Les notícies sobre la Vall d’Andorra a la revista Americana Time al llarg del s.XX.

30 05 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 18 maig 2011)

Tres quarts de segle donen informativament per a molt. ¿Segur? A la revista Time, el segle XX andorrà dóna exactament per a una quarantena justa de referències. Un grapat de notícies que comencen el 1923, mig any després de l’aparició de la degana de les revistes d’informació general nord-americanes, amb els ciutadans andorrans inclosos a la llista «Other Europe» –¿Other?– a l’hora de fer el recompte de les quotes d’immigració per al juliol d’aquell any. A Andorra, Gibraltar, Liechtenstein, Malta, Mònaco i San Marino els van tocar exactament 17 places. No està malament, si es té en compte que segons Time, «strictly speaking, all theses countries are not countries»… Un to entre foteta, condescendent i paternalista que perdurarà fins ben entrats els anys 70: durant més de mig segle es repetiran sistemàticament els tòpics que identifiquen Andorra amb una «relíquia feudal», una «minúscula república» i un país «de pastors i contrabandistes».

De Gaulle, a la Casa de la Vall, el 23 d’octubre del 1967: era la primera visita a Andorra d’un Copríncep francès Foto: FONS FÈLIX PEIG (ARXIU NACIONAL D’ANDORRA)

Un país d’opereta on de tant en tant es deixa caure l’aventurer de torn: el Time del 30 de novembre del 1942, en plena guerra mundial, deixa constància d’un «americà» que vuit anys abans havia ofert la fabulosa quantitat de 54.000 $ per tot el país. Afortunadament, el «petit consell escollit pels caps de casa va declinar l’oferta», informa la revista. L’octubre del 1930 mereix una discreta menció l’oferta d’una companyia francesa disposada a invertir 4,5 milions de dòlars –i no la propina de l’ americà– per fer d’Andorra «un segon Monte Carlo amb casino, ruleta i hotel de luxe». Tot plegat havia de ser una realitat el 1930.

Hi ha referències, és clar, a les convulsions socials de l’època. L’abril del 1932 Time reporta com la «República Neutral d’Andorra» ha declarat la llei marcial i mobilitzat els ciutadans «més robustos» per fer front els «pocs» treballadors estrangers que han decretat vaga a la «petita central hidroelèctrica del país». Com es veu, tot és petit i escàs, o directament minúscul. Val a dir que els andorrans del moment en surten retratats com una mena d’esquirols: «El Govern, integrat exclusivament per rudes muntanyencs, va dirigir contra els vaguistes espanyols els joves de les millors famílies, que van rebentar fàcilment la vaga i els van expulsar cap a Espanya». L’any següent arriba el torn de la revolució del 1933, amb la presa del Consell General pels mateixos fills de les «millors famílies» que reclamen ara el sufragi universal (masculí, és clar).

Més pintoresca, a l’altura potser del gran Boris Skossyreff –de qui, per cert, no hi ha ni una sola referència– és la crònica publicada el 17 de gener del 1938 sota el títol Andorra: no admittance. Segons el cronista, un individu que es feia dir Alex Abraham Sikorski s’havia plantat a Bourgmadame amb la pretensió d’instal·lar-se al Principat. Oferia a canvi l’erecció d’un «sanatori». I, atenció, al·legava com a carta de presentació el seu passat com a sicari del gàngster John Dillinger: «Sóc un gànster, és veritat, però no pas un criminal. Mai no he segrestat ningú». ¡Ahhh! Segons la crònica, aquest tal Sikorski pretenia ser l’home que la banda de Dillinger havia enviat a Europea rere les passes d’Anna Sage, la prostituta romanesa que havia delatat el gànster a l’FBI d’Edgar Hoover. «Impressionada per l’al·legat», diu Time, «Andorra va respondre: ‘No admès’». En canvi, sí que van admetre Sikorski les autoritats republicanes, necessitades, diu la revista, de «bons pistolers». Time conclou l’episodi de forma ben pintoresca: «A Europa pot arribar a ser tan exòtic fer-se passar per un gàngster americà com pretendre’s príncep als EUA».

Tres coprínceps

Els grans moments d’Andorra arribaran, però, de la mà de tres coprínceps francesos: el primer, Vincent Auriol, a compte de la guerra de les ràdios. Atenció, perquè som a l’octubre del 1953, i el redactor de torn es permet descriure Andorra com un principat «feudal» –és clar–però també habitat per «una feliç comunitat de pastors i contrabandistes hispanoparlants». Error fatal que mereixerà una immediata carta al director firmada el 26 d’octubre per George Engerrand, de la Uinversitat de Texas, que aclareix el lector que «el poble d’Andorra no parla espanyol sinó català, una de les vuit llengües d’arrel llatina». Bé per Engerrand.

El setembre del 1962 treu breument el cap per Time l’aleshores síndic, Julià Reig –un dels escassos andorrans que hi surt amb nom i cognom, per cert. Vet aquí que ha de dirimir el que Time ven com un enfrontament fratricida entre els vellans –cal suposar que els veïns de la capital–i els escaldans –escaldencs, és clar. Una guerra que acabarà amb la frontera espanyola clausurada per ordre de la Mitra i l’advertència del veguer francès que Andorra es podia convertir «en un nou Berlín» –aleshores en estat de xoc pel mur que la Unió Soviètica començava a erigir. El moment estelar és, però, per a la visita de Charles de Gaulle, l’octubre del 1967, la primera d’un copríncep francès i –com remarca amb malícia la revista–efectuada amb les seves habituals maneres «monàrquiques».

Espectacular, vegin: per motius de seguretat, la «milícia» andorrana no va poder retre-li la reglamentària salva d’honor, el país va ser ocupat per un miler de gendarmes, i van sorgir friccions quan l’il·lustre hoste va reclamar que es relaxés l’estricta llei de la nacionalitat que impedia la naturalització dels –aleshores– 15.000 residents estrangers: els andorranas, diu Time, es van rebel·lar desafinant ostensiblement en el moment d’entonar la Marsellesa. Moment gloriós que tindrà un epígon molt menys tens deu anys després amb la visita de Giscard d’Estaing i Joan Martí Alanis –que, per cert, exerceix a la crònica un pur paper de comparsa. Fins i tot el redactor del Time, sempre tan perspicaç i permeable al tòpic, deixa constància de la (aleshores) molt andorrana pràctica del prestanoms. Com diria Borges, «¡País!»

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: