Resultats de l’estudi de les restes òssies extretes en la intervenció arqueològica de Sant Serni de Canillo (2009-2010).

26 09 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 16 setembre 2011)

Mirin-se bé la dentadura d’aquí al costat. La mandíbula, ep; el crani, encara no. Pertany a un canillenc que va viure a l’edat mitjana, posem que entre els segles X i XIII, i que va morir cap als 60 anys. Una edat relativament avançada per als estàndards de l’època. Segur que hi han notat alguna cosa estranya. Sí, home, el desgast regular que presenten totes les peces dentals. Totes: incisius, canins, premolars i fins i tot molars. Un desgast sorprenent, i que encara ho és més perquè es tracta d’una característica que comparteixen les 348 dents que ha analitzat l’arqueòloga catalana Maria Rosa Aran, autora de l’estudi antropològic de les restes òssies exhumades el 2009 i el 2010 al subsòl de la nau central de Sant Serni de Canillo. Ja saben, aquell petit tresor amb restes de 37 individus datades entre els segles VIII i XVIII i que constitueixen un dels jaciments funeraris més importants del país.

Però tornem a les dents i a la mandíbula d’aquí al costat. Una mina d’informació, tal com ahir va demostrar Aran a la primera sessió de comunicacions del Congrés espanyol de Paleopatologia que té lloc al Centre de Congressos de la capital. ¿Per què presenten les dents dels canillencs medievals aquest desgast tan acusat, uniforme i generalitzat? Aran l’atribueix a la fricció causada per alguna activitat laboral, no sabem quina, i la compara a la que experimentaven en èpoques passades els pescadors de les zones costeres, que s’hi deixaven literalment les dents arreglant les xarxes, o a la dels artesans que fabricaven cistells, i que també utilitzaven la boca i les dents per fer anar el vímet. No és l’única conclusió de l’estudi de les peces dentals. N’hi ha més, i de ben sucoses: resulta que en el 35% de les dents analitzades hi ha rastre de càlculs –sarro, vaja. Un indicador, diu l’antropòloga, de la mals hàbits d’higiene bucal dels nostres avantpassats. Que es rentaven poc les dents. O gens, per dir-ho clarament. Però en això, els canillencs medievals no eren diferents de la majoria dels seus coetanis.

Els càlculs també donen una idea de la dieta que consumien, i que Aran presumeix rica en proteïnes d’origen animal. També tenien càries, com nosaltres. I en un 3% dels casos hi ha detectat fístules, infecció de la geniva que acabava afectant el maxil·lar i que tenia, arribat el cas, dolorosíssimes conseqüències. ¡I sense dentista a la vista! Per acabar aquest catàleg de calamitats bucals, una hipoplàsia, glups: exactament, infecció derivada d’una malaltia anterior que acaba provocant en la dent una característica pigmentació vermellosa. I devia ser greu, aquesta malaltia, perquè l’individu en qüestió –un nen– no va arribar a l’edat adulta. I passem al crani, el d’un canillenc adult que va viure –i morir–al segle XVIII. Serveix també per il·lustrar el desgast, i a més, ens mostra un cas de desdentegament alarmant, i general pel que es veu quan s’arribava a l’edat adulta.

Amb nom i cognoms / Fins aquí, el repàs a les dentadures, un dels apartats més fascinants de l’estudi antropomètric –fins ara inèdit– però no pas l’únic. En total, ja s’ha dit, els arqueòlegs van exhumar de Sant Serni les restes quasi completes de 37 individus. No s’hi compten, aquí, els diversos ossaris que també es van excavar i que encara esperen tanda. Potser ens reserven altres sorpreses. El gros dels cossos data de l’edat mitjana: 7 individus van morir entre els segles VIII i X, i 17, entre l’XI i el XIII. La nòmina es completa amb set individus que van viure entre els segles XIV i XVII, i sis més del XVIII. Tots, anònims, excepte set afortunats dels quals en sabem el nom i els cognoms gràcies al llibre d’òbits de la parròquia. El que no s’ha pogut –quina llàstima– és quadrar els noms amb els esquelets recuperat. Tampoc s’han pogut determinar les causes de la mort dels individus exhumats, tot i que en un sol cas, el llibre d’òbits consigna que el difunt va traspassar a causa d’un molt difús «mal d’estòmac»… Per edats, el contingent major –13– són adults entre els 30 i els 59 anys, però hi ha també sis adults joves –entre 20 i 29 anys–tres menors de 10 anys; set nounats –que podrien indicar que es destinava una zona del temple a les criatures que morien al poc de néixer– i un padrí. És clar que, segons els paràmetres de l’època, en la categoria de senil hi entren els majors de… ¡60 anys! En qualsevol cas, adverteix l’arqueòloga, la mostra és massa àmplia, des de lpunt de vista cronològic –¡quasi un mil·lenni!– i amb tan pocs individus disponibles, que es fa difícil generalitzar les conclusions. Així, l’alçada mitjana dels seus pacients oscil·la entre l’1,60 i l’1,65 metres, però els esquelets són tan escassos que resulta insensat inferir-ne l’estatura dels canillencs medievals. En canvi, Aran sí que n’ha pogut determinar l’estat físic més o menys general: patien artrosi, patologies degeneratives òssies que delaten la ingesta de poques vitamines, fractures i ossificacions. Vaja, quasi com avui. Però almenys tenim dentista».





Les inhumacions andorranes d’època medieval.

16 07 2010

ARTICLE DE PREMSA (Font: Joan Antoni Guerrero per al Diari d’Andorra, 11 de juliol de 2010).

Si d’alguna cosa serviran les últimes troballes arqueològiques serà per determinar la manera en què vivien els ancestres dels andorrans d’avui. En els últims anys hi ha hagut diversos descobriments arqueològics que han deixat a la llum tombes, cementiris i necròpolis en diferents parròquies del Principat.
De l’anàlisi d’aquestes tombes se n’extreu la diversitat de rituals funeraris que convivien a Andorra en alguns temps, segons expliquen els experts de Patrimoni Cultural, sorpresos d’aquesta heterogeneïtat de formes d’enterrar els morts.
“A l’alta edat mitjana, entre els segles VII i XII, es detecten diferències importants entre les par­ròquies, en molts aspectes són iguals, però hi ha una tipologia d’enterrament que canvia bastant d’una parròquia a una altra”, comenta Abel Fortó, tècnic del departament de Patrimoni Cultural del Govern, responsable de l’estudi dels jaciments arqueològics que s’han descobert en els últims anys en diferents indrets del país.
A aquesta observació s’hi arriba analitzant la manera en què s’han trobat enterrats els cossos localitzats en diferents jaciments. I, en aquest sentit, Fortó ressalta el fet que hi ha molta diferència malgrat que es tracti d’una mateixa època històrica. “Al camp del Perot a Sant Julià de Lòria, per exemple, hi trobem tombes antropomorfes, mentre que a l’hort de l’església de la Massana no se’n troba ni una d’aquest tipus , i això malgrat que les cronologies són similars”, remarca Fortó, tot incidint en la “variabilitat interna” que es detecta en les “necròpolis cristianes”.
Amb tot, però, Fortó no sabria dir per què existeix aquesta diversitat de formes d’enterrament, tal com ha constatat sobretot després de fer l’estudi de les tombes de l’última excavació realitzada a l’església de Sant Serni de Canillo. “Seria difícil de dir per quina raó hi ha aquesta diversitat, ja que ens faltarien més mostres, però sí constatem que existeixen formes diferents d’enterrament al Principat”, hi afegeix el tècnic.
Els elements que s’han pogut recuperar d’aquestes tombes, sobretot els ossos humans que s’hi han pogut localitzar són fonamentals per a continuar encaixant les diferents peces que han de donar un retrat aproximat d’èpoques remotes a Andorra.

ESTUDIS EN PROCÉS

Fa dues setmanes, els ossos humans de les tombes de l’església de Sant Serni de Canillo van sortir cap a Barcelona per tal de ser examinats en laboratoris de la Universitat de Barcelona. Tal com va avançar el Diari aquesta investigació podria durar uns dos anys, després dels quals es podrà fer una prova de carboni 14 que determini millor la datació de l’últim jaciment trobat.

NOMBROSES TROBALLES EN ELS ÚLTIMS ANYS

L’aparició de tombes i necròpolis ha estat una constant en els últims anys i en diferents indrets del Principat. El 2006 es va confrimar la troballa d’una tomba medieval al centre de Sant Julià que va ajudar a datar jaciments arqueològics que s’havien trobat abans a la mateixa zona, la coneguda com a Camp de Perot. El 2007 es va fer una troballa important pel que fa a restes funeràries. Unes obres al centre de la parròquia de la Massana van permetre deixar al descobert un important cementiri a l’àrea coneguda com a Horts de l’Església amb més de 44 tombes medievals. En aquell jaciment, a més, les tombes eren molt diverses i se’n van comptabilitzar fins a quatre tipologies, segons els tècnics. Abans d’aquest jaciment massanenc hi havia hagut també troballes destacades a Sant Joan de Caselles, Meritxell i Antuix.
La troballa més actual és la que s’ha fet a l’església de Sant Serni de Canillo, on s’han descobert també tombes de diferents tipus i èpoques, dins i fora del santuari, que han reforçat la idea de la diferència d’enterraments que es produïen a Andorra. Actualment, aquestes tombes han quedat visibles després dels treballs fets per Patrimoni Cultural.





Més informació sobre Sant Serni de Canillo

16 07 2010

NOTA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 2 de juliol de 2010)

Els arqueòlegs de Patrimoni Cultural van destacar, ahir, que els resultats definitius del jaciment podran permetre datar l’antiguitat del poble de Canillo i fer la seqüència evolutiva, ja que la documentació escrita de què es disposa de l’època medieval d’aquesta població és gairebé nul.la. Els responsables i tècnics de la Unitat de Recerca del Departament de Patrimoni Cultural d’Andorra van fer aquestes afirmacions en el marc de la presentació pública dels primers resultats sobre les troballes arqueològiques de l’església de Sant Serni de Canillo. De la mà de Miquel Àngel Gil i Abel Fortó, els assistents es van poder endinsar en les activitats realitzades al temple. A més, els nous estudis ajuden a definir cinc fases no cronològiques sinó pertanyents a les diverses remodelacions. La primera de totes fa referència a quan la zona de Sant Serni sols era un cementiri i un petit camí. Llavors –entre els segles VIII i XIII– es va construir una primera església que tenia una particularitat: un pòrtic. En la tercera fase de reestructuració, aquest espai es va utilitzar com a mausoleu. Aquesta construcció és única a Andorra i molt poc freqüent fora del Principat, una zona d’enter- rament restringida a persones de gran rellevància sociopolítica i econòmica de Canillo, que fins i tot podria tractar-se de la família que va permetre la construcció de l’església. Entre els segles XIII i XVI, aquest espai es va omplir de terra, i se’n va perdre la pista de tal manera que va acabar oblidat. A més, els habitants de l’època habiliten com a cementiri l’oest del terreny. Aquesta estructura s’amplia i, fins i tot, s’hi constitueix una capella amb enterraments a l’interior. Finalment, el 1768 es construeix la nova església, que va acollir les excavacions des del novembre de l’any passat fins al març d’aquest any. A més, el públic que es va aplegar al temple va poder gaudir d’un petit documental de 12 minuts realitzat durant les excavacions. Segons va informar Fortó, les filmacions passaran a formar part del dia a dia de les intervencions al Principat. Tot i que aquestes cintes encara no s’hagin d’editar expressament per a la difusió i tampoc disposin d’una veu en off que relati els esdeveniments, els responsables no descarten fer-hi un rentat de cara per convertir-les en curtmetratges documentals. Aquests enregistraments volen donar a conèixer com es treballa i deixar un testimoni per les generacions futures.





Canillo: Els ossos humans de Sant Serni s’examinaran a fora

2 07 2010

ARTICLE DE PREMSA (Font: Diari d’Andorra. 2 juliol 2010)

Mostres dels 40 cossos humans trobats en l’excavació arqueològica de l’església de Sant Serni de Canillo han sortit aquesta setmana d’Andorra cap a un laboratori de la Universitat de Barcelona (UB) on seran examinades detalladament, va informar ahir el tècnic de Patrimoni Cultural Abel Fortó.
Aquest delicat examen, que tot just ara començarà, ha de permetre determinar molts aspectes, no tan sols dels morts, sinó també de les èpoques en les quals van viure. Ara bé, per a les proves de datació, més concretes i infal·libes, les del carboni 14 –també molt cares–, s’haurà d’esperar d’aquí a dos anys, va asse-nyalar Fortó.
No es poden fer de moment perquè s’han de realitzar a partir de les restes òssies i cal esperar que finalitzi primer l’estudi de la UB. Tot i així, “alguna datació es podrà fer abans, a partir d’alguna fusta, però de moment l’estudi prioritari és el dels individus”, va explicar Fortó. S’ha de determinar el retrat antropomòrfic de cadascun dels cossos, “per conèixer les patologies que tenien i que van quedar clavades a l’estructura òssia, com pot ser l’artrosi, molt comú; la dentadura ens donarà una idea de l’alimentació”, hi va afegir el tècnic.

Cronologia àmplia
El fet interessant, segons Fortó, és que els cossos pertanyen a èpoques molt diverses. “El conjunt de morts té una cronologia molt àmplia –va dir– i això significa que el seu estudi ens donarà unes directrius de l’evolució històrica, ens aportarà nous indicis i informació que ara no tenim.” Es pot arribar a nivells de concreció importants de manera que es pugui acabar determinant, per exemple, quina era l’estructura social a la parròquia, d’acord amb les diferències que puguin existir entre els cossos enterrats a l’interior del temple, a qui es pressuposa en una posició més elevada pel que fa a la jerarquia social, i els que eren enterrats a l’exterior. Això sí, adverteix l’estudiós que, qualsevol reconstrucció que es faci de l’estil de vida dels canillencs de l’època a partir de les dades objectives que aportin les anàlisis forma part del “terreny de les hipòtesis”.
Els resultats preliminars de l’excavació arqueològica a Sant Serni van ser exposats ahir en un acte organitzat pel comú de Canillo, per part dels responsables de Patrimoni als veïns que, durant mesos, han vist alterat el dia a dia del santuari i que, a més, l’han retrobat amb un nou terra de vidre i diverses restes arqueològiques a la vista. A l’acte s’hi va projectar un vídeo amb imatges de diversos moments de l’excavació. Isabel de la Parte, responsable de Patrimoni Cultural, va comentar que el vídeo “és un resum dels treballs que mostren quina és la magnitud de l’excavació”. De la Parte va assenyalar que a partir d’ara s’intentarà tenir aquest registre fílmic per documentar operacions d’aquest tipus i que després es podran fer servir com a “eina de difusió”. Sobre aquestes filmacions Abel Fortó hi va afegir que es tracta d’un material molt útil “per enregistrar moments diferents dels treballs i posteriorment veure els contrastos”. Segons va dir, la filmació d’excavacions arqueològiques “no és tan habitual” i va considerar que, en el futur, poden ser d’utilitat als arqueòlegs posteriors.

Delimitació de fases
Una altra de les novetats del procés d’estudi de l’excavació de Sant Serni és que les fases temporals del jaciment s’han pogut delimitar millor, i se n’han establert cinc entre els segles VIII i XVIII, explica Fortó. La primera engloba la zona de la necròpolis cristiana; la segona, l’edifici de la primitiva església; la tercera fase és la que inclou la zona porticada que se li adossa al temple, que es converteix en mausoleu, actiu fins al segle XIII; en la quarta fase, del XIII al XVI, es deixa d’usar el mausoleu i segueix actiu el pòrtic, i, en la cinquena fase, a partir del XVI, el pòrtic es desmunta.