L’Arxiu Nacional d’Andorra finalitza la restauració dels 39 volums de l’Arxiu 7 claus

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 29 gener 2013)

És ben veritatque els últims són els primers, i els primers, els últims. Fins i tot en l’àmbit de la codicologia nostrada: l’Arxiu Nacional està a punt, a punt de culminar la restauració dels 39 llibres procedents de l’Armari de les Set Claus i que des del 1993 es conserven al mateix Arxiu. Sí, home, el moble aquell amb un pany per parròquia on els que tallaven el bacallà en aquest racó de món van anar entaforant des del 1580 la paperassa més o menys oficial. La cosa se’ls en va anar de les mans, com era de preveure, i al final d’allà dintre en van sortir més de 5.500 documents en paper i 190 en pergamí –el més antic, atenció, datat el 1179– i els 39 llibres manuscrits, inclos el Manual Digest i el Politar andorrà, que són els que ara ens interessen. Doncs bé, els dos últims d’aquests 39 volums acaben de passar pel quiròfan del servei de Restauració de l’Arxiu: el número 1 –ho veuen, com els primers són els últims– torna a lluir en tot l’esplendor que veuen aquí baix; i a l’últim de tots, el número 11, li donaran previsiblement l’alta a finals de febrer, si no hi ha complicacions d’última hora. Així que la llibreria de les Set Claus al complet estarà preparada per resistir el pas dels pròxims cinc o sis segles. I encara més si tenim en compte que per consultar-la –sempre hi ha algú que s’interessa pel que costaven els serveis d’un senyor dcotor del Set-Cents– no cal recórrer als llibres físics: els 39 volums estan microfilmats i a disposició del diletant amb temps i paciència.

Tornem al llibre número 1, l’últim pacient de la restauradora Esther Carrillo. Un patracol de més de 500 folis mida DINA3 –més o menys, ep– amb les anotacions dels comptes del Consell entre el 1655 i el 1863. L’exemplar presentava el lamentable estat d’aquí al costat: més que una coberta, una pelleringa de cuir repujat plagada de forats, cortesia de les successives generacions de corcs que se la van passar pipa a l’Armari de les Set Claus. Carrillo ha hagut de fer una feina de fil·ligrana per reconstruir la decoració de llaceries que il·luminava la coberta, i de la qual només en quedaven quatre vestigis. El problema gros, diu, consistia a distigir entre els forats per on l’artesà enquadernador havia fet passar el fil per dibuixar la sanefa dels forats provocats pels corcs. La reconstrucció de la sivella va comportar una dificultat similar, perquè només n’havia quedat un pedaç de cuir foradat. Amb aquests indicis, i inspirant-se en els models d’enquadernació habituals al segle XVII, Carrillo li ha retornat al volum l’aspecte que –creu– devia tenir quan va sortir fa quatre segles del taller. Però no es tracta que sembli nou, insisteix, sinó de reconstruir-lo sense inventar res, i treballant sempre amb els mateixos materials de l’original. El resultat el tenen aquí baix, en l’última fotografia de la sèrie: probablement, cap honorable conseller va tenir mai a les mans un llibre de comptes tan refulgent.

7claus

La màqiuna dels miracles

La coberta és on la intervenció de la restauradora s’aprecia amb més facilitat. Però Carrillo també ha hagut de tractar tots i cadascun dels 500 folis del llibre, que presentaven pèrdues –que és com els restauradors en diuen dels forats– i una brutícia extrema, especialment en els primers i els últims de la vintena de quaderns que conformen el volum sencer. ¿Per què? Fàcil, diu: per la pura mecànica de la lectura i de l’escriptura, son els que més habitualment es manipulen –i més matusserament, també. I si la coberta pateix i fa figa, els primers que reben són els fulls que hi estan en íntim contacte. La qüestió és que cadascun dels 500 folis s’ha hagut de netejar, primer en sec –amb goma mecànica, com aquí al costat– i després en humit, polvoritxzant el paper en alcohol i submergint-lo després en aigua perquè expulsi la porqueria –per exemple, el pòsit de greix, glups, de les mans dels successius escrivents. Una vegada secs, cal reconstruir els forats. I per això el servei de restauració disposa d’una màquina que no fa miracles, però quasi. Se’n diu reintegradora i fa exactament això: reintegra, omple els buits amb polpa de papers d’una tonalitat similar a l’original. Per acabar la feina, cal col·locar sota del pedaç un trosset de drap per donar consistència al paper, i apa, a viure la vida uns quants segles més. El mateix procés es repeteix amb cadascun dels 500 folis, que una vegada nets, secs i planxats es tornen a unir en els quadernets originals, que es cusen per separat i després es relliguen al llom a través dels nusos –les cinc tires que veuen aquí dalt. Una feinada de por –anàvem a dir de xinos, però vés a saber si ja és pecat mortal, dir-ho així– i que Carrillo es va estalviar a l’hora de les guardes: estaven tan, però tan trinxades, diu, que eren irrecuperables. Així que les va substuir per unes de noves. Això sí, depergamí, com les originals.

I aquest és exactament el tractament que li espera al llibre número 11. Quan acabi amb ell, la llibreria de les Set Claus al complet lluirà estupenda i probablement com mai abans. Els següents a passar pel quiròfan seran els protocols del fons del Tribunals de Corts, que s’han de posar a consulta pública de forma urgent. Tenint en compte que n’hi ha 380 –datats, ja que hi som, entre el 1393 i el 1804– a Carrillo se li ha girat feina.


Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: