El Codi Viladomat.

14 02 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 7 febrer 2012)

No es tracta evidentment de la còpia de la Gioconda recentment restaurada pel Museu del Prado i amb què tant s’entretenen experts, aficionats i ocultòlegs de mig món. Però és nostra, porta el segell d’Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755), ha recuperat els colors originals gràcies a la restauració practicada per l’empresa Retoc per compte del ministeri de Cultura i del Comú lauredià, i –atenció– incorporava un enigma iconogràfic amb la torna d’un origen incert, quasi misteriós, que acaba de ser resolt per Francesc Miralpeix. Ep, la màxima autoritat acadèmica en el pintor barceloní i que formava part de l’equip d’investigadors de la Universitat de Girona que tres temporades enrere va catalogar el barroc nacional i, de passada, va posar nom i cognoms a les dues estrelles del renaixement local, els mestres de Canillo (Miquel Ramells) i d’Ansalonga (Jeroni d’Heredia.

Però avui toca parlar de Viladomat, actiu a Barcelona la primera meitat del segle XVIII i patum indiscutible de la pintura catalana i espanyola del període. El primer i més gran dels enigmes pendents era el de l’advocació del quadre, un oli de gran format que fa 180 centímetres d’alt per 156 d’amplada. Des que Francesc Badia el va batejar al canònic Assaig sobre el barroc andorrà com a Verge dels Dolors amb les ànimes del Purgatori, aquest n’era el nom de referència. Fins ara, és clar. Miralpeix proposa una nova hipòtesi, avalada pel segell aparegut durant la restauració de l’obra al revers de la tela, ocult pel bastidor i que per tant havia passat desapercebut fins ara. Un segell amb les inicials FAG que constitueix la clau de volta de la molt plausible biografia que l’historiador li ha traçat a l’obra. El Codi Viladomat.

Però anem a pams i comencem pel títol: si no ens trobem, com sempre s’havia dit, davant d’una Verge dels Dolors, ¿què representa, el quadre? Sosté Miralpeix que l’autèntic protagonista de l’obra és el frare calb, amb ploma i hàbit que apareix a l’esquerra de la Mare de Déu. L’ha identificat: Sant Nicolau de Tolentino, patró de les Ànimes del Purgatori. A partir d’aquí entra en joc el segell de la pàgina següent, i que per a l’historiador correspon a la marca que hi van deixar els seus primers propietaris, els frares del convent de sant Agustí de la Seu. El mateix Nicolau de Tolentino, místic italià que va viure al segle XIII, havia sigut un frare agustí i era venerat com a eficaç advocat de les animetes. A dreta llei, i sempre segons la hipòtesi de Miralpeix –hipòtesi compartida, d’altra banda, per la restauradora Mireia Garcia, que junt amb Íngrid Forell li va tornar el somriure al Viladomat lauredià– en el lloc que ocupa la Mare de Déu el pintor hi hauria d’haver col·locat l’emblema de l’orde dels Agustins, el cor traspassat per una sageta que tenen a sota de l’oli. Però hi va posar la Verge, que llueix més i d’eficàcia també contrastada en la salvació de les ànimes en situació dubtosa. Una Verge particular –amb una sola fletxa en lloc de les set que simbolitzen els reglamentaris set dolors que estableix la iconografia tradicional de la Dolorosa– i que havia despistat els estudiosos que s’havien acostat al quadre, fins al punt d’interpretar-la –erròniament– com una Verge dels Dolors. Fins ara, és clar.

Exclaustrat el 1835.

El primer enigma –l’advocació de l’oli– ens ha solucionat de passada el segon –l’origen–i ha permès rebatejar-lo amb un fonament acadèmic: Miralpeix proposa com a nou títol el molt més ajustat de Frare agustí recol·lecte (Sant Nicolau de Tolentí) intercedint per les Ànimes del Purgatori. I tot, gràcies al molt oportú segell que els agustins van estampar un dia al revers de l’obra, com una pista per a futurs investigadors. Però queda per resoldre una tercera incògnita: si el quadre pertanyia al convent agustí de la capital alturgellenca, ¿com va arribar fins a Sant Julià de Lòria? ¿I quan? L’historiador gironí ho té tot lligat: l’exclaustració del 1835 –la cèlebre Desamortització de Mendizábal, que va comportar l’expropiació forçosa dels béns i terres en mans eclesiàstiques– va afectar també el convent dels agustins de la Seu, que deixa aleshores d’existir com a tal. El patrimoni artístic del cenobi es devia dispersar, i una part d’aquest patrimoni va acabar a Sant Julià, que al cap i a la fi formava part del mateix bisbat d’Urgell. Un cop de sort, diu Garcia, «perquè gràcies a això el Sant Nicolau i el seu cosí germà, el Sant Roc que penja també a la parroquial, han arribat fins a nosaltres; si algú, potser un frare del mateix convent, no hagués pensat a exiliar-los a Andorra, molt probablement haurien estat espoliats, se’ls hauria perdut el rastre o haurien sigut directament cremats».

No va ser afortunadament així, i tant el Sant Nicolau com el Sant Roc formen part de la molts escassa nòmina de pintures del segle XVIII conservades al Principat. Mitja dotzena d’exemplars –incloses les Ànimes de Joan Casanovas conservades a Sant Esteve, a la capital, l’altra estrella del període– en què els dos Viladomats brillen amb llum pròpia. I això que, seguint el fil de la hipòtesi que desgrana Miralpeix, el Sant Nicolau és una obra datada entre el 1703 i el 1720 i constitueix, per tant, una obra relativament primerenca i immediatament anterior a les dues obres mestres de Viladomat, el cicle de Sant Francesc d’Assís avui al MNAC de Barcelona (1722) i la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró (1724). Aquest caràcter primerenc explica la sorprenent i irregular factura que presenten determinats aspectes de l’oli, com ara l’evident desproporció d’alguns dels personatges –començant pel Sant Nicolau, molt més petit que la Mare de Déu– i el traç rudimentari dels rostres dels dos àngels que es troben sota la Verge, els torsos dels dos pecadors que cremen a l’infern i les mans, rudimentàries en molts dels casos, quan Viladomat destaca, entre d’altres trets estilístics, per l’exquisit tractament d’aquesta part de l’anatomia.

Una altra causa d’aquestes imperfeccions, impròpies d’un reputat mestre com ho era el nostre pintor, podria ser que es tracta d’una obra de taller, que el gros de la feina el van fer els seus ajudants, i que el mestre hi va intervenir només puntualment, diu Garcia. I n’hi ha una de més, enacara: els retocs, restauracions i intervencions que ha anat patint al llarg dels seus quasi tres segles de vida. Tot plegat, conclou la restauradora Mireia Garcia, implica que ens ha arribat un Viladomat tunejat, sí, «però molt o poc tocat, sigui obra seva o dels seus ajudants, va sortir del seu taller i no deixa de ser un Viladomat». Un Viladomat que des del desembre lluu en tot l’esplendor i que mereix una visita a la parroquial de Sant Julià.

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: