8 febrer: Presentació del llibre “Pasados locales, políticas globales”

6 02 2013

(Font: IECAU)

Aquest divendres 8 de febrer a les 20 hores a l’Espai Ermengol es presentarà el llibre de Camila del Màrmol ” Pasados locales, políticas globales”. És la presentació de la tesi de l’autora, doctora en Antropologia per la U.B., centrada en la construcció de discursos creats al voltant de la recuperació del passat i del patrimoni cultural de la Vall de la Vansa i Tuixent. Totalment recomanable per entendre els lligams entre realitat local i els nous reptes globals.
La presentació la faran l’autora, el Dr. Joan Frigolé (catedràtic d’Antropologia de la UB i en Carles Gascón Chopo, tècnic de Patrimoni Cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.





L’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell tindrà accés al fons fotogràfic Bordalba

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 1 febrer 2013)

L’alcalde de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, i el president de la Fundació Privada Valentí Claverol Cirici, Josep Claverol, han signat un conveni de col.laboració que farà possible la cessió a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell d’una còpia de lectura de l’arxiu fotogràfic Bordalba, una col.lecció de 258 imatges preses entre els anys 1904 i 1918 a Andorra, la Seu i comarca.

L’alcalde urgellenc, Albert Batalla, ha agraït la bona predisposició de la Fundació Claverol per a la firma de l’acord i ha expressat la voluntat d’ampliar la col.laboració a la totalitat del fons de fotografies de l’entitat. “Caldrà ara pensar en accions concretes per difondre conjuntament el patrimoni i la història de la ciutat, tenint en compte el vincle de la família Claverol amb la Seu”, ha remarcat.

El fons pirinenc de Bordalba conté imatges irrepetibles com la dels armats d’Andorra la Vella, el retaule de la Mare de Déu d’Arduix o l’antic Molí de Sant Julià de Lòria. També inclou nombrosos clixés amb escenes quotidianes de principis del segle XX en les que s’hi reflecteix com era la vida a l’Alt Urgell i Andorra 100 anys enrere.

En aquest sentit, David Claverol, director general de la Fundació, ha remarcat el valor documental i històric del fons, “clau en les recerques culturals”. El director de l’Arxiu Comarcal, Julio Quílez, ha ratificat la importància de comptar amb la cessió d’una còpia de lectura (la imatge original es mantindrà a Andorra) d’aquest arxiu, “com a peça fonamental per a la reconstrucció de la història local”.

Cessió del fons

Les imatges del fotògraf Amadeu Bordalba (1886-1971) van veure la llum per primer cop el 2010 arran de l’exposició “Pirineus 1900”, organitzada per la Diputació de Lleida. L’any passat es van integrar a l’arxiu de la Fundació Claverol, després de l’acord assolit amb el propietari del fons, Àlex Terés, qui va cedir els drets de les imatges.





L’Espai Ermengol organitza un cicle sobre contes locals

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 29 gener 2013)

L’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat encetarà la setmana vinent Contes d’aquí, un nou cicle dedicat als més petits que tindrà lloc cada dijous del mes de febrer, a dos quarts de sis de la tarda. La proposta també inclou dues sessions més, els dissabtes 2 i 23 de febrer a les 11 del matí, a la Biblioteca de Sant Agustí.

Aquest cicle el protagonitzaran sis autors urgellencs que presentaran i llegiran el seu llibre i, posteriorment, els nens i nenes assistents a la sessió realitzaran un taller relacionat amb la temàtica del conte en qüestió.

El regidor de Promoció Econòmica i Turisme de l’Ajuntament urgellenc, Jordi Pallarès, ha explicat que “des de dos espais culturals de la Seu com són l’Espai Ermengol i la Biblioteca de Sant Agustí s’ha volgut apropar els llibres i sobretot els autors dels contes al públic infantil”. Pallarès ha afegit que “seran unes trobades lúdiques però alhora motivadores per un públic que és sempre molt receptiu i dinàmic”.

‘Contes d’aquí’ s’iniciarà aquest dissabte 2 de febrer amb Carlota Valls, que presentarà i llegirà ‘Petons perduts’ i parlarà sobre educació emocional per a famílies. El 7 de febrer hi haurà la primera sessió en dijous a càrrec d’Albert Galindo, que llegirà el seu conte ‘El Tió de la Freita’. Acte seguit, hi haurà un taller per elaborar les titelles de l’Ot i la Urgell, protagonistes del llibre.

El 14 de febrer Mercè Garcia Molins (‘la Bundancieta’) parlarà de ‘La bola de neu d’en Jordi’ i es farà un taller de retallables. El 21 de febrer serà el torn de Mariona Mateu amb ‘El tresor més gran del món’ i el passi de l’audiovisual sobre la Cooperativa Cadí i una degustació de la DOP Formatge i Mantega de l’Alt Urgell i Cerdanya.

Dissabte dia 23, Mireia Pellicer explicarà ‘El Gegant i l’acordió’ i els infants podran fer un acordió de paper. Finalment, l’últim dijous de febrer, el dia 28, Isidre Domenjó presentarà ‘La trementinaire de les nenes rosses’, complementat amb l’elaboració d’un punt de llibre amb flors seques.

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 1 febrer 2013)

El cicle ‘Contes d’Aquí’ comença aquest dissabte, 2 de febrer, a les 11 del matí, a la Biblioteca de Sant Agustí, amb la participació de Carlota Valls, que presentarà i llegirà el seu llibre Petons perduts. La sessió inclourà un taller sobre educació emocional adreçat a les famílies.

Aquesta iniciativa la promouen l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat, la Biblioteca Sant Agustí i el Pla Educatiu d’Entorn de la Seu d’Urgell. Té com a objectiu apropar tant els llibres com els seus autors als infants, tot interactuant a través d’un taller relacionat amb la temàtica de cada conte.

Cada dijous de febrer, a l’Espai Ermengol

L’Espai Ermengol acollirà durant els quatre dijous del mes de febrer, a dos quarts de sis de la tarda, la presentació dels contes. El cicle el protagonitzaran sis autors urgellencs. Així, el pròxim 7 de febrer, hi participarà Albert Galindo, amb ‘El Tió de la Freita’. Després de la lectura, els nens i nenes assistents prendran part en un taller per elaborar les titelles de l’Ot i la Urgell, protagonistes del llibre.

El cicle seguirà el 14 de febrer amb la Mercè Garcia Molins (‘la Bundancieta’), que presentarà el seu conte ‘La bola de neu d’en Jordi’. Els infants participaran posteriorment en un taller de retallables.

El 21 de febrer serà el torn de la Mariona Mateu, amb ‘El tresor més gran del món’. La sessió seguirà amb el passi de l’audiovisual sobre la Cooperativa Cadí i una degustació de productes amb DOP Formatge i Mantega de l’Alt Urgell i la Cerdanya.

L’últim dijous de febrer, el dia 28, es presentarà ‘La trementinaire de les nenes rosses’, de l’escriptor urgellenc Isidre Domenjó. Després de llegir-lo, els nens i nenes podran fer un punt de llibre amb flors seques.

Finalment, hi ha preparada una nova sessió el dissabte 23 de febrer a càrrec de Mireia Pellicer, amb el seu llibre ‘El Gegant i l’acordió’. En aquesta ocasió, el taller consistirà en fer un acordió de paper.





Descobreixen al Pallars Jussà les evidències de vida humana més antigues del Pirineu

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 5 febrer 2013)

Unes excavacions a la Cova de les Llenes (Pallars Jussà) han permès trobar les evidències de vida humana més antigues del Pirineu. Fins ara es tenia constància de vida fins fa 10.000 anys, però els nous descobriments situen la presència d’homínids a la zona 200.000 anys enrere

Els treballs de recerca els ha dut a terme l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social. La importància de les troballes fa pensar que caldrà fer una nova excavació a l’estiu. La investigació inclou restes lítiques, és a dir, eines fabricades pels humans. Per exemple, s’ha trobat bifaços, ascles o nuclis propis dels neandertals, a més de restes òssies d’animals, com l’ós de les cavernes, els lleons cavernaris, hienes, llops o hipopòtams.

Un dels directors del projecte, Edgard Camarós, ha explicat durant una presentació a la Pobla de Segur que “les troballes canvien el coneixement de la història prehistòrica del Pirineu” i “fan replantejar el procés d’excavacions a la zona”. Per això, segons remarca Camarós, “caldrà una excavació sistemàtica”. I hi afegeix: “El descobriment connecta els Pirineus amb el procés evolutiu de l’espècie humana a la resta de Catalunya, l’estat espanyol i Europa”.





Les misèries de l’Arxiu Nacional d’Andorra

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (A.L. pel Periòdic d’Andorra, 6 febrer 2013)

L’alarma d’ahir a Prada Casadet, amb l’evacuació del personal de l’Arxiu Nacional, es va quedar en això: en un ensurt de primera hora que el cafè amb llet de l’esmorzar va ajudar a tirar avall. Però hauria pogut convertir-se no direm que en una tragèdia, però sí en un drama tan nacional com ho és el cognom de l’equipament. ¿Què hauria passat si la fuita de gas hagués derivat en explosió o, pitjor encara, en incendi? Prescindim ara de les pèrdues humanes… Però, ¿i els milers de documents de valor històric incalculable –perdonarà el lector el tòpic– que es conserven a l’Arxiu? ¿Les haurien consumit les flames? ¿Haurien tingut temps els bombers d’evacuar-les?

Aquestes són algunes de les preguntes que es feia ahir el personal de l’equipament, tip de viure en unes instal·lacions precàries que no van ser concebudes, insisteixen, com a seu d’un equipament com l’Arxiu sinó com el que són: un bloc de pisos, un edifici de vivendes amb tots els inconvenients –i els perills– que això comporta. Ahir va ser una fuita de gas, però altres vegades han sigut les filtracions d’humitats, especialment pernicioses per a la mena de material –paper, pergamí, nitrat de cel·luosa– que s’hi custodia. De fet, una de les canonades principals de la xarxa de distribució de la capital passa exactament pel costat del mur del dipòsit, quina casualitat, i les filtracions en aquest punt no són cap novetat. Per no parlar de les condicions de seguretat –o millor, d’inseguretat, diuen– de què disposa l’Arxiu: les portes de vidre de les oficines, del dipòsit i del taller de restauració constitueixen –auguren– una temptació perillosament llaminera per al vàndal de torn: «Una eventualitat com aquesta potser hauria sigut impensable fa uns anys, però és que precisament ahir van cremar un autobñús a escassos 500 metres de l’Arxiu. ¿Qui ens assegura que un dia no ho provaran amb l’Arxiu?» ¿Alarmisme? No, realisme, adverteixen. I molta fortuna, perquè fins ara les alarmes com la d’ahir s’han produït en jornades laborables, així que els tècnics han pogut donar avís de la incidència. Això és el que va passar amb les filtracions d’aigua de fa quatre anys. Però, ¿i si hagués coincidit amb cap de setmana? ¿N’hi hauria hagut prou amb els xivatos instal·lats a les dependències de l’Arxiu? «El perill és real i imminent», conclouen.

arxiu precari

L’art de rentar-se les mans

És per salvar aquestes deficiències estructurals i per prevenir prevenir aquestes eventualitats que des de l’època del ministre Minoves –¿se’n recorden?– la qüestió d’una nova seu per a l’Arxiu Nacional ensenya la poteta de forma recurrent. Minoves hi va ensopegar per aquella dèria megalòmana tan seva; la seva successora, Susanna Vela –avui directora de l’Arxiu, com ja ho era abans d’assumir la cartera– va topar amb els elements quan la cosa semblava finalment encarrilada: hi havia terreny, hi havia conveni firmat amb la Massana i hi havia un concurs a punt de convocar-se. I en això que li vam veure les orelles al llop de la crisi i el nou Arxiu es va convertir en arma electoral, amb el resultat que tots sabem: un altre projecte que acaba arraconat al calaix de les bones intencions.

¿Quina és la solució? ¿Incrementar les mesures de seguretat? Difícil: «El problema és que es tracta d’un bloc de pisos; no podem vigilar els veïns, si tanquen o no l’aigua, el butà o el que sigui». ¿Un trasllat temporal a l’espera de temps millors? «Un pegat i una forma d’enterrar els diners poc realista, en la situació actual». ¿I doncs? «Hi havia un projecte en marxa. Només falta la voluntat política de tirar-lo endavant». Creuem per tant Prat de la Creu i anem fins als despatxos ministerials: ¿què en diuen, els polítics? I aquí és on salta la sorpresa. Fonts el departament ho admetien ahir de forma oficial i sense manies: «Les garanties que dóna un edifici d’habitatges com és Prada Casadet no són les idònies; malgrat que s’hagin adequat el millor possible les instal·lacions per fer front a possibles riscos –sistemes de prevenció contra incendis i inundnacions– l’estructura presenta els inconvenients d’un immoble que no va ser concebut per allotjar un arxiu». No només aix`po: resulta que des del ministyeri es té la convicció –o això diuen–que «la millor opció és un edifici de nova planta pensat per rebre un arxiu; qualsevol altra seria transitòria i requeriria una inversió important sense assegurar una solució òptima, així que les diferents opcions parcials s’han descartat perquè no eren viables».

¿Significa això que el Govern ha vist la llum i s’ha decidit a posar fil a l’agulla i ressuscitar el projecte socialdemòcrata? Doncs tampoc: l’únic projecte «en curs», que era el de la Massana, està «en pausa». I fins i tot el cònsol David Baró va ser claríssim, dies enrere: «Seria molt xulo, però tal com està el país i tal com estan les finances, no gosaria demanar-lo». De fet, de l’Arxiu ni n’han parlat, admet, en l’últim any i mig. En altres paraules: l’Arxiu es quedarà sine die a Prada Casadet, i caldrà creuar els dits perquè hi hagi sort i la pròxima fuita, la pròxima filtració, el pròxim acte de vandalisme o –per què no– el pròxim incendi es quedin en un ensurt com el d’ahir. Fins ara hem tingut sort, d’acord. Però en castellà en tenen una dta, per a casos com aquest: «Tanto va el càntaro a la fuente…»





El tercer plafó dels frescos de St. Esteve d’Andorra ingressa al Prado (Madrid)

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 31 de gener 2013)

Se’n recorda el lector de La flagel·lació de Crist i del Petó de Judes, aquells dos murals del Mestre de Sant Esteve que l’últim Govern Pintat es va comprometre a adqurir per 3,8 mòdics milions d’euros, en una operació fialment frustrada i que va comportar la mort política de Juli Mionves? Doncs els murals, datats a principis del segle XIII i que formaven part del cicle de la Passió de la parroquial de la capital tenien un tercer germà, el Lavatori aquest d’aquí al costat, fins ara propietat de l’empresari José Luis Várez Fisa (Barcelona, 1928) i que dimarts van ingressar al Museu del Prado gràcies a una espectacular donació del col·leccionista català. Juntament amb el Lavatori, pintura mural traspassada a llenç que fa 241 centímetres d’alt per 201 d’ample, Várez va cedir a la pinacoteca madrilenya dos frontals romànics més –el de Solanllong (Ripoll), i el d’Arnedillo (la Rioja)–, la taula central del retaule de Santa Maria de Tobed (Saragossa), atribuït al pintor català Jaume Serra, dues taules de Berruguete i una verge atribuïda a Gil de Siloé, una de les patums de l’escultura europea del segler XV.

untitled

Aquests seran en endavant –entre d’altres, perquè el catàleg complet de la donació registra una dotzena d’obres romàniques, gòtiques i renaixentistes d’entre els segles XIII i XV– els companys del nostre Lavatori a la nova sala batejada amb el nom del mecenes, actualment en remodelació i que l’any que ve s’inagurarà al Prado. El Lavatori, ja s’ha dit, formava part del cicle de la Passió de l’església de Sant Esteve. Van ser arrencades a finals del 1926 o a principis del 1927 pel restaurador Arturo Cividini i per ordre de l’antiquari barceloní Josep Bardolet, segons les historiadores Rosa Alcoy i Montserrat Pagès. Sembla que tot el cicle va ser adquirit de patac per Ròmul Bosch i Caterineu. Al decenni següent les peces es dispersen: una absidiola i cinc fragments murals acabaran ingressant als fons del que actualment és l’MNAC; dos dels plafos –la Flagel·lació i el Petó– continuaran en mans de la família Bosch –i fins avui, després del rocambolesc episodi de fa un lustre–, a un tercer plafó, titulat els Improperis, se li perd la pista pel camí i només n’han sobreviscut dos fragments –diuen Alcoy i Pagès–, i el quart es el Lavatori des d’ara al Prado, probablement un destí final molt més accessible que una col·lecció privada. De fet, està a un sol clic de distància: n’hi ha prou d’entrar al web del museu madrileny i punxar a la pestanya de la donació Várez Fisa per topar-se de nassos amb una pintura que durant set segles vam tenir al costat de casa i que avui forma part del patrimoni andorrà a l’exili, destí que comparteix amb d’altres peces il·lustres com ara el conjunt mural de les Bons o l’altar de sant Romà de Vila, tots dos a l’MNAC.

Val a dir que els experts valoraven dimarts les dotze obres donades pel col·leccionista català en una quantitat que oscil·la entre els 12 i els 15 milions d’euros, i que la Flagel·lació i el Petó ens havien de costar 3,8 milions. Tenint en compte que el Lavatori no és ni remotament la peça estrella del lot –un lloc de privilegi que li correspon, que hi farem, a la Verge de Tobed i als dos Berruguetes– sembla raonable demanar-se per les xifres d’aquella operació.





Publicat el llibre: Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra.

6 02 2013

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 30 gener 2013)

La nit del 8 de setembre del 1982, amb el Segre anegant tot el fons de la vall, Ramon Ganyet carregava la barca al cotxe i sortia cap a Montferrer amb la ingenua intenció d’evacuar la granja Navas de Montferrer: cinc persones hi havien quedat aïllades i esperaven un improbable rescat enfilats a la teulada de l’última de les naus de la granja que quedava dempeus. Naturalment, amb la barca de Ganyer l’operació era impensable. L’única salvació plausible vindria des de l’aire, i l’helicòpter no arribaria fins l’endemà. Així que a Àlvar Navas, la seva dona i els tres amics que eren amb la parella aquella fatídic jornada els esperava una llarguíssima nit.

Ganyet recorda també el gest entre desesperat i temerari del Ventura de Cal Miqueló, que pretenia creuar el riu amb el tractor per mirar de rescatar la dona –un dels cinc nàufrags de la granja– i com els veïns finalment el van dissuadir. I l’episodi es completa amb la veu del mateix Navas, que només es va veure salvat quan, ja dalt de l’helicòpter, va comprovar la seguretat que irradiava la cara del pilot: «Allò em va donar la confiança necessària per convèncer-me que la nostra dramàtica aventura havia arribat a un final feliç».

aiguat

La peripècia de Navas i dels seus companys de naufragi és només una de la vintena llarga de testimonis que tanquen Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra (Salòria), patracol de prop de 300 pàgines coordinat pel mateix Ganyet i per Jordi Mas que s’afegeix a l’exposició que commemora el trigèssim aniversari de la tragèdia i que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Tabac lauredià. El volum, que vol deixar en tot moment constància del paper protagonista de la societat civil en la reconstrucció posterior i de l’espontània solidaritat amb què el ciutadà del carrer va plantar cara a la tragèdia, inclou un apartat estrictament andorrà obra d’Eron Estany, que el 1982 era el director d’Obres Públiques del Consell, i que posa xifres al preu que l’aiguat del 7 i el 8 de novembre del 1982 va tenir per al Principat: li surten exactament 7.230 milions de pessetes, o 43,5 milions d’euros, inclosos els danys directes en infraestructures i immobles i els equipaments que es van haver de projectar i construir –assenyaladament, la canalització del Valira a la vall central– per impedir que es repeteixi una tragèdia que –és ben sabut– es va cobrar dotze víctimes mortals a Andorra, i una més a la vall del Segre –Josep Mas Areny, l’alcalde de les Valls de Valira i pare de Jordi Mas.

Aquest de la possible repetició d’una catàstrofe com aquella és un dels temes recurrents quan evoquem l’aiguat. El comissari de l’exposició del Museu del Tabac, el geògraf Pere Esteban, es curava el dia de la presentació en salut i evitava de pronunciar-se, tot i reconèixer la indiscutible millora de l’obra civil, dels models de predicció metereològica i dels mitjans disponibles: «Avui estem millor preparats per fer-hi front» s’atrevia a dir. Aiguats! no el contradiu, però inclou un interessantíssim apartat final que repassa documentalment la recurrència de les revingudes del Segre –i del Valira, perquè com remarca Ganyet, «la geografia ha unit per sempre Andorra i la comarca de la Seu»– durant l’últim mil·lenni; exactament, des de l’any 1030, quan el Breviari de Cuixà atribueix a la intercessió del bisbe Ermengol el retorn a la llera de les aigües del Segre sortit de mare.

Dos diluvis per segle

Un poder, aquest que el bisbe tenia sobre el riu, que no li va evitar mrir ofegat cinc anys després mentre dirigia l’erecció del pont de Bar. Però aquesta és una altra història. Des del segle XI es repeteixen periòdicament les notícies de revingudes catastròfiques el 1453, el 1554, el 1584, el 1604, el 1617 –l’Any del Diluvi: ¡glups!–, el 1750, el 1772, el 1853, el 1907 i el 1937. La conclusió no és precisament encoratjadora: «La història ens demostra que cada 30 o 40 anys hi ha un aiguat d’aquesta magnitud», diu Joan Ganyet, exalcalde de la Seu –i tinent d’alcalde el 1982– que també col·labora al volum. «Hem fet un pas de gegant en mitjans, infraestructures i recursos, però el riu sempre acaba reclament el que és seu i les grans catàstrofes mai no avisen», conclou. Bé, avisen, però nosaltres no els acabem d’entendre. Com el mateix Ganyet (Joan, altra vegada) recorda, la nit del 6 de novembre del 1982 –la vigília del desastre, vaja– tornava de la Pobla de Segur pel Port del Cantó i va observar amb sorpresa «dotzenes de ratolins i altres bestioles que creuaven la carretera com fugint d’un perill que no identificava»: ¡l’aiguat! Apel·la també Ganyet a la memòria personal i a la col·lectiva, i recorda com la seva mare els senyalava de petit a ell i els seus germans un prat a la vall del Segre i els advertia: «Me’n recordo perfectament quan aquest prat era a l’altre costat del riu».

El que passa és que la memòria humana és dèbil. I ara és l’altre Ganyet, Ramon, qui tira d’experiència personal: els anys immediatament després de l’aiguat, diu, ningú no volia anar a viure a tocar del riu; però amb el pas del temps, aquelles assenyades reticències inicials s’han anat diluint. És clar que avui la Seu i comarca compten amb la canalització del Segre, una obra llargament reclamada –com a mínim, des del segle XVIII– que va ser un dels, diguem-ne, efectes col·laterals del 1982. I aquest és precisament el gran actiu que paradoxalment va deixar la catàstrofe: «La reconstrucció no es va limitar a refer ponts i camins, sinó a millorar de forma espectacular les infraestructures, amb la implicació de totes les adminstracions, des de l’ajuntament fins a la diputacio, la Generalitat i l’estat».

Però tornem abans d’acabar a la gran pregunta: si pot tornar a passar, ¿quan hem d’esperar un nou Big One? Ganyet (Joan) apel·la novament al sentit comú: «El 1983 van començar a brotar arbres de ribera. Creixien un pam cada any. Trenta anys després ja fan cinc metres d’alçada. La mateixa que tenien quan se’ls va endur el riu…» No voldríem ser aus de mal averany, però… ¡glups!