El Centre d’Art Escaldes exposa un centenar de peces funeràries de cultures precolombines

10 06 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 9 juny 2011)

«…metiéndose en la garganta hasta el epiglotis, o digamos la campanilla, la paleta que cada uno lleva siempre a mano en estos días, evacuaban el estómago hasta no dejar nada». Així descriu el cronista Pedro Màrtir l’estrany costum que practicaven els indis de l’illa de La Española –que actualment comparteixen la República Dominicana i Haití– per buidar el ventre abans del ritual que els havien de posar en contacte amb els déus. Uns rituals on, sigui dit de pas, les plantes al·lucinògenes jugaven un paper decisiu. Ja hi tornarem, sobre això. De moment, quedem-nos amb la imatge d’un indi –taíno, que fa més por: eren antropòfags, glups– que s’introdueix una mena de pal fins a l’epiglotis, com diu Pedro Màrtir, i es posa a rujar. Al Centre d’Art d’Escaldes no hi ha l’indi, però sí l’instrument en qüestió: per motius obvis, se’n diu espàtula vòmica. Aquesta és de fusta –però podien ser també de closca de cargol, que no està malament, i fins i tot de costella de manatí, que ves a saber quina mena d’animal era. Està datada entre l’any 1000 i el 1500, abans de l’arribada de Colom –¡quins banquets de carn humana es devia marcar el taíno que la va posseir– i forma part del centenar de peces de la col·lecció d’art precolombí del Museu Egipci barceloní –ja saben, la dèria de l’hostaler Jordi Clos– que sota el títol La passió de Tórtola Valencia s’exposa al CAEE fins al 27 de setembre.

Asteques, sí; maies, no

Temps de sobra per visitar –i revisitar, ja veuran– una col·lecció sense parangó a la península i que molt probablement no tornarà a sortir de casa seva: el Museu Egipci prepara una ampliació i els guerrers, sacerdots, màscares, deesses, exvots i altres objectes procedents de l’eixovar funerari d’inques, asteques i –atenció– un grapat de cultures més o menys remotes que responen a noms ben curiosos –Jalisco, Nayarit, Colima, Teotihuacan, Veracruz, Taínos, Tlamalaneque, Tumaco, Bahía, Chamcay i Nazca– es quedaran definitivament a Barcelona. Són un centenar de peces fonamentalment de ceràmica procedents, ja s’ha dit, de l’eixovar funerari d’aquestes cultures precolombines. Bé, ameríndies, que és com –es veu– se’ls ha de dir ara perquè ningú no s’ofengui. I si no val precolombines, encara menys prehispàniques. En fi. L’espàtula vòmica està bé, no m’ho negaran, però la patum de l’exposició és el xaman nayarit d’aquí al del mig. Està datat entre el 200 i el 300 –de la nostra era, s’entén: contemporani de l’emperador Dioclecià, per fer-nos una idea– i si s’hi fixen, veuran que del cap li surten unes estranyes protuberàncies que li donen un sospitós aspecte d’alienígena de sèrie B: rínxols, diuen els més benintencionats; bolets al·lucinògens, sostenen els (probablement) millor informats. Concretament, psiolacybe mexicana, que consumia el xaman de torn durant el ritual mentre tocava el tambor que du entre les cuixes. Entre una cosa i una altra, li deixava el cap com un timbal. Perfecte per parlar amb els avantpassats, es veu.

N’hi ha més, moltes més, de peces singulars. Mirin si no el Careta Somrient, així se’n diu, de la cultura de Veracruz, que va florir a Mèxic entre el 300 i el 900. Un nom, aquest de Careta Somrient, que descriu aquest tipus de figures amb el cap deformat i que retrata un individu en trànsit –col·locat, vaja– com es veu que tocava en els ritus en honor de Tlazolteaotl, deessa –hmmm–de la carnalitat. O es fixin també en el gos calb –sense pèl, pobret– de la cultura Colima, entre els segles II i IV a la zona de Panamà: es veu que els indis els engreixaven perquè servissin de tall als rituals funeraris. Els supervivents del difunt es cruspien l’animal; el traspassat se n’enduia una rèplica de ceràmica perquè l’acompanyés en el viatge definitiu. Atenció també al jou i la destral de pedra de –una altra vegada– la cultura Veracruz. Són rèpliques d’elements que s’utilitzaven en el joc de pilota que es practicava –sembla– a quasi totes les cultures precolombines. Ameríndies, perdó. Un joc, per cert, que acabava malament: o guanyadors o perdedors acabaven sacrificats. Hi ha, en fi, fins i tot una minúscula gerra antropomòrfica de la cultura nazca, la dels petroglifs i les cèlebres línies; una estupenda deessa asteca, i quatre cosetes incaiques. No hi busqiun ni olmeques ni maies. Això, no. Però és que no es pot tenir tot.

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: