trinxades, diu, que eren irrecuperables. Així que les va substuir per unes de noves. Això sí, depergamí, com les originals.

I aquest és exactament el tractament que li espera al llibre número 11. Quan acabi amb ell, la llibreria de les Set Claus al complet lluirà estupenda i probablement com mai abans. Els següents a passar pel quiròfan seran els protocols del fons del Tribunals de Corts, que s’han de posar a consulta pública de forma urgent. Tenint en compte que n’hi ha 380 –datats, ja que hi som, entre el 1393 i el 1804– a Carrillo se li ha girat feina.





Gay de Montellà fa donació a l’Arxiu Comarcal de Cerdanya d’un llibre imprès l’any 1600

28 01 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 4 gener 2013)

El passat dimecres 2 de gener de 2013 es va signar al Consell Comarcal de la Cerdanya el contracte de cessió en comodat pel qual Joaquim Gay de Montellà cedeix el llibre titulat Centuria o historia de los famosos hechos del Gran Conde de Barcelona …/ E. Barcelona, 1600

L’autor del llibre, un frare franciscà anomenat Estevan Barellas, explica la història dels primers comtes catalans durant la conquesta musulmana de la Península. En aquest moment, segles VII i IX, Catalunya és encara una marca –terra de frontera– del regne dels francs. Segons l’autor els nobles del nostre territori, comandats pel noble Bernardo Barcino es repleguen als Pirineus i des de Llívia, i amb el suport del que ell anomena “pueblos Libicos i Ceritaneos”, l’organitzen i inicien la reconquesta cristiana.

Es tracta doncs d’una obra pretesament historiogràfica que és en realitat un compendi de fets mitològics. La seva importància no rau en la veracitat dels fets que descriu sinó en com, en època moderna, es crea un passat remot i gloriós per Catalunya. El volum, que es troba en un perfecte estat de conservació, és una peça de bibliòfil, d’unes 400 pàgines, enquadernat en pergamí, que va ser imprès al taller del barceloní Sebastián Cormellas l’any 1600.

Aquest ingrés passa a formar part de la biblioteca antiquària de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya que té llibres entre els segles XV i XIX.





27 oct: Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual

26 10 2012

(Font: Arxiu Nacional d’Andorra)

Amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, aquest any amb el lema: “La memòria del patrimoni audiovisual? El temps s’acaba”, l’Arxiu Nacional d’Andorra amb el suport de la UNESCO se suma a aquesta celebració amb la producció i difusió d’un audiovisual dedicat a l’època de l’esplendor de Ràdio Andorra. Aquest vídeo titulat L’època daurada de Ràdio Andorra. Anys 50 i 60 de 10 minuts de durada vol donar una pinzellada al moment en què es va construir la ràdio, la tècnica i la potència de l’emissora; recordar a grans trets a tècnics, locutores i locutors; també algun dels programes i de la publicitat que van fer que Andorra es conegués i, que Ràdio Andorra, se sentís per tot Europa… però sobretot vol deixar sentir la veu de les persones del país que en van ser part, de la memòria viva.

Podeu visionar-lo a la web de l’A.N.A. i a la de Ministeri de Cultura d’Andorra.





L’Arxiu Gavin troba les restes d’una església romànica a Vilanova de Meià

9 10 2012

PEr a més informació podeu entrar al bloc dels arxivers de Lleida, on hi ha la notícia penjada.





Es fa donació al Comú d’Escaldes-Engordany de dos llibres de la Confraria de paraires i Teixidors.

1 08 2012

Els hereus de Celestina Calva Rossell, de Cal Jepet, van fer donació al comú d’Escaldes-Engordany de dos llibres de la Confraria de Paraires i Teixidors de Sant Pere Màrtir i Sant Ivo, dos volums que poden resultar de la màxima importància a l’hora d’entendre com es va desenvolupar una indústria tèxtil a partir de les aigües termals.

Els volums inclouen anotacions del gremi des del segle XVII –l’any 1604 es va constituir la confraria– fins a principi del XX. Probablement, apunten des del comú escaldenc, va ser Josep Calvet el darrer administrador de la confraria i és així com els volums van quedar guardats a Cal Jepet.

El més antic dels llibres, que es conserven a l’Arxiu Històric de la parròquia, és un volum enquadernat amb pergamí  –una part, verge, mentre que a l’altra es pot llegir una inscripció amb el nom d’un notari, Joan Colat, i la data de 1590–. Qui va obrir les inscripcions el va encapçalar amb el títol Llibres dels comptes dela Iglesia de Sant Pere Martir y Sant Ivo dels llocs deles Caldes parrochia de Andorra la Vella fet als Deu dies del mes de Abril Any 1660. A partir d’aquí, el contingut està format per comptes censals i altres drets, rebuts de les pensions dels censals cobrades, comptes de la confraria i actes dels consells de l’entitat, així com les altes i baixes dels membres i les autoritzacions que s’atorgaven per exercir en aquesta rudimentària manufactura tèxtil de confecció de draps de llana, una activitat que va ser possible gràcies a l’existència de les aigües termals, imprescindibles per tenyir el teixit. En aquest llibre, que acaba el 1824, hi ha inscripcions sobre arrendaments de terres i costumaris, és a dir, drets i obligacions periòdiques sobre estipendis i beneficis. Pel que fa a l’altre volum, més modern, a la contracoberta es van trobar papers que contenen comptes de l’església de Sant Pere Màrtir entre els anys 1904 i 1906.

UN FONS DE PROP DE 2.500 EXEMPLARS

La biblioteca de l’arxiu comunal veu, amb aquesta donació, enriquir-se uns fons que ara per ara integren ja aproximadament 2.500 volums, entre els quals alguns que daten dels segles XVII i XVIII. En aquest grup dels més antics hi ha obres com Iusti Lipsi De Militia Romana, un tractat sobre l’art militar a Roma, datat el 1596. O una compilació de dret romà, Juris Civilis Romani, de 1756. La biblioteca conserva també algunes primeres edicions d’obres de Jacint Verdaguer, i manuscrits d’Isabel Sandy.

Aquestes obres del que l’arxiu denomina la biblioteca arcaica poden ser consultades, com la resta. Amb l’excepció que els interessats han de fer una demanda prèvia, una exigència derivada de l’antiguitat dels documents i la necessitat de conservar-los en les millors condicions.