La parròquia andorrana d’Escaldes-Engordany serà la capital de la cultura catalana al 2011.

21 12 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Ràdio Seu 20 desembre 2010)

 

Badalona s’ha acomiadat com a Capital de la Cultura Catalana 2010 i ha passat el relleu a la parròquia andorrana d’Escaldes-Engordany, que exercirà com a referent per a tot l’àmbit cultural i lingüístic català a partir de l’1 de gener del 2011. La cerimònia de comiat de Badalona 2010 s’ha celebrat aquest divendres al Museu de la població, amb la presència de l’alcalde de Badalona, Jordi Serra; del cònsol major d’Escaldes-Engordany, Antoni Martí, i del president de l’organització Capital de la Cultura Catalana, Xavier Tudela.

Durant l’acte, el cònsol major d’Escaldes-Engordany, Antoni Martí, ha recordat que Andorra és l’únic estat del món on l’idioma oficial és el català i “això és per a tots els andorrans un orgull i una responsabilitat”. Martí ha indicat que esdevenir la Capital de la Cultura Catalana és “una excel·lent plataforma per donar a conèixer i ensenyar l’Andorra menys coneguda”.

La Capital de la Cultura Catalana s’adreça a tot el domini lingüístic i cultural català. Té com a objectius contribuir a ampliar la difusió, l’ús i el prestigi social de la llengua i cultura catalanes, incrementar la cohesió cultural dels territoris de llengua i cultura catalanes i, finalment, promocionar i projectar el municipi designat com a Capital de la Cultura Catalana, tant a l’interior com a l’exterior.

El Parlament va donar el seu suport a la Capital de la Cultura Catalana, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, l’any 2004. Fins ara han estat elegides com a Capital de la Cultura Catalana Banyoles, Esparreguera, Amposta, Lleida, Perpinyà, Figueres, Badalona, Escaldes-Engordany, Tarragona i Ripoll.

L’organització Capital de la Cultura Catalana, membre del Bureau Internacional de Capitals Culturals (www.ibocc.org), desenvolupa també periòdicament campanyes de promoció i dinamització cultural.





El Centre Cívic de la Seu acull una exposició en còmic sobre la vida de Martin Luther King.

21 12 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 21 desembre 2010)

Aquest dimecres, 22 de desembre, s’inaugurarà al centre cívic El Passeig de la Seu d’Urgell, l’exposició de la novel·la gràfica que porta per títol ‘King’ de l’artista i il·lustrador canadenc Ho Che Anderson. La mostra, que romandrà oberta fins el 23 de gener del proper any, pertany a l’Obra Social de la CAM i està organitzada per la Biblioteca de Sant Agustí de la Seu d’Urgell.

Fotografia relacionada amb la imatge Una de les imatges que es podran veure a l’exposició.

La inauguració de l’exposició tindrà lloc a la set vespre i anirà a càrrec del regidor de Cultura de l’Ajuntament urgellenc, Miquel Colom, i el director de l’oficina de la CAM a la Seu d’Urgell, Marc Gual, juntament amb el director del saló La Massana Còmic i president de l’Associació Andorrana del Còmic, Joan Pieras.

King de Ho Che Anderson és una biografia gràfica monumental del reverend Martin Luther King que l’allibera de la imatge santificant i unidimensional tan prevalent en la cultura popular.

En aquesta mostra, l’artista canadenc ens presenta el reverend King -pare, marit, polític, negociador, idealitsa, pragmàtic, inspiració per a milions de persones- amb una vida intensa, de carn i ossos.

L’exposició que ens porta Caja Mediterráneo ens apropa una gran selecció de les il·lustracions originals que mostren la gran qualitat de l’il·lustrador, la potència de l’obra i les diferents tècniques utilitzades en el còmic





El Ministeri de Cultura adquireix nou taules del retaule de Sant Miquel i Sant Pere de la Seu.

21 12 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Viure als Pirineus, 21 desembre 2010)

El ministeri de Cultura ha comprat les nou taules que li mancaven del Retaule de Sant Miquel i Sant Pere després d’anys de negociacions. Les peces adquirides formaven part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya i procedeixen de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, fins la segle XIV dedicada a Sant Pere. L’operació ha costat tretze anys de negociacions i 600.000 euros al ministeri. Amb la compra d’aquestes taules s’aconsegueix gairebé la totalitat del retaule del qual tant sols falta el predel o faldó que formen part de la col·lecció del Museo Nacional San Carlos de Mèxic.

Les diferents taules d’aquest retaule, que daten del segle XV, es van dispersar després de vendre’s per parts a distints particulars a principis del segle XX. L’any 1907, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, va poder adquirir el compartiment, presidit pels sants titulars i dues taules laterals amb escenes narratives i el 1956 va adquirir una altra taula del conjunt.

Des de 1997, quan el seu propietari va manifestar l’interès per la venda, es van iniciar les negociacions entre el MNAC, el particular i el ministeri de Cultura, fruit de les quals, tretze anys mes tarda, s’han pogut adquirir les nou taules per un valor de 600.000 euros.

El retaule, molt ben conservat, és un exemple excepcional de la gran envergadura que arribaven a tenir els retaules catalans en la primera meitat del segle XV. El cos superior, sense contar el predel però amb les peces adquirides, amida 6,2 per 5,2 metres, el que el converteix en un dels conjunts conservats de majors dimensions d’aquest període de la pintura gòtica catalana i té com valor afegit la conservació del contracte original de l’encàrrec el 1433 entre el rector i els pintors.





Cal Ribot i Cal Pal ingressen a l’inventari de patrimoni d’Andorra.

21 12 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: El Periòdic d’Andorra, 16 desembre 2010)

 

El Govern va aprovar ahir la inclusió de Cal Ribot d’Engordany i de Cal Pal de la Cortinada a l’inventari general del patrimoni . Ambdues cases representen un testimoni material directe de les formes de vida de les cases pairals que constituïen la societat rural andorrana entre l’alta edat mitjana i el segle XIX. Cal Pal és una de les construccions més representatives de l’arquitectura tradicional, un dels exemplars de casa pairal més coneguts i a la vegada més singulars. La seva silueta es caracteritza per la presència del colomer en un dels angles, construït amb murs d’entramat i amb coberta pròpia a quatre vessants. Cal Ribot, de la seva banda, és una de les construccions civils més antigues del país, i un dels pocs habitatges tradicionals que han mantingut la integritat quasi sense intervencions. Un dels elements més destacats és la gran xemeneia de forma troncocònica. Dels murs sobresurten lloses horitzontals destinades a evitar l’entrada de rosegadors.

 





El jaciment de la Roureda de la Margineda

21 12 2010
NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A.Doral pel Diari d’Andorra, 21 desembre 2010)
Des que, a l’estiu del 2009, es van donar per acabades les excavacions al jaciment de la roureda de la Margineda, les estructures d’una enorme fortalesa del segle XII fins aleshores conservades sota terra van quedar a la vista.

Per tant, exposades a les inclemències del temps –aigua que es filtra per arreu, neu– i fins i tot a l’acció d’animals que es puguin introduir al recinte. Necessiten, doncs, una consolidació. Treballs que l’empresa propietària dels ter­renys vol emprendre a la primavera i que són un pas previ perquè l’àrea es pugui convertir en zona visitable.
Per fer front als treballs de consolidació, Casa Molines està pendent de les subvencions per a la conservació, manteniment i millora que el Govern va convocar el mes d’octubre passat. Un paquet d’ajudes de 300.000 euros aprovats el passat dia 15 pel consell de ministres i que es repartiran entre 14 beneficiaris. De moment, però, l’empresa encara no ha rebut la notificació oficial que l’ajut ha estat atorgat, ni quin seria l’import.
Un cop es conegui, es podran planificar els treballs d’estabilització del terreny i consolidació dels murs de les estructures descobertes durant la campanya arqueològica, per evitar que els murs es malmetin.

La museïtzació, encara lluny
És un dels requisits bàsics que s’han de completar prèviament a la conversió en museu de l’àrea excavada. Un projecte en què ja s’està treballant, tot i que la materialització està lluny. Així, els responsables del jaciment han visitat diferents museus que podrien servir de model. Parcialment, només, matisen: cadascun dels estudiats té unes particularitats que els fan completament diferents entre si i amb l’àrea de la Margineda. Cap d’ells es podria traslladar directament, però en tots s’han trobat elements útils, ja sigui en la gestió, l’estructura o altres aspectes.
Personal de Molines Patrimonis s’ha desplaçat, doncs, a llocs com el jaciment d’Atapuerca, a Burgos, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Un lloc ocupat pels humans de manera contínua des de fa 800.000 anys.
Un altre dels models estudiats és la ciutadella ibèrica de Calafell. Un assentament fortificat que es va fundar a principi del segle VI abans de Crist, en l’època ibèrica (segona edat del ferro). Excavat des del 1980, es va reconstruir amb tècniques d’arqueologia experimental, a sobre mateix de les restes. La reconstrucció permet entrar a les cases i pujar a les torres, veient com vivien els pobladors a través dels objectes d’ús quotidià que empraven.
Un tercer model del qual extreure idees han estat les mines de Gavà, l’explotació estructurada en galeries més antiga de tot Europa: uns 6.000 anys. Al seu voltant es va habilitar un parc arqueològic, el 2007, que inclou visites didàctiques i projeccions amb tecnologia tridimensional per mostrar com era la vida al neolític.

LES PECES MÉS SIGNIFICATIVES JA ESTAN RESTAURADES

En el transcurs de les excavacions es van exhumar uns 400 fragments de ceràmica prehistòrica i un interessant conjunt d’objectes d’ús quotidià, com sivelles, tisores, monedes i puntes de sageta i de llança. Algunes de les peces més interessants ja estan restaurades. Se n’ha fet càrrec Casa Molines, que posteriorment les ha tornat a dipositar a Patrimoni.
Entre aquesta selecció de peces més significatives, una dotzena aproximadament, hi ha una clau, una sivella, tisores i un anell, objectes datats de final del segle XIII a principi del XIV.
Pel que fa a la resta del conjunt, la restauració anirà a càrrec del ministeri de Cultura, que en els pressupostos presentats per al 2011, pendents d’aprovació, contempla la contractació externa dels treballs de restauració del material arqueològic en metall trobat a la roureda.
Les troballes dels arqueòlegs es van revelar molt més transcendentals del que s’esperava inicialment. Sota la superfície de la roureda s’amagava una de les construccions militars de l’edat mitjana més important excavada al vessant sud dels Pirineus, segons van fer palès.





L’estudi geneològic de Canillo, a punt d’editar-se.

21 12 2010
NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A. Doral pel Diari d’Andorra 19 desembre 2010)
.
El 1995 es va publicar Nostres arrels, un treball que el comú de Canillo va voler ampliar amb una història genealògica de la par­ròquia que s’endinsés en el temps i que arribés fins a l’actualitat.

Als genealogistes Jordi Alcobé i Marc Casal, que en van fer la primera edició, s’hi van afegir per a la segona dos historiadors: Domènec Bascompte i Martí Salvans. La feina ja està a punt –només falten les aportacions fetes des de cada família: dades o imatges que il·lustraran la publicació– i el volum ja podrà començar a maquetar-se. Tres-centes pàgines que sortiran al llarg dels mesos vinents. Una publicació de qualitat per a la qual el comú ha pressupostat al voltant de 35.000 euros (inclosa la feina de recerca i la publicació).
A dins, dues pàgines amb l’arbre genealògic de cada casa, des del fun­dador. En alguns casos es remunta fins al 1100, tot i que l’origen de bona part de les cases se situa al segle XVII. Així, si cap al 1600 el nombre de cases és d’una seixantena a tota la parròquia, sis o set dècades més tard arriba al centenar i mig.
Per què aquest auge? Començava un període de bonança econòmica general, que arribaria al punt àlgid al segle XVIII,  amb les forges treballant a ple rendiment i el desenvolupament de l’explotació ramadera. Això va comportar, recorda Bascompte, que els fills de cada casa que no n’eren hereus poguessin trobar feina al país, aconseguir un trosset i fundar la seva pròpia casa.
Anàlisis com aquesta no són l’objectiu immediat de l’estudi, però sí una mostra de com Nostres arrels pot ser el germen de recerques posteriors i font de consulta.

Enigmes engrescadors
La recerca ha portat als autors reptes de tot tipus. I engrescadors enigmes pendents de resoldre. Per exemple, la sobtada aparició d’una ca­sa gran. “És impossible –explica Salvans– que una casa rica sorgeixi d’enlloc; les cases no es fan així”. L’origen més habitual és en el segon fill d’una família, que rep un petit ter­reny, hi basteix un habitatge, treballa un hortet i comença a comprar un parell de caps de bestiar.  “Si, per contra, ens en trobem una de desconeguda, on ja veiem que hi ha un cònsol o un síndic, és per sospitar que aquí hi ha quelcom d’estrany”. Amb tota probabilitat, ha estat un canvi de nom. Així que s’hauria de veure quina altra casa grossa sembla que s’hauria extingit al mateix moment.
També suposen un desafiament els canvis de nom. Salvans relata un dels casos que s’han trobat. A l’Aldosa, fins al 1700, hi havia cal Naudí, que en determinat moment només va tenir una hereva –“la Nau­dina, en deien”–. Es va casar amb Joan Pere Armany, personatge influent que havia estat diverses vegades cònsol, i la casa va començar a ser denominada cal Jumpere.

Declivi
Després del període d’expansió del segle XVIII, el nombre de cases va començar a declinar al XIX: a final ja tornava a ser d’unes 110 a tota la parròquia. Fins a la norantena de l’actualitat, les que aquests dies estan revisant tota la informació aportada pels investigadors, nova o ja coneguda pels seus membres.
De fet, des de l’aparició de la primera edició, el 1995, han desaparegut una mitja dotzena de cases d’entre dos-cents i quatre-cents anys d’antiguitat. En un dels casos, comenten els investigadors, dues es van perdre de cop: la pubilla d’una i l’hereu de l’altra, casats i sense descendència ni germans que les heretessin, van morir no fa gaire en una residència.  “És clar que en aquests casos hi ha hereus, però habitualment el patrimoni es reparteix, es ven, perquè ningú no hi ve a viure”, assenyala Salvans.
I se’n continuen creant? “És probable, però no ho podem saber del cert: el valor d’una casa el marca l’evolució en el temps, la solera que assoleix”, indica Bascompte.
De totes maneres, apunta una reflexió de base: què és, en realitat una casa? “Abans era fàcil de determinar”, considera Salvans. “Una comunitat de persones –avis, germans, fills– que treballaven juntes pel patrimoni familiar, lligat a la ter­ra, al voltant de la figura de l’hereu i la seva parella.”

EL LLIBRE INCLOURÀ TAMBÉ UN ARBRE PER COGNOMS

Una de les particularitats del volum, que el diferencien d’estudis similars, és que inclourà un arbre de cognoms, a través dels quals es veuran les interrelacions entre les cases. Portarà sorpreses? “En principi, els membres de cada casa coneixen el parentiu amb les altres, si la relació ve de dues o tres generacions, mentre que si procedeix de set o vuit enrere, segurament se n’ha perdut la  memòria”, estima Salvans. També, matisa, el fet que dues cases portin el mateix cognom –Casal, per exemple, és dels més estesos a la parròquia, juntament amb Torres, que porten catorze famílies– no vol dir necessàriament que hi hagi alguna relació: pot ser que una de les famílies sigui originària d’una altra parròquia. Un aspecte que quedarà palès amb aquesta genealogia dels cognoms.





Patrimoni cultural d’Andorra restaurarà tres peces l’any vinent.

21 12 2010
NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Alba Doral pel Diari d’Andorra, 18 desembre 2010)
A falta d’actuacions urgents o imprevisibles canvis de plans, els tècnics de l’àrea de conservació i restauració de Patrimoni ja saben quines peces passaran per les seves mans al llarg dels dotze mesos vinents.

La primera de les intervencions d’envergadura serà la del retaule barroc de Sant Isidre de l’església parroquial de la Massana. Les dues altres, la talla de la Pietat que es troba a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella i el Crist a la creu de Sant Miquel de la Mosquera.
Això, un cop enllesteixin la important tasca que encara tenen entre mans: la restauració complerta del retaule barroc de la Mare de Déu del Roser d’Ordino, una peça que va entrar a les dependències de Patrimoni el passat mes d’abril i que es preveu que torni al seu emplaçament habitual a mitjan d’any, a l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Aquesta obra patia un risc seriós a causa dels atacs dels xilòfags i la superfície estava molt ennegrida. Quan torni, netejat i consolidat, també el dotaran d’una estructura metàl·lica que afavorirà el repartiment del pes de les diferents peces.

…………………………………………………La talla de la Pietat de Sant Esteve d’Andorra.

 

Sant Isidre
També del conjunt artístic barroc forma part la següent peça que entrarà al taller: el retaule de Sant Isidre ubicat en un dels altars laterals de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Massana, construït a la segona meitat del segle XVII pel mestre de Pal i acabat per un daurador anònim, segons recull el Catàleg de l’art de l’època moderna a Andorra, realitzat per l’equip de la Universitat de Girona (UdG) integrat per Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix.
El retaule té problemes generalitzats d’adhesió de la policromia  –verd i vermell que predomina  sobre el daurat–. I es preveu realitzar una intervenció acurada de tot el conjunt, que inclogui el tractament del suport.
L’autoria està adjudicada al mestre de Pal (denominació que amaga la doble personalitat d’Isidre Clusa i Agustí Claramunt), que va –van– treballar al Principat entre els anys 1660 i 1700. Doble autor de qui els responsables  de l’estudi i catàleg esmentat en destaquen una mestria “limitada” on despunta l’estructura arquitectònica dels conjunts. Amb una particularitat justament al retaule de Sant Isidre: la qualitat de la talla del protagonista de l’obra. Estranya, diuen, “en relació amb els estàndards estilístics del mestre” i assenyalen l’expressivitat, l’articulació anatòmica, el moviment corporal i el detallisme de la indumentària. “O bé ens trobem davant d’una de les millors obres de l’escultor o es tracta d’una peça reaprofitada”.
Pel que fa a la talla de la Pietat de Sant Esteve, part del retaule major desmembrat als anys 1960, roman com altres peces del conjunt a l’església parroquial i presenta un estat de conservació força deficient, a causa de l’ennegriment de la superfície per l’acció del fum de les espelmes. El tractament previst no s’allargarà més enllà de dos mesos.
El Crist de la creu de Sant Miquel de la Mosquera, situat al mur lateral de la capella, està força repintat i l’aspecte groller de la policromia desmereix la qualitat artística de la talla a nivell escultòric, expliquen des de Patrimoni. La intervenció es centrarà a retirar aquest repintat.

ELS (PROBABLES) VILADOMAT, A UN TALLER EXTERN

Les dues teles a l’oli atribuïdes a Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755), considerat el millor pintor català del període barroc, també haurien de passar pel taller de restauració al llarg de l’any vinent. Un tràmit que resulta imprescindible, tant perquè es pugui apreciar tot el seu valor com per confirmar definitivament l’autoria.
En aquest cas, la intervenció no es pot portar a terme als tallers de Patrimoni a Aixovall, sinó que s’ha de recórrer a la contractació externa, pel tractament complex que requereix, tant del suport com de la tela. Que la restauració es dugui a terme està subjecte a l’aprovació dels pressupostos presentats pel Govern al Consell General.
Les teles, que l’estudi realitzat pels experts de la UdG data entre els anys 1720 i 1745, es conserven a banda i banda del presbiteri. La verge del Roser amb Sant Roc, Sant Eloi (o Sant Julià o Sant Ermengol) i Sant Sebastià i Sant Ignasi intercedint davant la verge dels Dolors per les ànimes del Purgatori.
L’autoria és només atribuïda, sense que se sostingui en cap documentació que l’avali, recorden des de la UdG. Es fonamenta bàsicament “en el reconeixement de l’empremta estilística” de Viladomat, qualificat pels experts com “el millor dels pintors catalans de la primera meitat del segle XVIII”. Malgrat tota la brutícia acumulada a sobre, els “vernissos i repintades acumulades” que ja va denunciar el
crític i pintor Rafael Benet el 1958, l’ull expert detecta trets estilístics propis de l’autor. Entre els quals la paleta de colors, “no massa variada, però rica en gammes i combinacions tonals”. Ara bé, argumenten els professors de la UdG, “la proposta cronològica i descripció afinada dels modismes del pintor hauran d’esperar a la restauració”.