Llibre: Passeurs d’hommes de Francis Aguila.

17 01 2012

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 10 gener 2012)

Tornem-hi amb els passadors: ara fa una setmana transcendia el traspàs de Quimet Baldrich, el penúltim dels homes de la xarxa que Antoni Forné dirigia des de l’hotel Palanques, i divendres informàvem des d’aquest mateix racó de diari de la recentíssima publicació de La princesse de San Julia, la novel·la en què el lauredià Hugues Lafontaine ha convertit Baldrich i els seus companys de gesta en herois de ficció. Doncs encara n’hi ha més: Francis Aguila, historiador de l’Arièja que fa tres temporades ja ens va sorprendre amb Les cols de l’espoir, on refeia el periple no només dels passadors, sinó sobretot –i aquí rau la seva gran aportació– d’un grapat de fugitius amb nom i cognoms que es van convertir durant la Segona Guerra Mundial en el preciós carregament que transportaven els contrabandistes de la llibertat.


Juan Aguila, passador de Tarascó, el 1942; salcondouït espanyol expedit a nom de Lore Hertzberger, i rutes d’evasió des de Tarascó Foto: ANA

Aguila reincideix ara amb Passeurs d’hommes et femmes de l’ombre, on torna a fixar l’atenció en les peripècies d’una dotzena llarga de fugitius per als quals Andorra es va acabar convertint en sinònim de llibertat. Hi ha de tot, des del militar professional que, endut pel deure patriòtic, decideix passar els Pirineus per unir-se a l’Exèrcit de la França Lliure (Émil Cantarel), fins al matrimoni jueu alemany que fuig del fatal destí als camps d’extermini (Lore i Eddie Hertzberger), o el jove francès que es nega a enrolar-se al Servei de Treball Obligatori. Hi ha també guies, passadors o caminadors, com prefereix dir-ne Claude Benet, d’aquests homes d’acció. Juan Aguila, el pare de l’autor, de qui tornarem a parlar i que –avancem-ho aquí– va acabar carregant pedres a la tristament pedrera de Mauthausen i que va ser una de les víctimes del que és, probablement, el personatge més novel·lesc, inquietant i a la vegada fascinant d’aquest volum revelador: Reine Cazal, la Mata Hari dels Pirineus, agent doble al servei de l’Abwher –el contraespionatge alemany, per entendre’ns– infiltrada a les xarxes de passadors i que es va erigir, si els comptes d’Aguila s’acosten a la realitat, en l’enemic més formidable a què es van enfrontar els passadors que operaven des de l’Arieja.

De l’hotel Coma a Mauthausen

Aguila la descriu com una dona, d’entre 25 i 27 anys, veïna de Foix, on un seu germà fa de policia, que es diu ballarina professional –el toc Mata Hari–, que gasta una «bellesa diabòlica» i que aprofita el seu domini de l’espanyol per freqüentar els cercles dels republicans a l’exili, un niu de resistents i passadors, a Tarascon, Auzat i Vicdessòs. Li engipona la decapitació de les principals xarxes de la zona, amb víctimes il·lustres com ara Peyrevidal, Simon Salas i Jose Fibla, Philippe Amiel, Jean Fournier i Robert Édouard, Antonio García, Felipe Espino i mitja dotzena de noms més. Una autèntica bèstia negra que també és en l’origen –diu l’autor– de la caiguda del seu pare, Juan Aguila, el tenen aquí dalt, en mans de la Gestapo. Som a Tarascó, el 7 de juny del 1944. Just l’endemà de Normandia. La caiguda de Hitler ja és només qüestió de temps. A Juan Aguila, el Dia H l’havia enxampat a l’hotel Coma d’Ordino, on havia acompanyat un «important personatge» per compte de l’MI5 britànic. De retorn a casa, i passat el port del Rat, cau en una emboscada. Acabarà a Mauthausen i no en sortirà fins a l’alliberament del camp, el 6 de maig del 1945: pesava 38 quilos.

Més sort va tenir Gabrielle Cécile Picabia, l’esposa del pintor i cervell d’una de les xarxes que operaven des de Perpinyà, que, descoberta per la Gestapo, va haver de fugir. Formava part del mateix comboi de Cantarel, i la trobem l’abril del 1943 a l’hotel Coma d’Ordino, que té al llarg del llibre una presència constant. De Cazal només en sabem el nom, cal entendre que un àlies de guerra, però en desconeixem el final: ¿se’n va sortir o va pagar pel seu doble joc i les seves traïcions? Sí que ho va fer un tal Josep I., que va vendre a la Gestapo un comboi de 23 joves francesos que conduïa cap a Andorra, condemnat després de l’alliberament a 20 anys de treballs forçats. Un més a la llista negra d’aquesta història, al costat de Lazare Cabrero, la sinistra carrera del qual també va desvelar Aguila al volum anterior.

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: