Setmana de la Ciència a Puigcerdà

29 11 2012

(Font: Grup de Recerca de Cerdanya):


* Dissabte, 1
de desembre, 18h, Museu Cerdà: Projecció de les càpsules de ciència sobre les jornades micològiques de tardor.

* Dissabte, 1 de desembre, 18,15h, Museu Cerdà: Conferència: “D’Indiana Jones al Sota Terra. Què és realment l’Arqueologia?”, a càrrec de Laia Creus i Gerard Remolins.

* Diumenge 2 de desembre, des de la Plaça de l’estació de Puigcerdà: Sortida Geoplògica amb geòlegs per la Cerdanya. La sortida astronòmica se suspèn degut a les males previsions meteorològiques.





La Seu preveu l’arranjament de la Torre Solsona

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio seu, 20 novembre 2012)

L’Ajuntament de la Seu d’Urgell projecta l’arranjament de la Torre Solsona, una de les fortificacions del conjunt defensiu de Castellciutat. La intervenció té un pressupost de 22.000 euros.

L’objectiu de la millora serà consolidar algunes pedres de l’estructura i dur a terme una neteja de la vegetació dels voltants, així com la instal.lació d’una tanca metàl.lica de seguretat. També es preveu substituir l’escala exterior.

La Torre de Solsona, que va exercir un paper destacat en la defensa de la ciutat el 1714, és una torre de defensa aïllada que constitueix l’avançada del castell de Ciutat. Està construïda damunt d’un turó entre Castellciutat i la Seu d’Urgell. Té forma rectangular i abovedada interiorment. La presideix una senyera que es renova cada 11 de Setembre.





Acord entre Coll de Nargó i l’Institut Català de Paleontologia

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu, 13 novembre 2012)

L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i l’Ajuntament de Coll de Nargó han signat recentment un acord de col·laboració en el marc de la posada en marxa del Centre Paleoambiental Dinosfera.

Aquest pacte se suma a la llarga història de treball conjunt de les dues organitzacions en la recerca, conservació i difusió del ric patrimoni paleontològic de Coll de Nargó.

El passat mes de juliol el Centre Paleoambiental Dinosfera obria les seves portes. Coll de Nargó inaugurava un nou espai d’exhibicions sobre el patrimoni paleontològic del municipi i la comarca: un nou edifici que acollia també la tornada de la posta d’ous de dinosaure més gran d’Europa.

Per tal d’explicar la importància d’aquesta posta, l’ICP va col·laborar en la preparació d’un conjunt de plafons que expliquen la seva troballa, com es va preparar per a la recerca i exposició, i que n’hem après. A més a més, l’exposició del centre Dinosfera compta amb una selecció de fòssils de la col·lecció Família Duró-Vidal, que inclou exemplars de mamífers del Miocè de la Seu d’Urgell i rodalies, com són rinoceronts o l’èquid extint Hipparion.

En aquesta nova etapa l’ICP assessorarà el Centre Paleoambiental Dinosfera en temes relacionats amb la gestió del centre (merxandatge i botiga, preus i públics), així com també en la creació i millora d’activitats o en la formació de monitors educatius. Com ja fan des de fa anys, col·laboraran estretament en la difusió del patrimoni paleontològic de Coll de Nargó, inclòs el Centre Paleoambiental Dinosfera, i la recerca associada.

Restes amb reconeixement internacional

A Coll de Nargó, a l’entorn de Pinyes, Santolària i Sallent s’ha reconegut més de 400 acumulacions d’ous de dinosaure atribuïdes a titanosaures. Aquestes tres àrees constitueixen el conjunt de postes d’ous de titanosaure més important del món. En concret, de l’entorn de Pinyes s’ha excavat i estudiat la posta d’ous de titanosaure més gran d’Europa, amb 28 ous.





Ripollès: Micromecenes per recuperar cabanes de pastor

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Ripollès.info, 7 novembre 2012)

El Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, amb l’aprovació de la propietat (la família Ribot de Fontanals de Cerdanya), ha realitzat les darreres setmanes obres per restaurar la cabana doble del Clot de la Fou del pla d’Anyella, un dels elements més importants del patrimoni de la transhumància de la comarca. La iniciativa complementa l’activitat que el juny passat va recuperar el pas de les ovelles pel camí ramader del Lluçanès des d’Alpens a Toses.

Per fer possible els treballs de restauració s’ha comptat amb la col·laboració dels ajuntaments de Ripoll i Toses, del Museu Etnogràfic de Ripoll i del Consell Comarcal del Ripollès. A més, s’ha obert una línia de micromecenatge per finançar l’obra –primer amb els participants a l’activitat del mes de juny- però que encara està obert a tots els ciutadans de la comarca i de fora. El projecte, dirigit pel Centre d’Estudis Comarcals, l’ha executat l’empresa La feixa pedra seca, especialitzada en aquest tipus de patrimoni.

Els treballs encarregats han consistit en consolidar els murs exteriors, la reparació de l’esvoranc detectat en la zona de l’antiga xemeneia i llar de foc i altres treballs de restauració del conjunt. Amb aquest projecte es vol aconseguir donar més anys de vida a una construcció mítica, datada en el seu llindar l’any 1868, i que fou la que van visitar els estudiosos del Grup de Folkloristes de Ripoll el 17 i 18 de juliol de 1923.

Un patrimoni ramader a preservar

El Centre d’Estudis Comarcals fa temps que ha posat sobre la taula l’important patrimoni ramader que cal preservar. Per una banda destaquen els camins ramaders. Al Ripollès arribaven tres importants camins ramaders, el camí ramader de Marina o de l’Empordà (amb els seus ramals), el camí ramader d’Osona i el camí ramader del Lluçanès. Tots tres camins tenen un valor i importància que el fan un patrimoni que cal conservar davant el perill de la seva desaparició per manca d’utilització. L’altre patrimoni a preservar son les cabanes de pastor. Per això, associada a l’activitat del camí ramader s’ha proposat al participants una operació de micromecenatge, per consolidar i mantenir les cabanes històriques del pla d’Anyella.
Més informació i dades per col·laborar amb el projecte





L’Espai Ermengol inicia un nou cicle Gustum

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 12 novembre 2012)

L’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat de la Seu d’Urgell ha organitzat per aquests mesos de novembre i desembre una nova activitat de difusió de la cultura pirinenca i el desenvolupament local a través d’un nou cicle dedicat al projecte Gustum per donar a conèixer els productes locals, els seus productors i elaboradors

Aquest cicle Gustum s’inaugurarà aquest divendres, 16 de novembre, amb la xerrada que porta per títol Per què cal consumir productes de proximitat? Avantatges nutricionals, econòmics i socials, que anirà a càrrec d’Elena Roura, nutricionista Fundació Alícia; i de Ramon Sentmartí, tècnic en promoció de productes locals (Producteslocals.cat). La xerrada inaugural s’iniciarà a les vuit del vespre i tindrà lloc al mateix Espai Ermengol.

El cicle seguirà aquest dissabte, 17 de novembre, amb una sessió de tast d’olis d’oliva (Millor si és el nostre oli d’oliva extra verge) que serà dirigit per Maria Paz Romero, directora en Ciència i Tecnologia dels Aliments i professora del Departament de Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Lleida. Aquesta activitat s’iniciarà a les 11 del matí.

El cicle Gustum es tornarà a reemprendre dimecres 21 de novembre amb la sessió que porta per títol ‘Que bona és la fruita de Lleida! Cuinem amb la nostra fruita!’ . La sessió, que s’iniciarà a dos quarts de set de la tarda, anirà a càrrec de Gemma Echevarría, investigadora, especialista en anàlisi sensorial, estudis de consumidors i bioquímica del sabor (IRTA); i de Josep Maria Castaño, cuiner del restaurant Malena de Gimenells.

Per dilluns, 26 de novembre, a dos quarts d’onze del matí, hi ha organitzada una demostració de cuina amb productes locals a càrrec de Pep Nogué, cuiner i gastrònom. Aquesta sessió comptarà amb la col·laboració de la DOP Formatge i mantega de l’Alt Urgell i la Cerdanya i de la IGP Vedella dels Pirineus Catalans.

Sessions mes de desembre

Al llarg del mes de desembre, el cicle Gustum també hi té organitzades tres sessions més. Per dilluns, 3 de desembre, a dos quarts d’onze del matí, sobre aigua mineral embotellada (la gran aliada dels vins) a càrrec de Faustino Muñoz Soria, sommelier i director centre Colmado Quílez.

Tallers per als més petits

El cicle Gustum també ha pensat en la participació dels més petits amb l’organització d’un parell de tallers infantils per elaborar aliments artesans. Així, per dissabte, 15 de desembre, hi ha preparat un taller de botifarres que estarà dirigit per Jordi Planes, artesà alimentari de l’Alt Urgell.

I per dissabte, 22 de desembre, el taller per al públic infantil estarà dedicat a l’elaboració de formatge. Anirà a càrrec de tècnics de la Denominació d’Origen Protegida Formatge i Mantega de l’Alt Urgell i la Cerdanya.

Ambdós tallers tindran lloc a les 11 del matí. Per a participar-hi, cal inscriure’s prèviament al mateix Espai Ermengol, situat al carrer Major, número 8, de la Seu d’Urgell.

Projecte Gustum

Gustum és un projecte de cooperació interterritorial impulsat per 10 grups d’acció local (Lleida, Balears i el País Basc) que té com a objectiu fomentar el desenvolupament rural a través de la promoció dels productes agroalimentaris de qualitat que es produeixen al territori i de la seva sinergia amb la restauració, el turisme i el comerç.





Petits Museus amb Encant: La Fàbrica de Llanes d’Arséguel

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Núria Boltà per Viure als Pirineus, 21 novembre 2012)

No és la primera vegada que sortim de la comarca de Cerdanya per fer una incursió a un museu no llunyà. Tal vegada, tampoc no serà l’última ja que aquestes petites joies patrimonials pirinenques es mereixen ser conegudes i reconegudes. Tornem, doncs, a l’Alt Urgell, al seu extrem nord-est, per fer un veritable viatge a través del túnel del temps. Us convidem a visitar l’espectacular fàbrica de llanes d’Arsèguel , de titularitat privada, que continua funcionant gràcies a la voluntat d’una família que ha sabut i ha volgut seguir la tradició.

La fàbrica de llanes està ubicada al nucli del pont d’Arsèguel, al costat del riu, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’una empresa que necessita els recursos naturals i, en aquest cas, el riu Segre li proporciona la força hidràulica per a funcionar. L’edifici, un cos de quatre plantes, es pot identificar fàcilment des de la carretera N-260.

Un cop us hagin obert la petita porta d’entrada, els vostres ulls i oïda ja no descansaran perquè sereu transportats més d’un centenar d’anys enrere a través d’espais, màquines, turbines, matèria primera, piles de borrissol, ginys meravellosos i, sens dubte, amb la veu experta i còmplice d’alguna de les acollidores dones de la família Isern que us ajudaran a interpretar aquest viatge etnogràfic a través del túnel del temps.

                             

 

Ja des dels seus inicis, es tractava d’una fàbrica amb tots els ets i uts, és a dir, que dins del gran edifici on es treballava la llana, es conserven els tallers de fusteria i ferreria especialitzats en reparar o fabricar qualsevol de les peces i estris de fusta o de ferro que eren imprescindibles perquè la maquinària no parés ni un instant.

Veureu , doncs, un complet i veritable taller de fusteria així com un de ferrer amb tot el necessari per donar solució a qualsevol problema que es pogués presentar inesperadament i que hauria fet impossible o costós anar a cercar la solució lluny de la fàbrica.

Les màquines més antigues de tractar llana tenen més de 200 anys d’història i algunes d’elles, són veritables peces de museu, com una entranyable rentadora de fusta de roure.

Resulta curiosa una cardadora de llana feta de veritables cards de riu on el procés passa per diferents graus d’intensitat: la carda emborradora, la carda repassadora i la carda metxera.

La joia de la fàbrica la constitueix una espectacular màquina de filar, la Mule Jenny, icona de la revolució industrial dissenyada el 1770 essent la d’Arsèguel l’únic exemplar que resta a

Catalunya. Però també és força interessant i instructiu observar la màquina que prepara el fil en troques, el teler per teixir mantes o les diferents qualitats de la llana acabada d’arribar un cop esquilades les ovelles, sense oblidar la visita a la turbina hidràulica i el salt de 10 metres que fa l’aigua després de ser canalitzada durant un quilòmetre i mig.

Anys enrere, era normal que les noies de la contrada, abans de casar-se anessin a treballar-hi per fer-se la dot.

Per sort, la fàbrica de llanes d’Arsèguel encara continua funcionant i a la botigueta de l’entrada s’hi poden adquirir mitjons gruixuts fets a prova del fred pirinenc, o les mantes de pastor i els coneguts tapaboques.

Es pot visitar diàriament entre les 10h i les 14h, els matins, i les 16h i les 20h, les tardes. Els grups nombrosos cal que prèviament truquin al 973 38 40 09 per concertar la visita. L’entrada costa 4€.





Quan el Pirineu era el Far West

21 11 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (El Periòdic d’Andorra, 16 novembre 2012)

Sidamon, el Pla d’Urgell, un dia de principis de l’any del Senyor de 1587. Una partida de bandolers entre els quals hi ha noms tan sonors –i tan nostrats– com el Minyó de Montellà, el Sarigüelo de Cabó, els Garreta d’Oliana i el Poll del Pla (de Sant Tirs?) dóna l’alto a un transport d’or i plata propietat de l’orde de Sant Joan de Jerusalem –perquè alguns dels protagonistes d’aquesta història tenen, ja ho veuran, molta prosàpia. De l’alto passen al pedrenyal, i del pedrenyal als ferits i també als morts, tots del costat de la guàrdia. Com es veia venir, el resultat d’aquest assalt al més pur estil Far West –posin una diligència de la Wells&Fargo en lloc de la tartana local i una colla de pistolers estil Billy el Nen, i la cosa rutllaria igual– va ser que la quadrilla del Minyó de Montellà es va apropiar del tresor i se’l va endur, atenció, cap a Arsèguel.

¿I per què, a Arsèguel? Doncs perquè quatre segles abans que Artur Blasco la convertís en la capital de l’acordió diatònic pirinenc, en aquesta melòmana i estratègica població del Baridà hi tenia muntat el cau Joanot Cadell, senyor de la localitat i cap visible de la facció dels Cadells –ja saben, la contrapart dels Nyerros– que s’havia convertit en una mena de Vito (Corleone) dels bandolers d’aquest racó de món i els oferia refugi i protecció a l’acollidor castell local. No l’hi busquin, avui, perquè no l’hi trobaran: el castell el van arrasar cinc anys –i unes desenes de morts– després les tropes del rei Felip II comandades pel gallard Jeroni d’Argensola. I de passada, van arrasar també tot el poble.

Aquesta prometedora història de sang i fetge –hi falta una mica de sexe, però és ben veritat que no es pot tenir tot– és la que reconstrueix l’historiador Lluís Obiols (Adrall, 1985) a Lo niu dels bandolers de Catalunya –títol honorífic que un cronista de l’època, el jurista gironí Jeroni Sanconominas, li va concedir a Arsèguel– que acaba de publicar a can Salòria i que posa en solfa la (fascinant) vida i la (sanguinària) obra del tal Cadell, un dels bandolers més actius i temuts a la Catalunya de finals del segle XVI, potser amb menys caixet historiogràfic i sobretot mediàtic que el televisiu Serrallonga –és el peatge que hem de pagar a comarques– però amb un currículum insuperat als annals del bandolerisme català: fins a dos setges en tota regla, cinc anys de persecucions i centenars d’homes van necessitar les forces reials per netejar lo niu de bandolers: «Hi va haver batudes per caçar bandolers abans i després, però aquesta obstinació i aquesta inusual mobilització militar, inclosos els dos setges, és el que converteix el cas de Cadell en excepcional».

Hem començat el relat a Sidamon perquè aquest va ser, diu Obiols, el punt d’inflexió: fins aleshores s’havien succeït a tota la vall del Segre entre el Pirineu i el Segrià –aquest era el molt considerable radi d’acció de les partides de bandolers en l’òrbita de Cadell– «infàmies, homicidis, latrocinis, furts, adulteris, strupos y mil altres crims, maleficis y maldats» causats per «hòmens ociosos e inclinats a tot gènero de vicis», en paraules de Jeroni Grau, jutge de crims de la Seu el 1570. Però l’atac al tresor de Sant Joan de Jerusalem perpetrat, a més, en ple camí ral, les tensions prebèl·liques amb la veïna França i l’ocupació per part del castell de Bar per sequaços de Cadell van acabar convertint el que inicialment era un molest problema d’ordre públic en una qüestió d’estat. I continua corrent la sang: el 1587 la colla del molt actiu Minyó de Montellà saqueja la vila de Graus, a la Ribagorça, i es refugia a Coll de Nargó –«Tierra absolutamente de ladrones», diuen les cròniques– abans de recalar novament a Arsèguel, a can Joanot. El gener del 1588 és la colla d’un Joan Gia la que visita la Seu i aprofita per pelar-hi mossèn Màrtyr Pallerols i mossèn Jonot Piquer, «fills d’esta ciutat, dos hòmens pacífichs». I l’1 d’abril, la d’un tal Plometa repeteix visita i liquida el mestre Fontanet, barber, que devia tenir la mala fortuna de topar-se’ls.

La puta i la Ramoneta

Per tallar el problema d’arrel, el virrei ordena els jutges Francesc Ubach i Josep Mur posar setge al castell d’Arsèguel, on totes aquestes partides busquen i troben protecció. L’operació comença a principis de desembre del 1588 però s’ha d’aixecar deu dies després per les dificultats de mantenir un setge en ple hivern, i amb l’únic rèdit de la mort del Minyó de Montellà. Els tres anys següents assistirem a un curiós i perillós joc: com diria Jordi Pujol, Cadell es dedica a fer la puta i la Ramoneta, alternant sol·licituds de clemència en què s’ofereix per menar una força de 500 homes a lluitar a Flandes a canvi del perdó reial amb accions de pur bandolerisme: el setembre del 1589, nova i sanguinària incursió a la Seu: «Alguns bandolers, fills de perdició, van per estes costes fent mil mals, fins a girarse y voler forçar les dones que van per lo terme d’esta ciutat […] Mataren a Jaume Peres, nafraren un tal Múrries y dos altres nafrats y molt mal tocats». Més encara: A finals d’any, sequaços de Cadell comandats pels germans Averó i pel Batllé d’Alós saquegen el monestir de les Avellanes, en fan fora l’abat i n’hi posen un del seu gust: un tal Abella de la Seu, per cert. El gener 1592 li toca a Organyà, on «han-hy mort dos o tres hòmens, ensagniades dos o tres dones y robat per 4 mil ducats».

És per tant qüestió de temps que li acabin omplint el pap al senyor virrei. I això passarà aquell mateix any, amb el nomenament d’Alemany de Tragó com a governador del vescomtat de Castellbò i la comissió de Jeroni d’Argensola –veterà de les guerres de Flandes, ¡com Alatriste!– com a comandant del segon i definitiu setge. Una operació que comença el 22 de setembre i que concentra a Arsèguel una força de prop de 600 homes, entre soldats pagats per la Generalitat, tropes castellanes i i sometent. Sembla per tant que la fortuna s’havia girat finalment en contra de Cadell. Però li quedava un últim as a la màniga: misteriosament, perquè les cròniques no recullen les causes portent, la matinada del 27 d’octubre el centenar i mig de bandolers acollits per Cadell, amb les famílies i els habitants d’Arsèguel, aconsegueixen escapar del setge sense ser vistos. Un prodigi que Obiols atribueix a un probable –però indemostrable– acord secret per evitar mals majors i que va acabar amb el castell i el poble d’Arsèguel arrasats.
.
¿I els bandolers? El Cadell el trobem el novembre tranquil·lament instal·lat a Tarascó, i maquinant amb els seus amics francesos noves incursions en terra catalana com si res no hagués passat. Morirà a Foix, en una data indeterminada entre el 1598 i el 1602, amb els béns segrestats i implorant de tant en tant, com d’esma, el perdó reial que no arribarà. Curiosament, però, els seus descendents conservaran fins al segle XIX la baronia d’Arsèguel, ara ja amb la lliçó apresa i sense trabucaires a la vista. Pel que fa als seus comilitons –més d’un centenar d’homes– diu Obiols que procedien de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Baridà, Cabó, Oliana i la vall de Querol, amb un bon grapat de francesos… i com a mínim tres andorrans: lo Truyta, Steve Lavaneres i un tal Bocanegra. Potser va ser gràcies a ells que les partides de bandolers van respectar –sembla– la neutralitat del país. Homes amb ofici, opina, que es dedicaven temporalment a bandolejar per guanyar-se un sobresou: com el contraban actual, vaja, i amb el risc cert d’acabar torturat, decapitat i esquarterat com a càstig exemplar.
.
La més cruel paradoxa de tot plegat és que si el padrí d’Arsèguel se’n va sortir raonablement bé –només li va cremar la segona residència, com si diguéssim–, molt pitjor els va anar als que el van derrotar: el 1600, a Castellbò, un tal Perot Ribó d’Artedó mata a cop de pedrenyal Alemany de Tragó; i el valent Jeroni d’Argensola és destituït i empresonat, i tardarà un decenni a netejar el seu nom. I tot perquè, especula Obiols, els tentacles i les influències dels Cadell arribaven fins a les més altes instàncies, inclosa la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, des d’on va moure els fils per defenestrar Argensola.
.
Pel que fa a Joanot Cadell, l’autor l’erigeix en epítom de la petita noblesa comarcal a qui la falta d’expectatives d’ascendir en el servei al rei acaba convertint en un dels capitostos dels dos bàndols -nyerros i cadells– en què es divideix la societat catalana del segle XVI. Unes bandositats que tenien poc o cap component ideològic, que funcionaven a la manera de les famílies mafioses –com un conglomerat d’interessos i vincles personals i de parentiu– i el retrata com un home hàbil, que va saber utilitzar els seus molts contactes i que va mirar sempre per la seva butxaca. Tan hàbil, que ni va morir penjat d’alta forca, ni tan sols esquarterat, sinó probablement de vell. I tan rellevant i significatiu, insisteix, com Serrallonga: «El que passa és que Arsèguel queda molt lluny de Barcelona.  Estic segur que si hagués nascut al Vallès, ho sabríem quasi tot d’ell i tindria novel·la i sèrie televisiva». Segur.