L’Arxiu Nacional d’Andorra es bolcarà a la Galeria Virtual.

22 08 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 8 d’agost 2011)

¿Se’n recorda el lector d’Apunts de viatge, 1913-1936, aquella estupenda exposició consagrada a l’obra andorrana del fotògraf Henri Gaussen que es va poder veure el 2007 a la sala de Govern? ¿I de La memòria revelada, que aquell mateix any i en aquest mateix espai ens va descobrir l’ull humanista d’un dels grans fotògrafs del primer terç del segle XX andorrà, Guillem de Plandolit? Són les últimes grans exposicions físiques produïdes per l’Arxiu Nacional per complir una de les raons que en justifiquen l’existència: divulgar els fons fotogràfics que s’hi conserven. Avui, prop de mig milió de documents que relaten en imatges la història d’aquest país des del 1886 –la lectura de la condemna a mort de Manuel Bacó a la plaça Guillemó– fins a l’actualitat. Doncs ja se’n poden anar fent a la idea: de grans exposicions com les que apuntàvem una mica més amunt, no n’hi tornarà a haver.


Esglésía de Prats i excursionista pujant al pic de Maia. Anys 1930-33 Foto: FONS CASA CREMAT / ARXIU NACIONAL

La culpa, és clar, és de la crisi i de les vaques magres, que s’ho està enduent quasi tot per endavant, sense contemplacions ni sentimentalismes. En endavant, l’Arxiu bolcarà tots els esforços de divulgació en la sala d’exposicions virtual, un espai que va començar a ensenyar tímidament la poteta el 2008, i que a poc a poc s’ha anat consolidant com una de les iniciatives amb més repercussió pública entre les organitzades per l’Arxiu. Els fons Feda, Lengemann, Ribierè, Casa Rossell, Salvany i Builles han anat engrossint una galeria que ja han visitat desenes de milers d’internautes i que tindrà continuïtat a la tardor precisament amb una mostra íntegrament dedicada al fons de Guillem de Plandolit, aquestes 483 plaques de vidre i nitrat de cel·luslosa que el ministeri va adquirir el 2007. «No és el mateix que una exposició física, sobretot perquè no en queda el catàleg, però té l’avantatge que permet la consulta permanent i remota. Ens hem trobat molts casos d’ususaris de fora d’Andorra –tant particulars com mitjans de comunicació– que s’han interessat per fotografies de l’Arxiu gràcies a la galeria virtual», diu el conservador de fotografia de l’Arxiu, Isidre Escorihuela.

Bloc desert

La inèrcia amb què cavalca la galeria virtual contrasta amb l’ensopida vida que ha portat fins ara el bloc Identifica’m, la segona aventura de l’Arxiu a la xarxa: es va obrir la primavera del 2010 amb l’objectiu de divulgar les col·leccions i fomentar la participació, demanant explícitament l’ajuda dels internautes per localitzar els paisatges i els retrats que apareixen en les fotografies que s’hi han anat penjant. Quinze mesos i un centenar d’imatges després –totes procedents dels fons Olivella i Casa Cristo– el balanç és francament desencoratjador: el bloc amb prou feines frega les 4.000 visites totals, i no s’ha registrat ni una sola identificació. Cap. Escorihuela assumeix les culpes d’una escassa, per no dir nul·la promoció del bloc, «tot i que s’ha de tenir en compte que la gent que ens podria ajudar a identificar els protagonistes de fotos preses el primer terç del segle XX són avui padrins que és poc probable que tinguin accés a Internet». En qualsevol cas, una disfunció que caldrà corregir si, com sembla, es pretén continuar endavant amb el bloc.

Tant en el cas de les exposicions virtuals com en el d’Identifica’m, el que no canviarà és la política de protecció dels drets d’autor amb la polèmica mosca, la marca d’aigües que es va començar a sobreimpressionar el maig del 2010 a totes les imatges de l’Arxiu nacional que es penjaven a Internet després del pirateig massiu que van patir a través d’un concorregut bloc d’intercanvi de documents sobre la història d’Andorra. «No tenim cap vocació de fer de policies dolents ni tenim un concepte patrimonialista dels fons, com de vegades s’ha dit, però els usuaris han d’entendre que les col·leccions estan protegides per drets d’autor, i que la nostra obligació quan els adquirim, ja sigui en propietat o en dipòsit, és vetllar per la conservació, catalogació i difusió dels fons, així com pel respecte d’aquests drets», diu Escorihuela. És una qüestió d’hàbits, afegeix, i el cert és que cada vegada hi ha més consciència que les fotografies no es poden copiar i reproduir sense el consentiment del titular dels drets. Tampoc a Internet: «El curiós és que quan un usuari estranger ens demana una imatge, dóna per descomptat que això té un cost. Ningú no ho discuteix. I s’ha de dir que les nostres tarifes són baixíssimes comparades amb les d’institucions similars d’Espanya i de França. En canvi, al país encara hi ha qui es pensa que el que es conserva a l’Arxiu és de lliure circulació». Val a dir que la inexistència d’una SGAE a l’andorrana tampoc no ajuda a clarificar la situació. A veure si el nou Govern resol d’una vegada un llimb legal que ni liberals ni socialdemòcrates van tenir el coratge polític d’afrontar.

¿Centre Nacional de Fotografia?

El gran debat entre els especialistes catalans és avui la necessitat o no d’un Centre Nacional de Fotografia que posi ordre en el patrimoni fotogràfic català i eviti que es repeteixin situacions com el cas Centelles. ¿I a Andorra, li cal una entitat similar? Per Escorihuela, el requisit previ és un catàleg exhaustiu que reculli la història de la fotografia –i dels fotògrafs– en aquest país, des dels inicis fins a l’actualitat. Una feina pendent i també necessària perquè –adverteix– la fotografia permet reconstruir documentalment alguns dels moments més obscurs de la història andorrana del segle XX. Amb l’inventari enllestit, seria el moment de plantejar-se la necessitat –i la viabilitat– d’un equipament que centralitzés el llegat fotogràfic. Un equipament que podria evitar la proliferació d’arxius fotogràfics d’àmbit comunal que comença a albirar-se en l’horitzó.

Val a dir que en el cas d’Andorra és altament improbable que es produeixi un cas Centelles: el fons de Guillem de Plandolit va ser una absoluta sorpresa perquè fins que va se ofert al Govern ni se’n coneixia l’existència. I les grans col·leccions conegudes ja estan dipositades a l’Arxiu –els fons Pantebre, Alsina i Peig– o bé són gestionades pels mateixos autors i hereus –Claverol i Burgués Martisella. Queda un cas, però, per resoldre: el fons fotogràfic de l’escaldenc Jaume Puig, traspassat el 2008 i avui en mans de la família. El CAEE va dedicar l’any passat una exposició a l’obra pictòrica i escultòrica del polifacètic artista. Però de la fotogràfica no se’n sap ni l’abast ni l’estat de conservació. Potser no tenim un cas Centelles, però sí un cas Puig. Que no s’enverini, ara que hi som a temps.

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: