Andorra, país d’aiguats

10 06 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 8 juny 2011)

L’acta de defunció ho resumeix amb dramàtic laconisme: «Estos moriren de mort repentina de un glevàs de neu a la part d’allà del port, més les euques al sol del lloch, i 30 cap de bestiar gros, 23 mules i 7 lo altre bestiar». Estos són Mateu Faure i Miquel Font, veïns de Soldeu; Gabriel Agustí, de la Massana; Miquel Gaià, d’un lloc anomenat l’Espluga Calba, i Joan Reitgs, de Siguer. I van trobar la mort repentina en una allau que havia tingut lloc l’abril del 1718 a la zona de la Portelleta, a l’entrada de Soldeu. Faure, els seus quatre companys, les euques i els 30 caps de bestiar gros són les víctimes de la catàstrofe natural més mortífera que Joan-Lluís Ayala ha documentat als llibres d’actes dels comuns i del Consell General entre el 1586 i el 1975. Dos anys de feina de formigueta, a compte de la beca Cebrià Baraut d’investigació històrica i que, sota el títol Detecció i recuperació de riscos naturals a través de les fonts documentals, va presentar ahir en societat. Aquí en va un avanç; el patracol sencer, a partir del novembre a l’Arxiu Nacional.

Feines de reconstrucció després de l’aiguat del 27 d’octubre de l 1937, que va arrasar la casa comuna i el centre d’Encamp. A la galeria, el pont de la Tosca, probable víctima de la riuada del 1772 Foto: FONS BUILLES (ARXIU NACIONAL)

Per llepar-s’hi els dits, perquè n’ha documentat unes quantes, de catàstrofes: exactament, 230, entre allaus, grans nevades, pluges torrencials, ventades amb i sense torb i, sobretot, aiguats. Ni rastre, en canvi, de terratrèmols. Ni tan sols dels que el 1427 i el 1430 van devastar les comarques catalanes del Ripollès i de la Garrotxa. Cosa que no vol dir –adverteix Ayala– que aquí no se sentissin, sinó que no n’ha aparegut referència en les fonts consultades. Encara ens queda esperança… L’allau del 1718 és, dèiem, l’episodi que més víctimes ha deixat. Però no el més habitual. Aquets sinistre mèrit correspon a les revingudes. Perquè si hi ha un episodi que es repeteix amb pertinaç monotonia al llarg dels segles, són els aiguats. De fet, la referència més antiga data del 27 d’octubre del 1586 i correspon a un acta del consell de la capital que ordena reparar «el camí della creu de Andorra fins hont estave lo pont ans dell aiguat del pnt. any».

La gran riuada del 1772

En endavant, notícies com aquesta són recurrents a la documentació comunal. Amb caramboles històriques que conviden a la reflexió: per exemple, la revinguda que l’agost del 1750 es va endur el pont de Fontaneda, a Sant Julià. ¿Els sona? Doncs la notícia podria ser d’avui mateix: el Tribunal Superior acaba de condemnar el Govern i el comú lauredià a indemnitzar tres particulars pels danys que els va causar la crescuda del torrent del Solà, l’1 d’agost del 2008. I a l’altura del pont de Fontaneda. «Ens trobem amb un episodi molt similar, de pluges intenses i localitzades, al mateix lloc i a la mateixa època de l’any, i amb conseqüències semblants. Això vol dir que la naturales a ens parla, i que l’hem d’escoltar», diu l’historiador. I de passada, sembla avalar els arguments dels recurrents del 2008, que sostenien que la revinguda del torrent no era excepcional i que per tant, els danys s’haurien pogut evitar.

El del 1750 no va deixar –que se sàpiga– víctimes mortals. Sembla que tampoc el de setembre de 1772. Probablement, especula Ayala, el pitjor aiguat que ha patit mai el Principat. En va quedar constància a les actes de quasi tots els comuns; fins i tot al Consell General, que en una resolució del 15 de febrer de l’any següent dóna fe de l’estupefacció que embarga els molt il·lustres consellers: «Avista dels gravissims estragos ocasionaren en las Parroquias de les presents Valls las avingudas de las ayguas en lo mes de setembre prop passat, mudant los cursos ordinaris, destrossant propietats de particulars, y fent grans danys als comuns…» S’interroguen sobre com han de procedir davant de la catàstrofe: «Com y de que manera deulren tornarse las ayguas a sos conductos acostumats, y si es de major utilitat deixarlos en los puestos ahont vuy van, y com se ha de redresar los danys ocasionats». Una carta del bisbe al «comú de las Caldas» datada el 1785 encara demana de reconstruir «el pont de pedra y tres casas» destruïdes per l’aiguat del 1772. ¿Seria el pont de Tosca?

La història ensenya

El dantesc panorama evoca el de les riuades del 1937 i el 1982. Aquesta última excedeix els límits temporals de la investigació. De la primera, n’evoca la picaresca amb què alguns veïns van intentar aprofitar l’ocasió per reconstruir ponts i passeres per les seves terres. Però sobta l’absència de víctimes el 1772: Ayala especula que en un país semidespoblat, amb escassament 4.500 ànimes, els danys personals eren necessàriament escassos. D’altra banda, falta confrontar les dates dels aiguats amb els llibres d’òbits parroquials: una feinada que potser revelaria l’impacte real de les catàstrofes en la població. Però no només de riuades viu l’historiador, que també s’interessa per les repercussions sociològiques que deixen aquests fascinants episodis meteorològics. El 14 de maig del 1874, el consell del comú d’Ordino es reuneix, atenció, «per fer pregàries davant el mal temps». No ha de sorprendre, aquesta apel·lació a les instàncies superiors, si es té en compte que dos anys abans, l’octubre del 1872, el mateix comú passa llista als danys ocasionats per una persistent pluja que cau «des de fa dinou o vint dies». Glups-

Hi ha també anys de nevades. Ho devia ser l’hiverm del 1891-92, perquè el viatger català Josep Aladern –l’autor de Cartas andorranas– escriu el 18 d’octubre del 1892 i des d’Ordino: «Estich molt a gust en aquest poble a cual espatlla s’alsa com un gegant lo pic de Casa-manya, de cual cima no s’ha fós neu en tot l’istiu». ¡Neus eternes al Casamanya! Hi ha ventades descomunals, com la que va bufar la primavera del 1935 a Aixovall: Lluís Duró es va adjudicar en pública subhasta i per 250 pessetes els 126 arbres abatuts pel vent. Hi ha incendis, com el del bosc de la Plana, a la Solana d’Escaldes, l’agost del 1789, i com els que proliferen sospitosament a partir de finals del XIX, coincidint amb l’auge del negoci de les asserradores. I Ayala documenta fins i tot la mortal caiguda d’un roc, el maig del 1938 a la carretera de la capital a Sant Julià: la víctima es deia Bonaventura Riera.

L’exhaustiva investigació li permet concloure que hi ha zones especialment sensibles: per exemple, Santa Coloma, on consta que l’aigua s’endú la palanca el 1898 i també el 1908. Tot plegat ens indica que els episodis naturals es repeteixen, que tard o d’hora tornaran a produir-se. Veurem aleshores, diu l’historiador, si són eficaces les obres de canalització i prevenció, o si, simplement, hauria sigut millor no construir. Però faríem bé, conclou, «si a l’hora d’edificar tinguéssim en compte el que ens ensenya la història. Potser ens estalviaríem sorpreses».

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: