Obres d’art en espera de ser restaurades conservades a la seu de Patrimoni del Govern d’Andorra.

14 09 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Alba Doral pel Diari d’Andorra, 9 setembre 2010)

Són d’índole diversa les raons per les quals una peça d’art acaba a les dependències del servei de Conservació i Restauració de Cultura, però bàsicament responen al fet de no poder-se conservar in situ. Algunes de les que s’hi custodien tenen un gran valor artístic i patrimonial. D’altres, escàs, o si més no discutible.

Entre les primeres, les molt valuoses, els calaixos de la sala de restauració –on es garanteixen les condicions òptimes de temperatura i humitat– ofereixen protecció a les taules de l’Epifania i la Nativitat pintades pel (fins ara) mestre de Canillo (i després de la descoberta recent d’un equip de la Universitat de Girona, desdoblat en una “personalitat bicèfala”: Miquel Ramells i Gui Borgonyó). Són dues composicions que es van exhibir a la recentment clausurada exposició Andorra, un profund i llarg viatge, i que ara reposen en espera que el país disposi d’un lloc permanent on romandre a la vista del públic.
Igual que una taula que forma part del retaule de Prats (la predel·la del qual va ser adquirida fa un temps per al fons d’art de Crèdit Andorrà). De la qual el mateix equip de la UdG apunta que forma part d’una de les dues “joies absolutes” del patrimoni nacional (l’altra és el retaule major de Sant Joan de Caselles). Aquesta taula, Expulsió dels àngels rebels, va ser adquirida l’any 1992 pel Govern d’Andorra als descendents del marxant d’art mallorquí Josep Costa.

La restauradora Lourdes López mostra alguns detalls d’un dels Retaules.

Aquestes peces d’elevat valor comparteixen recer amb altres de menys notòries. Per exemple, una taula gòtica –incompleta– que procedeix d’Encamp. És l’única dada que les restauradores manegen amb seguretat. La resta és foscor: potser era original de Santa Eulàlia, potser de Sant Miquel de la Mosquera, cap on podria haver estat traslladada en algun moment.

Fragments de pintura romànica
I més fragments, en aquest cas de pintura romànica: d’Anyós, de Sant Esteve d’Andorra la Vella, de Santa Coloma. En el cas d’Anyós, expliquen les restauradores Mercè Pujol i Lourdes López, són les úniques restes que es conserven al país, que van quedar quan es van arrencar els originals de l’església –d’autor de l’escola del mestre de Santa Coloma–, pels volts del 1936, per incorporar-les a una col·lecció particular a Madrid o als Estats Units. La seva ubicació actual és confusa.
Alguns d’aquests fragments, on a penes es pot entreveure la figura original o no es percep gens, van ser muntats com un quadre, emmarcats. “És una restauració molt antiga, de la dècada del 1970 –estima López–, un tractament que ara ja no es fa, perquè desvirtua la naturalesa de la peça: deixa de ser pintura mural per ser sobre tela.”
En aquest cas, es tracta de peces testimonials per dir-ho així. Que no tindrien un excessiu interès per als ulls del públic en general, però que no deixen de ser una part del patrimoni que s’ha de conservar.
Altres obres, de major mida, han de ser conservades en la que les restauradores denominen sala de les mampares (no climatitzada, però sí amb temperatura constant i humitat controlada). Gairebé totes estan necessitades de tractaments de restauració. “Però s’han d’establir prioritats”, recorda López.

En espera de restauració
Entre les que es mantenen en espera de passar per les mans dels tècnics hi ha el retaule de Sant Martí de Nagol, una peça datada entre el 1525 i el 1550 i d’autor anònim, també actiu a Fontaneda, Encamp i la Cortinada, segons l’estudi realitzat per l’equip de la UdG.
Havia estat objecte d’una intervenció també antiga, expliquen les restauradores, on s’havia emprat una pasta grisa molt invasiva per tapar ells llocs on s’havia perdut la pintura. Fa uns anys es va intentar treure per deixar la fusta a la vista, una millor opció segons els postulats actuals de la restauració. Una tasca molt difícil i que no està enllestida. “Ara per ara la peça no pateix, es conserva bé, però la part estètica no està gaire resolta”, admet López.
El retaule, que s’ubicava en un dels laterals de l’església, és obra del mateix mestre “de rudes maneres pictòriques i d’acusada i recognoscible personalitat”, segons recull l’estudi de la UdG, que també deixa veure la seva mà als de Sant Miquel de Fontaneda o el de la Pietat de la capella de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, entre d’altres. Tot que en aquest que es conserva a Patrimoni és on va mostrar menys perícia. També va pintar el retaule de Sant Martí de la Cortinada, que penja a la paret del despatx del síndic.
Podria tornar el retaule de Nagol a l’emplaçament original un cop tractat? “Difícilment –estimen les conservadores–, perquè és un temple de difícil accés, molt apartat, on no hi ha culte. De fet, ja es trobava a Sant Serni perquè l’església original estava mig en runes.”

Sant Serni de Nagol
També s’han quedat sense ubicació on exhibir-se algunes peces procedents de Sant Serni de Nagol que es conserven a Patrimoni. Entre les quals una porta del retaule barroc i la seva estructura arquitectònica, realitzada per Antoni Tremulles. Mentre que la part pictòrica correspon a Miquel Orcau (o bé Orcall). Es va treure de l’església en el moment que es van descobrir les pintures murals romàniques, el 1977. Les tapava, no lligava gaire tot plegat i no es va trobar cap solució per deixar-ho tot en una església tan petita.
No és que estigui mancat d’interès, però abans d’exposar-lo s’hauria de sotmetre a una bona intervenció. Sí s’ha exposat la predel·la.
Una altra de les peces interessants a la sala de les mampares és el mural procedent de casa Solana, que se situava al barri del Pui d’Andorra la Vella i que es va enderrocar el 1989. Estava situat en una de les habitacions de la segona planta i s’especula, atès els motius pictòrics, que podria decorar l’habitació que ocupava el bisbe quan es quedava a dormir. Ha perdut la policromia però continua molt conservat i visible el dibuix preparatori.
Una altra de les mampares està ocupada per una Immaculada de procedència no del tot clara, tot i que les tècniques estimen probable que sigui originària d’Escaldes. Tampoc l’autoria és possible d’establir, i pel que fa a la datació, la ubiquen al barroc. “Una tela maca, de bastant qualitat, que s’ha de restaurar, però no de manera prioritària”, apunten Pujol i López. De moment, es manté protegida per un paper encolat per la cara anterior que protegeix el pigment. Una tècnica que denominen facing. I que també s’ha fet servir amb el retaule de la Santa Creu. D’interès qüestionable. “N’hi ha per totes les esglésies, perquè es feien amb plantilla”, diu López.
També són de mestre desconegut les taules gòtiques, procedents de Sant Esteve d’Andorra la Vella, dedicades a Santa Àgueda i Santa Llúcia, que completen la relació –no exhaustiva– dels fons. Tampoc la datació no és gaire precisa: cap al 1400.

DURANT DÈCADES ALS DIPÒSITS

Algunes de les obres fa dècades que es conserven als dipòsits de Patrimoni. De fet, els membres de l’equip actual de l’àrea de Conservació i Restauració no coneix exactament en quin moment van entrar. Les van heretar. I no sempre, recorden, es va portar el mateix registre exhaustiu que es preocupen de mantenir ara, amb entrades, sortides i moviments de les obres. Altres peces han arribat fa poc. Entre les últimes, la tela trobada rere l’altar de Sant Miquel de Prats fa set o vuit anys. En estat lamentable perquè havia estat temps tirada de qualsevol manera.

Anuncis

Accions

Information




%d bloggers like this: