Hivern del 36 al Port d’Envalira

3 05 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 29 abril 2011)

Ahir va fer 75 anys: Miquel Badia (Torregrossa, 1906–Barcelona, 1936), antic comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, cap visible dels escamots paramilitars d’Estat Català, veterà dels Fets d’Octubre i independentista de pedra picada que acabava de tornar a Catalunya després de dos anys d’exili, era abatut a trets al carrer Muntaner de Barcelona per quatre pistolers de la CNT, la principal central anarquista del moment. Faltaven tres mesos escassos per a l’inici de la guerra civil espanyola, i el sector més arrauxat del separatisme català perdia un home d’acció que com a número 2 de Josep Dencàs a la conselleria d’Interior havia imposat l’ordre –a mastegots, quan calia– a la turbulenta Barcelona del 1933 i el 1934.

Badia, avui figura quasi llegendària d’una certa esquerra irredempta i que el nostre Jaume Ros –militant d’Estat Català de primera hora, no ho oblidem– havia retratat a Un defensor oblidat de Catalunya, disposa ja de la primera biografia acadèmica: es titula Vida i mort d’un separatista (Duxelm) i la firma l’historiador Fermí Rubiralta. Biografia que té, per cert, una curiosa, poc coneguda i finalment decisiva deriva andorrana: perquè Badia, exiliat des dels Fets d’Octubre –pel 6 d’octubre del 1934; ja saben, quan Companys va sortir al balcó de la Generalitat per proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola–, qui havia sigut el totpoderós comissari general de la Generalitat havia aparegut el 19 de gener del 1936 al refugi del port d’Envalira.

Fins al 13 de febrer, quan se li perd definitivament la pista, va ser una de les vedets de la vida política, social i policial andorrana del moment: el batlle episcopal, primer –Antoni Tomàs, a l’època–, i el secretari del veguer francès, després –Paul Larrieu– van sotmetre aquell incòmode hoste a sengles interrogatoris que l’historiador català Arnau González Vilalta –a qui Rubiralta segueix en aquest punt– va rescatar de les profunditats de l’arxiu de la vegueria francesa a Nantes. Sosté Rubiralta que l’aventura andorrana de Badia constitueix l’última etapa del exili que havia estrenat dos anys enrere i que l’havia portat a França, Colòmbia, Mèxic, Alemanya i Bèlgica. Es tractava d’estar el més a la vora possible de Catalunya per quan es consumés l’esperat triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer del 1936. Unes eleccions que li havien d’obrir les portes del retorn: ell era l’home cridat a reorganitzar les joventuts d’Estat Català escapçades arran dels Fets d’Octubre. Però no va tenir temps: els pistolers de la CNT, amb un tal Justo Bueno com a cap de l’escamot, li ho van impedir amb l’atemptat del 28 d’abril d’aquell mateix any que li va costar la vida. A ell i al seu germà, Josep.

Conspirador d’alçada

L’hivern andorrà va ser, per tant, l’últim de la breu i agitada existència de Badia. El 19 de gener havia entrat al país clandestinament amb el nom fals de Miquel Comes –segons Vilalta, que relata l’episodi a Miquel Badia: documents sobre el seu pas per Andorra (Papers de Recerca Històrica, 2008)– i després de recórrer esquiant els 20 quilòmetres que separen Pimorent d’Envalira. Els excursionistes que s’estaven al refugi –casa seva durant les següents quatre setmanes, amb escapades a la capital i Escaldes (¡al Palacín, el mateix hotel on l’hivern següent s’hostatjaria Josepmaria Escrivà de Balaguer!)– van reportar l’arribada d’un home (Badia) «vestit d’esport, espitregat i semblant a un trinxa, molt curt d’armilla i faltat d’elements econòmics». Els dies següents s’entrevista amb commilitons d’Estat Català –Miquel Xicota i Manuel Masaramon– i el 6 de febrer les autoritats es comencen a inquietar davant desplegada per Badia. Amb l’excusa d’unes suposades injúries contra els vegueres que hauria proferit a causa de l’expulsió, el 1934, d’Enric Canturri, alcalde de la Seu que s’havia refugiat a Andorra arran dels Fets d’Octubre, el batlle Tomàs el cita a declarar. Ell ho nega tot: «En l’ànim del declarant solament hi ha un pòsit d’agraïment per aquelles autoritats i poble d’Andorra on ha trobat un bon acolliment».

El veguer francès també hi posa cullerada i envia el secretari Larrieu a interrogar-lo al refugi d’Envalira. On, per cert, l’ha d’esperar cinc hores, fins que torna d’una jornada d’esquí amb un periodista de La Dépeche du Midi. El més sospitós que en treu és alguna fanfarronada –«S’ha vantat d’alguns cops de força en què va haver d’esgrimir el revòlver amb virtuositat, i tem ser víctima d’una mort violenta, que espera encara llunyana…»– anunciava que s’oposaria a una eventual extradició cap a Espanya. El veguer, diu Vilalta, concloïa que, en aquest cas, caldria expulsar-lo a la força. Una eventualitat que no es va produir mai perquè Badia va desaparèixer el 13 de febrer exactamet igual com havia arribat: per sorpresa i sense encomanar-se ni a déu ni al diable.

Tampoc a les autoritats andorranes, que es van treure un pes de sobre mentre ell es dirigia amb pas decidit cap a la seva cita amb la mort. L’atemptat del 28 d’abril va aixecar molta polseguera. I encara n’aixeca. La tesi oficial sosté que els autors materials van ser quatre anarquistes de la CNT –Bueno, Manuel Costas, Ignacio de la Fuente i José Villagrasa– en venjança perquè Badia, al capdavant de les joventuts d’Estat Català els havia rebentat el 1934 una vaga de tramvies. Aquesta és també la tesi de Rubiralta, que nega versemblança a altres hipòtesis més rocambolesques: l’extrema dreta, les màfies del joc i fins i tot Companys, per un obscur afer de faldilles a compte de Carme Ballester, aleshores esposa del president de la Generalitat.

El cert, conclou l’historiador, és que l’enemistat amb Companys era manifesta des dels Fets d’Octubre, quan els separatistes d’Estat Català es van sentir enganyats pel president. Li retreien haver fet tot el possible perquè el cop fracassés. Companys només buscava un cop d’efecte; Estat Catala, l’efectiva separació d’Espanya: «Badia el maten el 28 d’abril; però políticament ja havia mort el 6 d’Octubre. És aleshores quan fracassa la seva estratègia –seva i de Dencàs, l’ideòleg d’Estat Català– d’aprofundir en la nacionalització de Catalunya aprofitant l’hegemonia política d’ERC i aprofitar, si es produïa, una drecera per a la independència. Aquesta drecera havia de ser els Fets d’Octubre. Quan fracassa el cop, fracassa Badia».

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: