L’últim vol de Charney.

17 11 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: A. Luengo pel Periòdic d’Andorra, 16 novembre 2010)

Final feliç per a una història que durant quasi tres decennis havia rumiat el son dels justos en un nínxol anònim del cementiri massanenc del Bosc de la Quera, i que amenaçava d’acabar a l’ossari del fossar: les despulles de Kenneth Langley Charney (Quilmes, 1920-la Massana, 1982) seran repatriades a principis del 2011, i el pilot angloargentí, as de l’aviació aliada a la Segona Guerra Mundial, serà sepultat amb tots els honors en una tomba individual, amb monument inclòs, al cementiri El Recuerdo de Villa Harding Green, el barri més populós de la ciutat argentina de Bahía Blanca. Així ho va confirmar diumenge l’historiador Claudio Meunier, l’home que amb perspicàcia i perseverança va localitzar contra tot pronòstic el nínxol sense nom –exactament, el 209, al segon pis del fossar– on reposaven les restes de Charney, amenaçades a més de desnonament pel deute de 1.291 euros acumulat des del 1988 en concepte de lloguer impagat. Un reportatge sobre la trista fi de la memòria del pilot publicat al PERIÒDIC al novembre del 2008 va tocar la fibra sensible de l’administració comunal, que no només va paralitzar el desnonament sinó que a l’estiu passat va identificar l’enterrament amb una humil placa amb el nom de l’aviador i un senzill epitafi: «Heroi de la Segona Guerra Mundial». Ara només falta rectificar la data de naixement de Charney, que segons la làpida va néixer a Quilmes al 1902. En realitat, va ser dos decennis després. Recuperada la identitat i salvades in extremis les despulles d’anar a espetegar a l’ossari, l’objectiu següent era reunir els diners necessaris per sufragar-ne la repatriació. Una campanya que es preveia llarga però que s’ha precipitat les últimes setmanes fins al punt que Meunier veu factible traslladar-se al gener al Principat per fer-se càrrec del fèretre. La feliç resolució del cas l’ha propiciat la col·laboració de familiars i amics del pilot –la seva viuda, June Cherry, amb qui es va casar al 1980 a Andorra, ha autoritzat l’exhumació i repatriació de les despulles– així com de veterans com ara el capità de navili Juan José Membrana, excombatent de la guerra de les Malvinas i historiador aeronàutic que ha de facilitar el trasllat de les despulles en un vol d’Aerolíneas Argentinas. Fins i tot el ministeri d’Exteriors del país sud-americà s’ha implicat en aquesta peculiar operació retorn. També hi ha ajudat, diu Meunier, l’interès de dues productores de televisió –una d’argentina i una altra de britànica–per rodar un documental amb la molt cinematogràfica peripècia bèl·lica i personal de Charney. Queda poc, per tant, perquè el nostre as –perquè Charney és una mica nostre, des que a mitjans dels 70 va triar Andorra com a exili gens daurat– descansi definitivament a Bahía Blanca, la ciutat on la família es va traslladar immediatament després de néixer Ken i on ell va viure fins als 13 anys. L’envien aleshores a un internat de Hertfordshire (Anglaterra), on la seva notable indisciplina deixarà rastre perenne: diu el seu biògraf –Meunier n’ha reconstruït la trajectòria a Alas de trueno i Nacidos con honor– que Charney manté encara el rècord abdolut de cops de vara infligits a un alumne de Hertfordshire. En va acabar expulsat, és clar. De Malta al Pacífic Així que el nostre home va ser des de ben petit un cul inquiet indomable, que va trobar en l’ambient militar el caldo de cultiu ideal per a la seva personalitat hiperactiva. Al 1941 es va enrolar a la RAF, al maig del mateix any guanyava les ales de combat, i al mitjans 1942 el destinen a Malta, on començarà a sembrar una fama que arribarà a ser llegendària: el primer avió enemic –un Macchi 202 italià–l’abat l’1 de juliol. Fins al final de la guerra n’abatrà sis més –més cinc de probables i altres sis de tocats–que el convertiran en el més mortífer dels aviadors argentins enrolats a les files aliades i que li reportaran dues Distinguished Flying Cross (DFC), la màxima condecoració de l’arma aèria britànica. Després de Malta va combatre a Normandia, i el final de la conflagració el va agafar al teatre del Pacífic, embarcat a bord del portaavions HMS Smitter i a punt per a la invasió de Malàisia. La rendició incondicional del Japó se li va avançar, però encara va tenir temps d’un últim gest per a la història: Charney formava part del primer esquadró que va aterrar a Hong Kong després de firmada la pau.

Anuncis

Accions

Information




%d bloggers like this: