«El dia que Franco caigui es podrà recuperar el cavall, perquè l’he fet republicà…»

3 05 2011

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.L. pel Periòdic d’Andorra, 3 maig 2011)

L’última estàtua eqüestre de Franco va ser retirada de la via pública (espanyola, és clar) en data tan tardana com el 2008, 33 anys després de la mort del dictador: portava la firma de l’escultor valencià José Capuz i s’havia plantat el 1964 a la plaça de l’ajuntament de Santander. Asseguren les cròniques que des d’aleshores no queda cap més Franco –ni eqüestre ni sedent ni exempt; ni tan sols supí– a cap racó d’Espanya. Tots han acabat vergonyosament aparcats en ignots magatzem municipals. Barcelona també havia tingut el seu Franco eqüestre: un bronze monumental sortit del taller de Josep Viladomat i que des del 17 de juny del 1963 dominava el castell de Montjuïc. Els catalans, però, no es van fer pregar gaire: n’hi va haver prou amb un alegre happening que el 1985 va acabar amb el dictador empastifat amb pintura de color rosa perquè cavall i generalíssim acabessin entaforats a les dependències del Museu Militar annex al castell, primer, i –anys després– als magatzems de Parcs i Jardins de l’ajuntament, on avui reposen en pau.

La qüestió és que la família Viladomat conserva en un magatzem d’Engordany l’esbós en guix del Franco eqüestre: una peça que no supera el mig metre d’altura i que comparteix els seus dies amb còpies d’algunes de les obres més cèlebres de l’escultor, des del Pau Casals del Turó Parc de Barcelona fins al Samitier del Museu del FC Barcelona i –encara més curiós– el Monument a la República que fins al 1939 va coronar l’obelisc de Diagonal/Passeig de Gràcia i que, després de quasi mig segle de cautiveri, el 1986 va ser rehabilitada i reubicada a la plaça Llucmajor.

L’efecte és ben pintoresc, però el cert és que Franco, fins i tot en petit format i mig apedaçat –els anys li han passat factura– crida poderosament l’atenció. Per començar, ¿com és que Viladomat, republicà fins al moll de l’os i exiliat de primeríssima hora que s’havia refugiat a Andorra el 1937, es va embarcar en una aventura artísticament tan incerta i políticament tan compromesa? Entre les moltes llegendes urbanes que circulen al voltant de l’escultura, una de les més recurrents sosté que Viladomat va acceptar l’encàrrec de l’alcalde Porcioles –que volia agrair-li al dictador la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona– a canvi de recuperar un Cadillac amb matrícula andorrana que la Guàrdia Civil li havia confiscat. La néta de l’artista, Cristina Viladomat, recorda avui que va posar una condició irrenunciable abans de dir que sí: Franco mai no posaria per a ell al taller de Pedralbes on treballava durant les estades a Barcelona. El retrat li faria a partir d’una fotografia.

Venjança d’artista

I així va ser, en feridor contrast amb la meticulosa forma habitual de treballar que gastava Viladomat: «Per retratar Pau Casals es va desplaçar fins a Prada. Aprofitava els assajos –tres hores al matí i tres hores més a la tarda– per fer l’esbós del mestre. Però és que fins i tot quan esculpia animals se’ls feia portar al taller. Franco, en canvi, no el volia ni veure». Tant devia ser així, que Viladomat no només es va negar a firmar l’obra –fosa, per cert, als tallers Codina de Madrid– sinó que tampoc no va assistir a la solemne inauguració, presidida pel mateix dictador i amb Porcioles com a mestre de cerimònies. No s’acaben aquí els rumors sobre el tracte especial que Viladomat va dispensar al seu Franco eqüestre. Segons sembla, quan els anys 80 es va traslladar el conjunt a l’interior del recinte, va resultar que l’artista, conegut pel naturalisme de les seves formes, havia dissenyat un Franco sorprenentment camacurt. Un defecte que passava desapercebut en l’emplaçament original però que en separar cavall i generalíssim quedava ostentosament al descobert. Massa i tot com perquè es degués a un error de l’escultor, a qui d’altra banda s’atribueix aquesta altra ocurrència: «El dia que Franco caigui es podrà recuperar el cavall, perquè l’he fet republicà…» Una ocurrència en la línia d’una altra llegenda: la que sosté que va clavar el generalísism a la bèstia amb una barra que li travessava el duodè al dictador.

Fins aquí, la biografia d’aquesta curiosa peça –l’esbós del Franco eqüestre– que ha sobreviscut contra tot pronòstic al magatzem de la família, i que el mateix artista, traspassat el 1989, va decidir conservar. Per cert, el 2005, i coincidint amb la cessió temporal de la col·lecció que avui s’exposa al Centre d’Art d’Escaldes, la família va obrir un interessantíssim web – http://www.josepviladomat.com – on es pot conteplar una trentena llarga d’obres de l’artista. No es facin il·lusions: no hi trobaran el Franco eqüestre, però sí La República –per cert, l’obelisc de la Diagonal porta la firma d’Adolf Florensa, autor de l’hotel Rosaleda d’Encamp– i també el Pau Casals de què parlàvem més amunt. I encara més: un estupend bronze de Tórtola Valencia, la ballarina sevillana que a partir del juny desembarcarà al CAEE amb la seva col·lecció d’art precolombí.

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: