El retaule i el baldaquí de Sant Bartomeu (Sant Julià de Lòria), protagonistes de les Jornades de Patrimoni

26 09 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 19 setembre 2011)

Si li noten un no sé què estrany, al baldaquí d’aquí al costat –la peça aquesta que va sobre el retaule i l’altar–, van pel bon camí: i és que costa d’entendre, l’escena –Crist i els quatre àngels que canten la seva glòria universal– perquè els personatges semblen estar al revés, de cap per avall. Fins i tot la llegenda que presideix el conjunt –una llatinada, perdonin: «In nomine iesu omne genuflectatur celestium terrestium et infernorum», escrit això sí una mica a la babalà– dóna l’esquena al feligrès. ¿Error majúscul del pintor? ¿Ganes de fer la guitza i posar les coses difícils? Ni una cosa ni l’altra. Resulta que a l’hora d’issar el baldaquí, els artesans –l’escultor cerverí Miquel Rubiol i el mestre pintor Çanou, que l’havien tallat, pintat i muntat in situ– es van trobar que la peça era massa gran per a les dimensions del retaule i del sostre de la petita capella de Sant Bartomeu. I van solucionar la badada de forma expeditiva: si no hi cabia del dret, es posava del revés, i tan tranquils. I així van quedar Crist i la companyia, de cap per avall per a tota l’eternitat.


Vista general del retaule i del baldaquí de Sant Bartomeu, petita capella familiar ubicada al començament de la carretera de Nagol. Les peces estan datades el 1606. Foto: ÀLEX LARA

Aquesta és només una de les sucoses anècdotes i conjectures que va desgranar ahir la restauradora Mireia Garcia en la presentació pública del baldaquí i del retaule renaixentistes de Sant Bartomeu. Una ocasió única perquè la capella és de titularitat privada –Maria Rosell i Isabel Escudé en són avui les propietàries– i va obrir ahir excepcionalment les portes amb motiu de les Jornades Europees de Patrimoni. No hi ha res d’igual al país. I si busquen a Catalunya, només hi trobaran tres baldaquins més: els de Sant Serni de Tavèrnoles i Sant Martí de Tost, avui al MNAC, i el de Ribes de Fresser, al Museu episcopal de Vic. A la parroquial d’Andorra la Vella n’hi devia haver un, especula Garcia, perquè ha arribat fins a nosaltres una biga policromada que fa tota la fila d’haver estat utilitzada per sustentar un baldaquí. Però queda clar que el conjunt de Sant Bartomeu és una rara joieta. La va encarregar Bartomeu Molas, el cap de Casa Molines, el 10 de novembre del 1606. En el contracte se cita el nom de l’escultor –el fuster Miquel Rubiol, una de les estrella del període, juntament amb els mestres de Canillo (Miquel Ramells), Ansalonga (Jeroni d’Heredia), tots dos pintors– però en canvi no diu res del pintor, aquest mestre Çanou que Garcia proposa com a autor probable de la policromia. Ho fa, diu, pels paral·lelismes estilístics –la sanefa que envolta el baldaquí, els núvols característicament cargolats, el el traç lineal del nimbe de Crist– que ha trobat amb el retaule del Roser de Castellar de la Ribera, avui al Museu diocesà de Solsona i que s’atribeix fefaentment a Çanou.

Martiri ‘gore’

Un pintor de segona fila, aquest Çanou de qui no se sap res més, però amb un estil molt definit, diu Garcia, que hi té com és natural un carinyo especial –és la culpable del lífting total a què el 2005 es va sotmetre el conjunt– i en destaca el criteri jeràrquic que aplica a les proporcions –les figures principals, Crist i Sant Bartomeu, són d’una mida molt més gran que els actors secundaris– i el gust per les torsions exagerades amb que col·loca els seus personatges. Pel que fa a la iconografia, el retaule –que consta de predela, dos pisos i atri– inclou escenes de la Pietat, el Calvari i el martiri de Sant Bartomeu. Episodi un pèl gore perquè l’apòstol va ser –atenció– espellifat i decapitat. De tot això n’hi ha constància gràfica al retaule, que no estalvia detalls. Comparat amb aquesta escabetxada, el baldaquí és molt més light: una glorificació de Crist amb angelets, el sol, la lluna i l’univers. Cal fixar-se aquí en un detall menor i difíicl de percebre a la fotografia d’aquí al costat, però que té gràcia: el guardapols del baldaquí –aquesta mena de marc de fusta– està decorat amb rodes de molí, en homenatge al cognom –Moles– de la família que va encarregar l’obra.

Retaule i dosser van passar revisió mèdica ara fa sis anys. Encara van arribar en prou bones condicions: la pols i brutícia esperable després de quatre segles, pèrdues cromàtiques, taques fruit de la humitat i els canvis de temperatura i esquerdes a la fusta. La pitjor part se la va emportar el baldaquí, molt atacat per unes goteres i perquè la fusta –pi local, a diferència del retaule, fet de pollancre– no es va deixar assecar adequadament ni s’hi van treure els nusos. ¿Conseqüència? Pèrdues i aixecaments de la pintura molt més aparatosos. Val a dir que en el cas del dosser, Garcia va optar per no reintegrar la pintura més que en els personatges principals. D’aquí que el baldaquí presenti més buits que no pas el retaule. En qualsevol cas, el resultat és espectacular, i un exemple modè·l·lic de gestió privada d’un bé d’interès artístic. I encara més si es comparteix amb la resta de la ciutadania, com es va fer ahir. Val a dir que Garcia és la responsable de la restauració dels Dolors de la parroquial de Sant Julià –l’obra mestra del barroc nacional, atribuïda a Antoni Viladomat.





Restauració dels frescos de Sant Serni de Nagol (Andorra)

7 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 5 juliol 2011)

Trenta-cinc anys han passat des de que es van descobrir els frescos de l’església de Sant Serni de Nagol, els més antics del patrimoni romànic andorrà.

Trenta-tres des que es van alliberar de la capa de calç que els cobria –no se sap des de quan– i s’hi va fer la primera restauració. Eudald Guillamet va viure l’emoció de ser un dels que, el 1976, van gratar una mica la superfície i van sentir accelerar-se el pols mentre pressentia el que hi havia a sota. Dos anys després empunyava els estris del restaurador i permetia les pintures sortir de l’amagatall. I ara ha tornat a treballar al temple (amb la restauradora de Patrimoni Lourdes López) per realitzar-hi una nova intervenció: es tracta d’aprofitar el que la recerca ha aportat, en forma de nous materials, perquè les pintures llueixin tan fidels a l’aspecte original com sigui possible.


Guillamet treballant en un fragment (foto: X.P.)

Al temps, redescobreixen la història de les pintures, amb tantes incògnites per aclarir. Tres van ser els parells de mans que hi van deixar petjada. Es veu clarament per la diferent destresa que demostren. El primer, segurament el mestre, es va encarregar de la part superior del conjunt, que decora la part interior de l’arc que dóna accés a l’altar, o arc d’ingrés, i el que es denomina arc triomfal, el mur que separa la nau de l’altar. Aquest primer era un pintor habilidós, que només amb pigment de tres tons va aconseguir unes figures originals, tan expressives com es poden trobar en aquell primer romànic. Amb una elucubració, més que hipòtesi: potser l’artista havia tingut oportunitat de veure com s’il·luminava el Beatus de la Seu d’Urgell –còpia del de Liébana– i això li va servir d’inspiració a l’hora d’enfrontar-se als murs de l’església.

Originalitat remarcable

L’artista hi va deixar alguns traços remarcables, com l’àguila que perviu –molts fragments no han perdurat– a la part esquerra de l’arc triomfal. I trets que singularitzen el conjunt, com el dit aixecat dels peus dels personatges –una particularitat sense precedent conegut–: quatre àngels oferents que ornamenten l’arc d’ingrés, adreçant-se a un agnus dei desaparegut, i un grup d’orants, figures sense identificar, tot i que alguna podria tractar-se de Sant Miquel. Ni rastre dels quatre evangelistes que hi haurien d’aparèixer, segons la iconografia habitual. I a la figura de qui previsiblement és el Crist, ja que té l’aurèola, li falta la cara. De fet, parlant de curiositats, als experts sempre els ha semblat força interessant que estigui decorada la zona que dóna accés a l’altar i no aquest, com seria de rigor.
Tornant a la tríada d’artistes, el mestre sembla haver-li cedit la part inferior a un ajudant; en tot cas, a un dibuixant molt menys habilidós. Fins i tot han quedat traces dels seus errors, com a la figura amb tres peus a la part dreta de l’arc d’ingrés: l’extremitat sobrant no seria més que l’error que no es va esborrar. L’ull molt avesat pot percebre també el punt, al mig del front de les figures, on es va posar la punta de l’improvisat compàs (clau i cordill) per dibuixar les aurèoles.

Encara es detecta una tercera mà. Segurament posterior, en la figura representada al mur lateral (nord). Posterior per les influències bizantines que s’hi perceben. Tot i que no porta el bàcul que seria d’esperar, sinó una creu.

Materials

Els restauradors, que fa tres setmanes que hi treballen i que encara tenen per a una més, han realitzat una revisió general de la pintura, afectada pel pas del temps malgrat haver estat objecte de consolidacions puntuals en aquestes tres dècades. Fixen i consoliden. I aprofiten per treure partit dels materials i tècniques més novedosos que han aparegut en aquest lapse de temps. L’acrílic utilitzat el 1978, que aporta més brillantor, és substituït ara per un de més mat –diferència de matís imperceptible a l’ull inexpert– i en algunes àrees es fan servir nanopartícules de calç. Substàncies que s’adapten perfectament als pigments originals.

Després hauran de prendre decisions com quines són les condicions ambientals que millor conservaran els frescos, és a dir, es tanquen o no les cinc o sis obertures, sense vidre, que hi ha a l’edifici? Perquè tancades potser es condensa la humitat, que cristal·litzada, podria provocar nous aixecaments de la pintura. Per prendre la decisió, però, calen els resultats de les anàlisis.





El Centre d’Art d’Escaldes Engordany acull la reinterpretació de les pintures romàniques de la Laura Almerich

7 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 4 juliol 2011)

El Centre d’Art d’Escaldes-Engordany exposa les obres de l’artista Laura Alberich i Lucea a la tercera planta, conjuntament amb les maquetes del romànic, en el marc de la Capitalitat de la Cultura Catalana 2011 i amb l’objectiu de mostrar la riquesa i diversitat de l’univers pictòric de l’art romànic català.

Les obres d’Alberich són una reinterpretació de les pintures romàniques catalanes més destacades, estan elaborades amb la tècnica del tremp i mostren els colors i la riquesa de detalls de les pintures que decoraven els temples romànics. Les obres de la Laura Alberich i Lucea (web:pinturamedieval.blogspot.com) es poden visitar fins l’1 d’octubre.





El retaule barroc d’Ordino torna a temps per al Roser.

7 07 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra, 2 juliol 2011)

A punt per les festes del Roser, el retaule barroc acaba de quedar instal·lat novament a l’església parroquial, que havia abandonat fa aproximadament un any per ser sotmès a una restauració profunda als tallers de Patrimoni cultural.
Demà, a les 11.45, després de la missa, els responsables dels treballs explicaran quin és el tractament a què han sotmès la peça, que s’havien endut en un estat de conservació força deficient, afectat per la brutícia; el desgast de la policromía, especialment en les zones daurades, i l’atac d’insectes, xilòfags, que havien atacat el suport de fusta. Dijous mateix es va donar per enllestida la intervenció i es va traslladar el conjunt al seu emplaçament original, on ahir s’acabaven de donar els últims retocs, com la il·luminació que afavorirà contemplar la peça en tots els seus detalls.
Abans de tornar a col·locar-lo, però, es va haver de reparar el mur de l’altar lateral que l’acollia. Per facilitar el muntatge i fer-lo més estable, van instal·lar una estructura metàl·lica d’acer inoxidable, lleugerament separada del mur, de tal manera que es crea un espai de ventilació a la part posterior i s’evita que la humitat que es pugui filtrar torni a fer malbé el retaule.

El retaule del Roser, que data de la primera meitat del segle XVII i és un dels més antics de l’església, amb el de l’altar major, és un dels cinc altars barrocs que vesteixen l’església parroquial de Sant Corneli i Sant Cebrià. És de petites dimensions i s’adapta a l’estructura de la segona capella lateral del costat est de la nau.
La restauració ha deixat també a la vista la predel·la, que abans de la intervenció quedava oculta darrere d’una graonada.





Andorra surt del Patronat del MNAC

30 06 2011

Andorra ja no forma part del patronat que gestiona el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És una decisió que ja va prendre l’executiu socialdemòcrata, segons precisen fonts de l’actual Govern, però que no ha transcendit fins al moment.

Dues raons apuntalen la decisió. La primera, el compliment del que marca la Llei de patrimoni del 2003, que obliga a la recuperació dels béns que es trobin a l’exterior. L’altra, que es vol establir una relació bilateral entre el Govern d’Andorra i el de la Generalitat a l’hora d’establir qualsevol negociació –inclosa, arribat el moment, la reclamació de les peces que custodia el MNAC–, la qual cosa no semblava possible formant part del patronat del museu.

La decisió es fonamenta en el punt 5 de l’article 19 de l’esmentada llei, que determina que “l’Estat ha de dur a terme les accions necessàries per a la recuperació dels béns culturals que hagin sortit il·legalment del territori andorrà i per al retorn dels béns integrants del patrimoni cultural andorrà que es troben a l’exterior”. Aquesta última part és la que sembla haver portat l’anterior ministra de Cultura, Susanna Vela, a prendre la decisió de sortir de l’òrgan rector. Una determinació que no va donar a conèixer públicament. Només en arribar al departament va “ajornar” l’assistència a una de les reunions del patronat i en alguna ocasió es va referir a la necessitat d’iniciar un procés de reflexió sobre el paper i els objectius d’Andorra al si del patronat.


Davallament de Santa Maria de Taüll.

L’entrada al consell directiu del museu s’havia formalitzat l’abril del 2008, una decisió del predecessor de Vela, Juli Minoves, que tancava les portes a una possible reclamació dels conjunts romànics, que van arribar als fons del centre català a principi del segle XX, a través d’unes vendes perfectament legals però que organismes com el Consell Internacional dels Museus (Icomos) o la mateixa Unesco van posar en dubte en el vessant ètic. I va ser el director del centre català d’aquest últim organisme, Agustí Colomines, qui va proposar l’entrada d’Andorra al MNAC per posar fre a un possible conflicte. Que ara podria reobrir-se.

De moment, el que sí que seria possible, segons el cap de romànic del museu, Jordi Camps, és el préstec per a qualsevol exposició temporal. Cap problema, “sempre que se’ns presenti un projecte interessant, amb garanties científiques i de conservació de les peces”. Un préstec perquè el patrimoni andorrà es pogués veure al país.

FRAGMENTS DE SANT ESTEVE AL MAGATZEM DESPRÉS DE LA REMODELACIÓ

Després de sis mesos d’obres, la sala del romànic del MNAC reobria ahir les seves portes al públic, amb nova il·luminació, canvis en alguns suports i un discurs museogràfic que ha exigit la supressió d’un 30 per cent de les peces que s’hi exhibien fins ara. De les andor­ranes, han caigut alguns dels fragments de Sant Esteve d’Andorra la Vella. Els altres conjunts del romànic andorrà que custodia el museu català –l’altar de Sant Romà de Vila i les pintures del mestre de Santa Coloma de Sant Romà de les Bons i Sant Miquel d’Engolasters– mantenen la ubicació.

El criteri aplicat a les peces de Sant Esteve és el mateix que han rebut altres conjunts, explica el cap de la col·lecció d’art romànic del museu, Jordi Camps. “Es tracta de seguir un criteri que pugui treure més partit a cada peça i no d’acumular objectes.” La reordenació, segons va explicar la directora de les col·leccions, Cristina Mendoza, en roda de premsa, obeeix a l’objectiu de racionalitzar el discurs i evitar reiteracions.

Igual que la nova il·luminació dels diferents àmbits, especialment pel que fa als absis, entre els quals el d’Engolasters, l’objectiu final, insisteix, és afavorir la contemplació de cadascun. També amb la incorporació d’innovadores tècniques d’exposició.





Presenten el documental “l’aventura del romànic”

10 06 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 9 juny 2011)

El documental, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida, descobreix els secrets dels cent anys de recuperació d’aquest art genuïnament català. El llargmetratge, que es va presentar al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona, explica la història d’aquestes obres que han passat per robatoris, vendes clandestines, espolis i exilis. També recull el testimoni inèdit de diferents persones que expliquen la tenacitat que van demostrar alguns per preservar l’art.

El documental, que ha estat produït per TV3 i Broadcaster, té una durada de 60 minuts i coincideix amb la recent commemoració el passat 22 de novembre del 2010 dels 10 anys de la proclamació de les esglésies de la Vall de Boí com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco.





Documental “L’aventura del Romànic”

3 06 2011

(Font: Premsa de TV3)

TV3 i Broadcaster SL  van presentar el 7 de maig el documental “L’aventura del Romànic”, dirigit per Josep Cuní, previ a l’emissió, el dimecres 9 de maig, del mateix dins el programa “sense ficció”.

“L’aventura del romànic” descobreix els secrets d’un segle de recuperació d’un art genuïnament català. En aquests cent anys, les obres del romànic català han viscut una autèntica peripècia en què no ha faltat de res: robatoris, vendes clandestines, espoliació i exili, el retrat d’un segle convuls a Catalunya en què l’art va patir les seves conseqüències. Testimonis inèdits ens expliquen aquest periple farcit d’anècdotes i fets que mostren la tenacitat d’uns per preservar l’art propi del país i la cobdícia d’altres per apropiar-se d’un tresor. En resum, un documental que ens porta de Barcelona al Pirineu, passant per Nova York i Boston, camins imprevisibles que troben resposta en aquests 60 minuts de metratge.

Diuen que es pot trobar al blog del link del “sense ficció”, però jo no aconsegueixo trobar-lo. Una llàstima. A veure si teniu més sort!