Ripollès: Micromecenes per recuperar cabanes de pastor

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Ripollès.info, 7 novembre 2012)

El Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, amb l’aprovació de la propietat (la família Ribot de Fontanals de Cerdanya), ha realitzat les darreres setmanes obres per restaurar la cabana doble del Clot de la Fou del pla d’Anyella, un dels elements més importants del patrimoni de la transhumància de la comarca. La iniciativa complementa l’activitat que el juny passat va recuperar el pas de les ovelles pel camí ramader del Lluçanès des d’Alpens a Toses.

Per fer possible els treballs de restauració s’ha comptat amb la col·laboració dels ajuntaments de Ripoll i Toses, del Museu Etnogràfic de Ripoll i del Consell Comarcal del Ripollès. A més, s’ha obert una línia de micromecenatge per finançar l’obra –primer amb els participants a l’activitat del mes de juny- però que encara està obert a tots els ciutadans de la comarca i de fora. El projecte, dirigit pel Centre d’Estudis Comarcals, l’ha executat l’empresa La feixa pedra seca, especialitzada en aquest tipus de patrimoni.

Els treballs encarregats han consistit en consolidar els murs exteriors, la reparació de l’esvoranc detectat en la zona de l’antiga xemeneia i llar de foc i altres treballs de restauració del conjunt. Amb aquest projecte es vol aconseguir donar més anys de vida a una construcció mítica, datada en el seu llindar l’any 1868, i que fou la que van visitar els estudiosos del Grup de Folkloristes de Ripoll el 17 i 18 de juliol de 1923.

Un patrimoni ramader a preservar

El Centre d’Estudis Comarcals fa temps que ha posat sobre la taula l’important patrimoni ramader que cal preservar. Per una banda destaquen els camins ramaders. Al Ripollès arribaven tres importants camins ramaders, el camí ramader de Marina o de l’Empordà (amb els seus ramals), el camí ramader d’Osona i el camí ramader del Lluçanès. Tots tres camins tenen un valor i importància que el fan un patrimoni que cal conservar davant el perill de la seva desaparició per manca d’utilització. L’altre patrimoni a preservar son les cabanes de pastor. Per això, associada a l’activitat del camí ramader s’ha proposat al participants una operació de micromecenatge, per consolidar i mantenir les cabanes històriques del pla d’Anyella.
Més informació i dades per col·laborar amb el projecte

Anuncis




Cicle de Xerrades i Visites “Desenterrant el Passat”

9 10 2012

Alguns problemes tècnics de la setmana passada no em van permetre fer-vos arribar el programa de xerrades i visites d’aquest cicle. Us l’adjunto avui, tot i que la propera no serà fins al dia 19.





Entrevista

7 05 2012

El dimecres passat vaig obrir el cicle de xerrades “Parlem d’Història” a l’Espai Ermengol de la Seu i, per aquest motiu, em van fer una entrevista pel Diari d’Andorra.

Us l’adjunto per si us pot interessar.

(Miquel Vigo pel Diari d’Andorra, 5 maig 2012)

El paisatge com a fons documental. Barcelonina amb arrels a Arcavell. Va néixer el 1978 i des del 2001 es dedica a l’arqueologia. Ha encetat a l’Espai Ermengol de la Seu el cicle “Parlem d’història”

Quan fa turisme, es mira el paisatge com qualsevol altre mortal?
Fins fa un parell d’anys, sí; ara ja no.

Què ha canviat?
Doncs els estudis que he fet. Ara mateix em dedico a l’arqueologia del paisatge i em fixo en coses en què abans no parava esment, com l’estructura del territori, la forma dels camins o dels camps; o si vaig a muntanya sempre busco cabanes, dòlmens i estructures de tota mena.

I com es fa arqueologia d’una cosa viva i canviant com és el paisatge?
L’arqueologia ens proporciona moltes eines per determinar l’evolució del territori, sobretot en una escala temporal de més llarg abast, i esbrinar així com vivia la gent que ha ocupat aquell territori al llarg del temps.

Es dedica a estudiar el paisatge perquè l’avorreix remenar papers als arxius?
Ben al contrari. Primer cal estudiar la documentació als arxius i després és quan el paisatge em permet complementar i enriquir les dades que he trobat. Cal ser realista, i com que no hi ha subvencions per a excavacions ens hem reinventat d’alguna manera.

Els arqueòlegs llegendaris, com Schliemann o Carter, han passat a la història per descobrir grans tresors. És aquest el somni de tot arqueòleg?
No. Els arqueòlegs no cacem tresors, estudiem el passat.

Les pel·lícules d’Indiana Jones van disparar les matriculacions a arqueologia. És el seu cas?
No. Em vaig matricular a història sense saber que volia fer arqueologia. Ho vaig descobrir a segon de carrera.

Què va passar?
Vaig participar a l’estiu en una campanya arqueològica i em va agradar molt. Després em vaig especialitzar en història medieval, però ja amb la idea de fer arqueologia d’aquest període.

Actualment treballa en un projecte a Arcavell. Què hi fa?

Estic escrivint un llibre sobre Arcavell i com que no hi ha informació anterior al segle X, perquè el document més antic que es conserva és del 907, doncs faig servir l’arqueologia del paisatge per mirar de reconstruir la història anterior a aquest any.

I què ha esbrinat fins ara?
He trobat estructures medievals que em permeten fer propostes d’actuacions en d’altres que semblen anteriors. Però malgrat el topònim del poble, que vol dir “pedra antiga”, no he trobat cap dolmen ni cap estructura neolítica. Això no vol dir que no hi sigui. Potser hi és a sota de l’hàbitat actual. Però jo no n’he trobat cap, de moment.

Hi ha constructors que es posen malalts quan senten a parlar d’arqueòlegs. Se li regira l’estómac quan veu una excavadora?
No. El problema és que hi ha un malentès sobre la funció de l’arqueologia. L’arqueòleg no va a fer la punyeta a ningú, sinó que la seva feina consisteix a documentar un patrimoni que és de tots.





PaHisCat, un projecte pilot sobre l’evolució dels paisatges.

16 03 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ecodiari, 16 de març de 2012)

Conèixer el passat per planificar millor el futur. Aquest és el principal objectiu de PaHisCat (Paisatge històric de Catalunya), un projecte pilot sobre l’evolució històrica del paisatge que ha impulsat l’Observatori del Paisatge, amb la col·laboració del Departament d’Història de la Universitat de Lleida.

PaHisCat pretén entendre i difondre les traces del passat (camins, parcel·les, masos, canals…) que són visibles en paisatges de la Catalunya contemporània, així com donar pautes per al planejament territorial i sectorial. El projecte complementa els resultats dels catàlegs de paisatge en la seva dimensió històrica. En aquest sentit, de moment, s’ha treballat en quatre de les unitats definides als catàlegs: Conca de Poblet, Horta de Pinyana, Terraprims i Vall Cerdana.

El projecte vol contribuir a comprendre el paisatge com una realitat formada al llarg dels segles per les diverses generacions que hi han viscut. A més, vol aportar un instrument de gestió i ordenació del territori, així com obtenir una informació que permeti donar més valor al paisatge, com a realitat patrimonial, i que també es pugui aplicar a àmbits com el turístic o l’educatiu. La metodologia, inspirada en l’experiència anglosaxona, és una altra de les contribucions de PaHisCat per a projectes futurs de caracterització històrica del paisatge.

Els paisatges actuals són el resultat de segles d’història. Les empremtes del passat que perviuen al territori no tan sols contribueixen a definir el caràcter d’un determinat paisatge i la seva identitat, sinó que també constitueixen elements bàsics per a pensar-ne el futur.

Caracterització històrica del paisatge

Els estudis de caracterització històrica del paisatge pretenen reconstruir el paisatge històric i mostrar com els canvis que s’hi han produït al llarg dels segles encara són presents en el paisatge actual. Aquesta mena d’estudis persegueixen alhora conèixer més bé el passat i esdevenir un instrument útil per als gestors i planificadors del territori, a més de ser una poderosa eina de sensibilització i educació en el paisatge i en la història.

Aquests estudis tenen una gran tradició a Anglaterra i a la resta de la Gran Bretanya; a més, la metodologia emprada amb èxit en aquests països s’ha aplicat recentment en alguns territoris mediterranis. Des de l’any 2000, els estudis de caracterització històrica del paisatge s’han adaptat i vinculat als principis del Conveni europeu del paisatge.

Principals referents europeus

L’origen dels estudis de caracterització històrica del paisatge es troba a Anglaterra, concretament a la península de Cornualla, l’any 1994. El programa governamental que desenvolupa aquest tipus d’estudis (en anglès, Historic Landscape Characterisation o HLC), promogut per l’agència English Heritage, preveu elaborar mapes que reflecteixin les característiques del paisatge històric d’un territori; identificar els buits i les mancances en les recerques històriques i arqueològiques fetes anteriorment; fer possible la participació de la gent que viu en el territori, i proveir d’informació els organismes responsables de la gestió i la planificació del territori. Un percentatge molt gran dels districtes anglesos ja disposen dels seus respectius estudis de caracterització històrica del paisatge, elaborats d’acord amb uns criteris bàsics similars.

Darrerament, a Anglaterra també s’ha començat a treballar en programes de caracterització històrica del paisatge costaner (en anglès, Historic Seascape Characterisation o HSC), on s’intenten comprendre mitjançant l’ús de mapes els processos culturals que han permès donar forma al paisatge actual de les costes i de les zones marines.

A Escòcia el projecte de caracterització del paisatge històric rep el nom d’Avaluació Històrica de l’Ús del Territori (en anglès, Historic Landuse Assessment o HLA). És un projecte impulsat conjuntament entre les entitats Historic Scotland i Royal Commission on the Ancient and Historical Monuments of Scotland (RCAHMS). En el cas escocès, el projecte HLA es fonamenta en mapes sobre l’origen històric dels diferents usos del sòl, segons el període, les formes i les funcions. En el moment actual s’ha cartografiat més del 65% del país.

L’any 1998 van començar a preparar-se a Gal·les estudis del caràcter del paisatge històric de 58 zones establertes en el Registre de Paisatges d’Interès Històric de Gal·les impulsats pels organismes governamentals Cadw i Countryside Council for Wales. El mateix Cadw també promou estudis del caràcter del paisatge històric urbà.

A Irlanda de moment s’han fet estudis de caracterització històrica del paisatge, a partir de la metodologia anglesa, en alguns comtats de l’illa: Offaly, Westmeath o Laois, i també a Limerick, Roscommon, Louth, Kerry i Fingal, promoguts pel Heritage Council.

A Holanda el Ministeri de Cultura desenvolupa des de fa bastants anys programes amb el nom de Biografia del Paisatge, que aporten una visió integrada de l’evolució dels paisatges culturals dels Països Baixos, tant des de les dinàmiques naturals com des de les humanes, així com informació molt útil per als planificadors i gestors del territori a totes les escales, des de l’estatal a la local..

La Universitat de Newcastle i la Universitat d’Edimburg han aplicat la metodologia de caracterització històrica del paisatge per intentar interpretar com i quan es van crear diferents paisatges de dos territoris situats a l’illa de Naxos, a Grècia, i a la rodalia de Silivri, a Tràcia, Turquia, respectivament.

L’estudi de la història del paisatge a Catalunya

Alguns dels grups que estudien el territori des d’una perspectiva històrica a Catalunya són:

Centre d’Estudis Antoni de Capmany d’Economia i Història Econòmica.
Centre de Recerca d’Història Rural.
Grup d’Estudis del Paisatge Històric (Departament d’Història de la Universitat de Lleida).
Grup de Recerca Arqueologia i Prehistòria (Institut d’Història de la UdG).
Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge.
Institut Català d’Arqueologia Clàssica.