Les misèries de l’Arxiu Nacional d’Andorra

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (A.L. pel Periòdic d’Andorra, 6 febrer 2013)

L’alarma d’ahir a Prada Casadet, amb l’evacuació del personal de l’Arxiu Nacional, es va quedar en això: en un ensurt de primera hora que el cafè amb llet de l’esmorzar va ajudar a tirar avall. Però hauria pogut convertir-se no direm que en una tragèdia, però sí en un drama tan nacional com ho és el cognom de l’equipament. ¿Què hauria passat si la fuita de gas hagués derivat en explosió o, pitjor encara, en incendi? Prescindim ara de les pèrdues humanes… Però, ¿i els milers de documents de valor històric incalculable –perdonarà el lector el tòpic– que es conserven a l’Arxiu? ¿Les haurien consumit les flames? ¿Haurien tingut temps els bombers d’evacuar-les?

Aquestes són algunes de les preguntes que es feia ahir el personal de l’equipament, tip de viure en unes instal·lacions precàries que no van ser concebudes, insisteixen, com a seu d’un equipament com l’Arxiu sinó com el que són: un bloc de pisos, un edifici de vivendes amb tots els inconvenients –i els perills– que això comporta. Ahir va ser una fuita de gas, però altres vegades han sigut les filtracions d’humitats, especialment pernicioses per a la mena de material –paper, pergamí, nitrat de cel·luosa– que s’hi custodia. De fet, una de les canonades principals de la xarxa de distribució de la capital passa exactament pel costat del mur del dipòsit, quina casualitat, i les filtracions en aquest punt no són cap novetat. Per no parlar de les condicions de seguretat –o millor, d’inseguretat, diuen– de què disposa l’Arxiu: les portes de vidre de les oficines, del dipòsit i del taller de restauració constitueixen –auguren– una temptació perillosament llaminera per al vàndal de torn: «Una eventualitat com aquesta potser hauria sigut impensable fa uns anys, però és que precisament ahir van cremar un autobñús a escassos 500 metres de l’Arxiu. ¿Qui ens assegura que un dia no ho provaran amb l’Arxiu?» ¿Alarmisme? No, realisme, adverteixen. I molta fortuna, perquè fins ara les alarmes com la d’ahir s’han produït en jornades laborables, així que els tècnics han pogut donar avís de la incidència. Això és el que va passar amb les filtracions d’aigua de fa quatre anys. Però, ¿i si hagués coincidit amb cap de setmana? ¿N’hi hauria hagut prou amb els xivatos instal·lats a les dependències de l’Arxiu? «El perill és real i imminent», conclouen.

arxiu precari

L’art de rentar-se les mans

És per salvar aquestes deficiències estructurals i per prevenir prevenir aquestes eventualitats que des de l’època del ministre Minoves –¿se’n recorden?– la qüestió d’una nova seu per a l’Arxiu Nacional ensenya la poteta de forma recurrent. Minoves hi va ensopegar per aquella dèria megalòmana tan seva; la seva successora, Susanna Vela –avui directora de l’Arxiu, com ja ho era abans d’assumir la cartera– va topar amb els elements quan la cosa semblava finalment encarrilada: hi havia terreny, hi havia conveni firmat amb la Massana i hi havia un concurs a punt de convocar-se. I en això que li vam veure les orelles al llop de la crisi i el nou Arxiu es va convertir en arma electoral, amb el resultat que tots sabem: un altre projecte que acaba arraconat al calaix de les bones intencions.

¿Quina és la solució? ¿Incrementar les mesures de seguretat? Difícil: «El problema és que es tracta d’un bloc de pisos; no podem vigilar els veïns, si tanquen o no l’aigua, el butà o el que sigui». ¿Un trasllat temporal a l’espera de temps millors? «Un pegat i una forma d’enterrar els diners poc realista, en la situació actual». ¿I doncs? «Hi havia un projecte en marxa. Només falta la voluntat política de tirar-lo endavant». Creuem per tant Prat de la Creu i anem fins als despatxos ministerials: ¿què en diuen, els polítics? I aquí és on salta la sorpresa. Fonts el departament ho admetien ahir de forma oficial i sense manies: «Les garanties que dóna un edifici d’habitatges com és Prada Casadet no són les idònies; malgrat que s’hagin adequat el millor possible les instal·lacions per fer front a possibles riscos –sistemes de prevenció contra incendis i inundnacions– l’estructura presenta els inconvenients d’un immoble que no va ser concebut per allotjar un arxiu». No només aix`po: resulta que des del ministyeri es té la convicció –o això diuen–que «la millor opció és un edifici de nova planta pensat per rebre un arxiu; qualsevol altra seria transitòria i requeriria una inversió important sense assegurar una solució òptima, així que les diferents opcions parcials s’han descartat perquè no eren viables».

¿Significa això que el Govern ha vist la llum i s’ha decidit a posar fil a l’agulla i ressuscitar el projecte socialdemòcrata? Doncs tampoc: l’únic projecte «en curs», que era el de la Massana, està «en pausa». I fins i tot el cònsol David Baró va ser claríssim, dies enrere: «Seria molt xulo, però tal com està el país i tal com estan les finances, no gosaria demanar-lo». De fet, de l’Arxiu ni n’han parlat, admet, en l’últim any i mig. En altres paraules: l’Arxiu es quedarà sine die a Prada Casadet, i caldrà creuar els dits perquè hi hagi sort i la pròxima fuita, la pròxima filtració, el pròxim acte de vandalisme o –per què no– el pròxim incendi es quedin en un ensurt com el d’ahir. Fins ara hem tingut sort, d’acord. Però en castellà en tenen una dta, per a casos com aquest: «Tanto va el càntaro a la fuente…»





El tercer plafó dels frescos de St. Esteve d’Andorra ingressa al Prado (Madrid)

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 31 de gener 2013)

Se’n recorda el lector de La flagel·lació de Crist i del Petó de Judes, aquells dos murals del Mestre de Sant Esteve que l’últim Govern Pintat es va comprometre a adqurir per 3,8 mòdics milions d’euros, en una operació fialment frustrada i que va comportar la mort política de Juli Mionves? Doncs els murals, datats a principis del segle XIII i que formaven part del cicle de la Passió de la parroquial de la capital tenien un tercer germà, el Lavatori aquest d’aquí al costat, fins ara propietat de l’empresari José Luis Várez Fisa (Barcelona, 1928) i que dimarts van ingressar al Museu del Prado gràcies a una espectacular donació del col·leccionista català. Juntament amb el Lavatori, pintura mural traspassada a llenç que fa 241 centímetres d’alt per 201 d’ample, Várez va cedir a la pinacoteca madrilenya dos frontals romànics més –el de Solanllong (Ripoll), i el d’Arnedillo (la Rioja)–, la taula central del retaule de Santa Maria de Tobed (Saragossa), atribuït al pintor català Jaume Serra, dues taules de Berruguete i una verge atribuïda a Gil de Siloé, una de les patums de l’escultura europea del segler XV.

untitled

Aquests seran en endavant –entre d’altres, perquè el catàleg complet de la donació registra una dotzena d’obres romàniques, gòtiques i renaixentistes d’entre els segles XIII i XV– els companys del nostre Lavatori a la nova sala batejada amb el nom del mecenes, actualment en remodelació i que l’any que ve s’inagurarà al Prado. El Lavatori, ja s’ha dit, formava part del cicle de la Passió de l’església de Sant Esteve. Van ser arrencades a finals del 1926 o a principis del 1927 pel restaurador Arturo Cividini i per ordre de l’antiquari barceloní Josep Bardolet, segons les historiadores Rosa Alcoy i Montserrat Pagès. Sembla que tot el cicle va ser adquirit de patac per Ròmul Bosch i Caterineu. Al decenni següent les peces es dispersen: una absidiola i cinc fragments murals acabaran ingressant als fons del que actualment és l’MNAC; dos dels plafos –la Flagel·lació i el Petó– continuaran en mans de la família Bosch –i fins avui, després del rocambolesc episodi de fa un lustre–, a un tercer plafó, titulat els Improperis, se li perd la pista pel camí i només n’han sobreviscut dos fragments –diuen Alcoy i Pagès–, i el quart es el Lavatori des d’ara al Prado, probablement un destí final molt més accessible que una col·lecció privada. De fet, està a un sol clic de distància: n’hi ha prou d’entrar al web del museu madrileny i punxar a la pestanya de la donació Várez Fisa per topar-se de nassos amb una pintura que durant set segles vam tenir al costat de casa i que avui forma part del patrimoni andorrà a l’exili, destí que comparteix amb d’altres peces il·lustres com ara el conjunt mural de les Bons o l’altar de sant Romà de Vila, tots dos a l’MNAC.

Val a dir que els experts valoraven dimarts les dotze obres donades pel col·leccionista català en una quantitat que oscil·la entre els 12 i els 15 milions d’euros, i que la Flagel·lació i el Petó ens havien de costar 3,8 milions. Tenint en compte que el Lavatori no és ni remotament la peça estrella del lot –un lloc de privilegi que li correspon, que hi farem, a la Verge de Tobed i als dos Berruguetes– sembla raonable demanar-se per les xifres d’aquella operació.





Publicat el llibre: Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra.

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 30 gener 2013)

La nit del 8 de setembre del 1982, amb el Segre anegant tot el fons de la vall, Ramon Ganyet carregava la barca al cotxe i sortia cap a Montferrer amb la ingenua intenció d’evacuar la granja Navas de Montferrer: cinc persones hi havien quedat aïllades i esperaven un improbable rescat enfilats a la teulada de l’última de les naus de la granja que quedava dempeus. Naturalment, amb la barca de Ganyer l’operació era impensable. L’única salvació plausible vindria des de l’aire, i l’helicòpter no arribaria fins l’endemà. Així que a Àlvar Navas, la seva dona i els tres amics que eren amb la parella aquella fatídic jornada els esperava una llarguíssima nit.

Ganyet recorda també el gest entre desesperat i temerari del Ventura de Cal Miqueló, que pretenia creuar el riu amb el tractor per mirar de rescatar la dona –un dels cinc nàufrags de la granja– i com els veïns finalment el van dissuadir. I l’episodi es completa amb la veu del mateix Navas, que només es va veure salvat quan, ja dalt de l’helicòpter, va comprovar la seguretat que irradiava la cara del pilot: «Allò em va donar la confiança necessària per convèncer-me que la nostra dramàtica aventura havia arribat a un final feliç».

aiguat

La peripècia de Navas i dels seus companys de naufragi és només una de la vintena llarga de testimonis que tanquen Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra (Salòria), patracol de prop de 300 pàgines coordinat pel mateix Ganyet i per Jordi Mas que s’afegeix a l’exposició que commemora el trigèssim aniversari de la tragèdia i que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Tabac lauredià. El volum, que vol deixar en tot moment constància del paper protagonista de la societat civil en la reconstrucció posterior i de l’espontània solidaritat amb què el ciutadà del carrer va plantar cara a la tragèdia, inclou un apartat estrictament andorrà obra d’Eron Estany, que el 1982 era el director d’Obres Públiques del Consell, i que posa xifres al preu que l’aiguat del 7 i el 8 de novembre del 1982 va tenir per al Principat: li surten exactament 7.230 milions de pessetes, o 43,5 milions d’euros, inclosos els danys directes en infraestructures i immobles i els equipaments que es van haver de projectar i construir –assenyaladament, la canalització del Valira a la vall central– per impedir que es repeteixi una tragèdia que –és ben sabut– es va cobrar dotze víctimes mortals a Andorra, i una més a la vall del Segre –Josep Mas Areny, l’alcalde de les Valls de Valira i pare de Jordi Mas.

Aquest de la possible repetició d’una catàstrofe com aquella és un dels temes recurrents quan evoquem l’aiguat. El comissari de l’exposició del Museu del Tabac, el geògraf Pere Esteban, es curava el dia de la presentació en salut i evitava de pronunciar-se, tot i reconèixer la indiscutible millora de l’obra civil, dels models de predicció metereològica i dels mitjans disponibles: «Avui estem millor preparats per fer-hi front» s’atrevia a dir. Aiguats! no el contradiu, però inclou un interessantíssim apartat final que repassa documentalment la recurrència de les revingudes del Segre –i del Valira, perquè com remarca Ganyet, «la geografia ha unit per sempre Andorra i la comarca de la Seu»– durant l’últim mil·lenni; exactament, des de l’any 1030, quan el Breviari de Cuixà atribueix a la intercessió del bisbe Ermengol el retorn a la llera de les aigües del Segre sortit de mare.

Dos diluvis per segle

Un poder, aquest que el bisbe tenia sobre el riu, que no li va evitar mrir ofegat cinc anys després mentre dirigia l’erecció del pont de Bar. Però aquesta és una altra història. Des del segle XI es repeteixen periòdicament les notícies de revingudes catastròfiques el 1453, el 1554, el 1584, el 1604, el 1617 –l’Any del Diluvi: ¡glups!–, el 1750, el 1772, el 1853, el 1907 i el 1937. La conclusió no és precisament encoratjadora: «La història ens demostra que cada 30 o 40 anys hi ha un aiguat d’aquesta magnitud», diu Joan Ganyet, exalcalde de la Seu –i tinent d’alcalde el 1982– que també col·labora al volum. «Hem fet un pas de gegant en mitjans, infraestructures i recursos, però el riu sempre acaba reclament el que és seu i les grans catàstrofes mai no avisen», conclou. Bé, avisen, però nosaltres no els acabem d’entendre. Com el mateix Ganyet (Joan, altra vegada) recorda, la nit del 6 de novembre del 1982 –la vigília del desastre, vaja– tornava de la Pobla de Segur pel Port del Cantó i va observar amb sorpresa «dotzenes de ratolins i altres bestioles que creuaven la carretera com fugint d’un perill que no identificava»: ¡l’aiguat! Apel·la també Ganyet a la memòria personal i a la col·lectiva, i recorda com la seva mare els senyalava de petit a ell i els seus germans un prat a la vall del Segre i els advertia: «Me’n recordo perfectament quan aquest prat era a l’altre costat del riu».

El que passa és que la memòria humana és dèbil. I ara és l’altre Ganyet, Ramon, qui tira d’experiència personal: els anys immediatament després de l’aiguat, diu, ningú no volia anar a viure a tocar del riu; però amb el pas del temps, aquelles assenyades reticències inicials s’han anat diluint. És clar que avui la Seu i comarca compten amb la canalització del Segre, una obra llargament reclamada –com a mínim, des del segle XVIII– que va ser un dels, diguem-ne, efectes col·laterals del 1982. I aquest és precisament el gran actiu que paradoxalment va deixar la catàstrofe: «La reconstrucció no es va limitar a refer ponts i camins, sinó a millorar de forma espectacular les infraestructures, amb la implicació de totes les adminstracions, des de l’ajuntament fins a la diputacio, la Generalitat i l’estat».

Però tornem abans d’acabar a la gran pregunta: si pot tornar a passar, ¿quan hem d’esperar un nou Big One? Ganyet (Joan) apel·la novament al sentit comú: «El 1983 van començar a brotar arbres de ribera. Creixien un pam cada any. Trenta anys després ja fan cinc metres d’alçada. La mateixa que tenien quan se’ls va endur el riu…» No voldríem ser aus de mal averany, però… ¡glups!





Caiguda de Visitants a la Farga Rossell (Andorra)

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 30 gener 2013)

La Farga Rossell s’esllangueix. La rèplica de l’última instal·lació d’aquest tipus que va funcionar en aquest racó de món, inaugurada el 2002 amb l’ambiciós objectiu d’erigir-se en l’eix vertebrador de la Ruta del Ferro, ha perdut 5.000 visitants durant l’últim lustre: el balanç del 2012 presenta unes discretíssimes 7.800 entrades, de llarg –però de molt llarg– el registre més baix des que es va inaugurar i que culmina quatre temporades de caiguda lliure. El punt d’inflexió es va produir el 2008, que va ser també l’any rècord, amb 12.500 turistes. L’any següent la cosa va començar a anar de baixa, amb 10.200, en una tendència que es va confirmar el 2010 (amb 9.00 visitants pelats), i el 2011 (8.800), i que la col·loca com el tercer equipament menys concorregut entre els que depenen del ministeri, només per davant del Museu Postal i de la Casa Rull. Amb la diferència que mentre aquests dos últims han recuperat terreny els últims temps, la Farga Rossell es desagna any rere any.

Unes xifres alarmants que el ministeri atribueix a la ruptura del mànec del martinet, la peça estrella de la Farga perquè és la protagonista de la demostració amb què culmina la visita. El mànec de fusta es va trencar l’octubre del 2011, però no es va poder reparar fins a l’agost següent per la dificultat de trobar un tronc de les dimensions adequades i perquè, quan finalment se’n .va trobar un, es va haver d’esperar un temps perquè s’assequés prou. En resum, 11 mesos en stand by i una conclusió salomònica. «És molt probable que aquest fet hagi contribuït a la davallada dels últims dos anys, tot i que no és possible determinar si n’ha estat la causa principal». És cert que, com recorda el ministeri, els últims anys ha sigut constant el descens del nombre de turistes que visiten el país. Però també ho és que el 2011 va ser el millor curs de l’últim lustre pel que fa als museus del Govern, i que la Farga Rossell va ser l’únic dels equipaments que va perdre visitants en lloc de guanyar-los. I també ho és que els diguem-ne números vermells a la Farga Rossell comencen el 2009, dos anys abans que el martinet fes figa.

Reparat el martinet, l’única intervenció que el ministeri hi preveu és renovar els audiovisuals. Ho va anunciar l’abril passat i la cosa encara s’arrossega. En canvi, no es tocarà el discurs museogràfic: «La recerca al respecte no ha variat i la qualitat és força correcta i avalada tant des del punt de vista educatiu com científic. A més, està preparat per arribar a un ampli ventall de públic», argumenta. Doncs si no s’hi toca res, si no s’hi fa res, si tot es deixa tal com fins ara, els resultats estan clars: des del 2008, la Farga ha perdut un miler de visitants anuals. La pregunta és a partir de quina xifra es considerarà necessiari actuar per revifar unes instal·lacions que fa només cinc anys eren les segones més visitades del país –frec a frec amb el Museu de l’Automòbil– i que, al ritme actual, van camí de fer-li la competència al Museu Postal. Trist destí, la veritat.





L’Arxiu Nacional d’Andorra finalitza la restauració dels 39 volums de l’Arxiu 7 claus

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 29 gener 2013)

És ben veritatque els últims són els primers, i els primers, els últims. Fins i tot en l’àmbit de la codicologia nostrada: l’Arxiu Nacional està a punt, a punt de culminar la restauració dels 39 llibres procedents de l’Armari de les Set Claus i que des del 1993 es conserven al mateix Arxiu. Sí, home, el moble aquell amb un pany per parròquia on els que tallaven el bacallà en aquest racó de món van anar entaforant des del 1580 la paperassa més o menys oficial. La cosa se’ls en va anar de les mans, com era de preveure, i al final d’allà dintre en van sortir més de 5.500 documents en paper i 190 en pergamí –el més antic, atenció, datat el 1179– i els 39 llibres manuscrits, inclos el Manual Digest i el Politar andorrà, que són els que ara ens interessen. Doncs bé, els dos últims d’aquests 39 volums acaben de passar pel quiròfan del servei de Restauració de l’Arxiu: el número 1 –ho veuen, com els primers són els últims– torna a lluir en tot l’esplendor que veuen aquí baix; i a l’últim de tots, el número 11, li donaran previsiblement l’alta a finals de febrer, si no hi ha complicacions d’última hora. Així que la llibreria de les Set Claus al complet estarà preparada per resistir el pas dels pròxims cinc o sis segles. I encara més si tenim en compte que per consultar-la –sempre hi ha algú que s’interessa pel que costaven els serveis d’un senyor dcotor del Set-Cents– no cal recórrer als llibres físics: els 39 volums estan microfilmats i a disposició del diletant amb temps i paciència.

Tornem al llibre número 1, l’últim pacient de la restauradora Esther Carrillo. Un patracol de més de 500 folis mida DINA3 –més o menys, ep– amb les anotacions dels comptes del Consell entre el 1655 i el 1863. L’exemplar presentava el lamentable estat d’aquí al costat: més que una coberta, una pelleringa de cuir repujat plagada de forats, cortesia de les successives generacions de corcs que se la van passar pipa a l’Armari de les Set Claus. Carrillo ha hagut de fer una feina de fil·ligrana per reconstruir la decoració de llaceries que il·luminava la coberta, i de la qual només en quedaven quatre vestigis. El problema gros, diu, consistia a distigir entre els forats per on l’artesà enquadernador havia fet passar el fil per dibuixar la sanefa dels forats provocats pels corcs. La reconstrucció de la sivella va comportar una dificultat similar, perquè només n’havia quedat un pedaç de cuir foradat. Amb aquests indicis, i inspirant-se en els models d’enquadernació habituals al segle XVII, Carrillo li ha retornat al volum l’aspecte que –creu– devia tenir quan va sortir fa quatre segles del taller. Però no es tracta que sembli nou, insisteix, sinó de reconstruir-lo sense inventar res, i treballant sempre amb els mateixos materials de l’original. El resultat el tenen aquí baix, en l’última fotografia de la sèrie: probablement, cap honorable conseller va tenir mai a les mans un llibre de comptes tan refulgent.

7claus

La màqiuna dels miracles

La coberta és on la intervenció de la restauradora s’aprecia amb més facilitat. Però Carrillo també ha hagut de tractar tots i cadascun dels 500 folis del llibre, que presentaven pèrdues –que és com els restauradors en diuen dels forats– i una brutícia extrema, especialment en els primers i els últims de la vintena de quaderns que conformen el volum sencer. ¿Per què? Fàcil, diu: per la pura mecànica de la lectura i de l’escriptura, son els que més habitualment es manipulen –i més matusserament, també. I si la coberta pateix i fa figa, els primers que reben són els fulls que hi estan en íntim contacte. La qüestió és que cadascun dels 500 folis s’ha hagut de netejar, primer en sec –amb goma mecànica, com aquí al costat– i després en humit, polvoritxzant el paper en alcohol i submergint-lo després en aigua perquè expulsi la porqueria –per exemple, el pòsit de greix, glups, de les mans dels successius escrivents. Una vegada secs, cal reconstruir els forats. I per això el servei de restauració disposa d’una màquina que no fa miracles, però quasi. Se’n diu reintegradora i fa exactament això: reintegra, omple els buits amb polpa de papers d’una tonalitat similar a l’original. Per acabar la feina, cal col·locar sota del pedaç un trosset de drap per donar consistència al paper, i apa, a viure la vida uns quants segles més. El mateix procés es repeteix amb cadascun dels 500 folis, que una vegada nets, secs i planxats es tornen a unir en els quadernets originals, que es cusen per separat i després es relliguen al llom a través dels nusos –les cinc tires que veuen aquí dalt. Una feinada de por –anàvem a dir de xinos, però vés a saber si ja és pecat mortal, dir-ho així– i que Carrillo es va estalviar a l’hora de les guardes: estaven tan, però tan trinxades, diu, que eren irrecuperables. Així que les va substuir per unes de noves. Això sí, depergamí, com les originals.

I aquest és exactament el tractament que li espera al llibre número 11. Quan acabi amb ell, la llibreria de les Set Claus al complet lluirà estupenda i probablement com mai abans. Els següents a passar pel quiròfan seran els protocols del fons del Tribunals de Corts, que s’han de posar a consulta pública de forma urgent. Tenint en compte que n’hi ha 380 –datats, ja que hi som, entre el 1393 i el 1804– a Carrillo se li ha girat feina.





La tecnologia en 3D permet reconstruir la prehistòria

28 01 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.D. pel Diari d’Andorra, 26 gener 2013)

Un home a la prehistòria. Imaginem-lo fent una tasca tan quotidiana com és tallar el sílex. La tecnologia 3D i les noves eines informàtiques ens poden explicar amb una precisió inaudita com seia aquell home, si estirava les cames o les posava una sobre l’altra.

Com ho poden saber, i no limitar-se a pressuposar-ho? Doncs gràcies a l’escampall de llaminadures que deixaria al seu voltant: les noves aplicacions permeten reconstruir l’escena en 3D, posant ordre en el caos aparent, amb molt de rigor científic.

Seguim afinant. En una excavació es troben fragments d’una tenalla de ceràmica que es va trencar en època neolítica –fa cosa de 5.000 anys–. Dispersos però en un radi no gaire ample. Les noves tècniques en mans dels arqueòlegs els permeten saber amb molts graus de certesa com es va escampar, si l’aigua va arrossegar els bocins o va ser el fregament dels peus dels humans que els van escampar (pel patró de desgast dels trossos).

Són tècniques d’arqueologia espacial i geoestadística, disciplines que comencen a aplicar professionals com ara l’andorrà Gerard Remolins, arqueòleg que ha passat pel jaciment d’Atapuerca i que ara treballa amb el CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas espanyol) aplicant aquest mètode de reconstrucció virtual al jaciment de Bòbila Madurell i Can Gambús, situat a prop de Sant Quirze del Vallès i considerat un dels més grans d’època neolítica a l’Europa mediterrània. Una època molt florescent a tot Catalunya i, per extensió, a Andorra.

gerard xerrada
……………………………………….L’arqueòleg Gerard Remolins

Reconstrucció d’un jaciment

Remolins té a Bòbila Madurell el camp perfecte per exposar què poden fer les noves tecnologies per a l’arqueologia: malgrat la importància i extensió del jaciment, ha patit molt al llarg del temps. Primer, perquè des de l’època romana fins a l’edat moderna s’hi va extreure argila; segon, perquè en temps recents es va construir al damunt una gran superfície comercial i es va urbanitzar tota l’àrea. Reconstruir la topografia original en casos com aquest és un repte que es fa més fàcil d’assumir amb els potents algoritmes matemàtics. Es podia fer abans? Sí, dibuixant pedra a pedra, durant mesos, perdent temps i qualitat en el detall, explica Remolins.
A continuació, ressituarà les tombes i es podran buscar patrons: com s’enterrava, a quina cota, amb quina orientació. Quin és l’objectiu final de tot plegat? Desvelar els costums socials: com es vivia i com es moria, rutines i hàbits dels quals no n’ha quedat cap testimoni –documentació escrita–, més enllà de les restes materials que s’han d’interpretar. “Pots saber com seia aquella persona, com organitzava casa seva, trobar pautes personals que es repeteixen i t’expliquen la vida d’una comunitat”, indica Remolins. “Quan érem a la Margineda jo sempre feia la broma que aquella gent devia tenir goteres, perquè hi havia molta filtració d’aigua.” Però “és un acudit”, adverteix. No obstant això, resulta indicatiu que l’arqueologia, tot i ser una ciència social, no exacta, permet cada dia acostar-se més a allò que podria haver estat la vida en altres temps.





Premi Principat d’Andorra

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 2 novembre 2012)

Amb el cass Tortosa encara viu –atiat, és clar, per l’erràtica gestió de tot plegat que ha perpetrat el Consell General– el premi Principat d’Andorra d’investigació històrica adquireix aquest any una inusitada rellevància. Així que l’historiador lleidatà Jacinto Bonales (Tremp, 1969), que es va endur els 20.000 euros del guardó amb Història territorial de la Vall d’Andorra, ja s’hi pot anar calçant. Però com deia el clàssic, el pitjor càstig és la indifèrència, així que com més se’n parli, millor. En fi, que rere l’abstrús títol d’aquí dalt s’oculta un estudi sobre la influència mútua entre home i paisatge, i com aquesta interrelació ha anat configurant al llarg dels segles –¡i dels mil·lennis!– les actuals divisions administratives. Una perspectiva absolutament inèdita, ja es veu, que a casa nostra només havia practicat abans el mateix Bonales a Andorra la Vella sense límits. El volum veurà la llum el 2013. Si no hi ha sorpreses d’última hora, és clar.

–¿Quina tesi proposa a Història territorial de la Vall d’Andorra?

–Difícil de resumir: però si mirem avui el mapa d’Andorra, comprovarem que moltes divisions administratives no hi apareixen.

–¿Per exemple?

–El límit entre Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. Però hi ha més: tampoc no coincideixen fil per randa els límits territorials d’Andorra i Espanya segons agafem el mapa oficial d’un o altre país.

–¿Ah, no?

–Per la part del coll de Vallcivera, per exemple. No vol dir que sigui un terreny en disputa, però els mapes ho reflecteixen de forma diferent. És el mateix cas que es registra als límits entre Sant Julià i Os de Civís, a la muntanya de Cervellà.

–¿I per què passa, això?

–El que plantejo és que al llarg dels segles els andorrans han donat forma a l’espai i han creat una sèrie d’institucions, un procés en el qual també han intervingut forces externes com la romanització i el feudalisme i que ha influït en la concreció dels límits actuals. Uns límits perfectament plasmats al territori des de l’Edat Mitjana.

–Tan perfectament no serà, si hi ha dubtes i vacil·lacions.

–El fet que no apareguin en els mapes actuals no significa que no existeixin des del segle XV.

–Doncs m’haurà d’explicar perquè han desaparegut del mapa, aquests límits.

–Per les disputes cícliques que s’aniran produint en època moderna i contemporània, moltes vegades per la incapacitat d’interpretar pròpiament el que un antic pergamí deia sobre els límits en discòrdia, per exemple.

–¿Quin són els punts més calents en la delimitació territorial del país?

–N’hi ha un bon grapat: des del dret d’empriu de la Massana sobre el terme d’Encodina, a Ordino, o el del terme català d’Arcavell sobre el bosc de la Rabassa, a Sant Julià.

–¿I els moments més conflictius?

–Als segles XII i XIII, quan els senyors feudals van intentar establir dominicatures amb castell inclòs dintre d’Andorra: a Bragafolls i la Margineda, com és ben sabut.

–Però els va sortir el tret per la culata: els castells van ser demolits.

–Per la reacció de les parròquies, que es veien venir el que passava als termes veïns –a Os, per exemple, on l’erecció del castell va comportar que el poble es convertís en domini senyorial. És clar que tot plegat va tenir conseqüències en la configuració de la divisió administrativa.

–A veure.

–Quan es destrueix el castell de Bragafolls, el comte reparteix tot el territori i estableix quina part pot ser gestionada pel quart i quina, no. Per això el mas de Tolse va quedar sota el control del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles: una illa feudal dintre de la parròquia de Sant Julià.

–¿Per què a Andorra fracassa la feudalització mentre triomfa a la resta del Pirineu? ¿Què ens va fer diferents?

–La unitat dels andorrans, un cas que en part també es va produir a la vall d’Àneu i a l’Aran. A les zones pròximes de l’Alt Urgell i la Cerdanya, la població estava molt polaritzada, amb uns veïns poderosos al servei del comte i titulars de dominicatures; a Andorra també n’hi havia, però no tan poderosos, i el poble va saber jugar la carta de la dualitat de poders, buscant suport ara en el comte, ara en el bisbe. Això farà que el feudalisme no sigui a Andorra fragmentador.

–¿Quan comença l’home a intervenir en el territori que avui és Andorra?

–Al Neolític, quan arrenca l’agricultura. Els andorrans practicaven la crema del bosc per mantenir les pastures abans que al vessant nord dels Pirineus. Això implica que van crear uns circuits ramaders molt abans de la configuració de les fronteres actuals.

–¿De quina època parlem?

–De l’edat del Bronze, cap al 1500 abans de Crist.

–¿En quins altres moments s’intensifica la modificació del paisatge?

–Ens trobem amb un paisatge antropitzat des de molts segles abans de l’època romana. L’explotació del bosc del segle XVII i XVIII per alimentar les fargues és molt aparatosa, però és que hi ha una explotació igualment intensiva des de l’edat del Bronze per convertir-lo en pastures per als ramats.

–¿I quan es registra la major pressió de l’home sobre el paisatge?

–Al segle XIV: pensem que en aquella època el cultiu de cereal arribava fins al coll de Montaner. ¡A més de més de 2.000 metres d’altura! Després venen les crisis demogràfiques i la zona de conreu es retira cap a cotes més baixes.

–Per tant, ja podem anar desterrant el prejudici que la muntanya i el bosc no han estat mai tan amenaçats com en l’actualitat…

–Al contrari: des dels anys 50 i 60 s’han abandonat els conreus d’altura i el bosc ha crescut com mai. Si mirem qualsevol fotografia de principis del segle XX, veurem les muntanyes pelades, pràcticament no hi havia bosc. Paradoxalment, és a partir de la urbanització, l’abandonament de l’agricultura intensiva, la ramaderia extensiva i l’explotació forestal que el bosc creix extraordinàriament.

–¿No hi va haver mai perill de sobreexplotació?

–Eren molt conscients del que es jugaven: quan es detecta un desequilibri entre població i recursos de seguida articulen una normativa per evitar la depredació, amb vedats i limitacions del nombre de caps de bestiar que podien pasturar en un determinat lloc…

–¿I de superpoblació?

–El màxim demogràfic es registra a Occident a finals del XIII i principis del XIV. I precisament per evitar la superpoblació s’imposa un sistema que afavoreix l’emigració dels cabalers i mantenir així un índex demogràfic baix que garantís l’excedent de recursos. A partir del segle XIV, el canvi climàtic, les males collites i la pesta va eradicar el perill malthusià.

–¿Existeixen racons verges, no tocats per la mà de l’home?

–No. Fins i tot les zones que avui són més boscoses han prosperat els últims 40 o 50 anys: Costafreda o Palomera, a Sant Julià, que avui són boscos frondosos, eren paratges pràcticamet desforestats.

–¿Quin és el moment àlgid de l’agricultura al nostre país?

–Als segles XII i XIII, quan el cereal, la vinya i una mica l’olivera es cultivaven a tot arreu.

–¿I quin lloc ocupa en tota aquesta història la vall del Madriu?

–Importantíssim: és un paisatge antropitzat, de boscos i zones de pastures on podem llegir la història dels últims 2.000 anys, no només la d’Andorra sinó també la de tots els Pirineus.

–Per acabar: ¿per què un pallarès que viu a Mequinensa s’ha especialitzat en la història del nostre paisatge?

–Quan fa deu anys em va encarregar un estudi sobre la Solana d’Andorra, vaig comprovar que la documentació que proporcionaven els arxius andorrans era molt més rica que la que es pot consultar a Catalunya, i que estudiar aquesta documentació ens ajudaria a entendre el funcionament de les comunitats de muntanya no només d’Andorra, sinó també –una altra vegada– de tot el Pirineu.