Josep Clarà publica “Els Fortins de Franco”.

19 08 2010

NOTÍCIA DE PREMSA (Font: Joan Antoni Guerrero pel Diari d’Andorra, 14 agost 2010)

El temor a una invasió per part d’un excèrcit blindat que intentés fer una incursió cap a territori espanyol creuant l’àrea pirinenca, un cop el feixisme va caure a París, va fer que el dictador espa­nyol, el general Francisco Franco, activés el pla de construcció d’una línia defensiva terrestre consistent en desenes d’assentaments al llarg de tota la serralada pirinenca, entre el Cap de Creus i el País Basc, coneguda amb els noms de línia Gutiérrez, Pérez o Franco.
S’inspirava en la coneguda línia Maginot, construïda per França a la frontera amb Alema­nya i Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, però sense la mateixa complexitat tècnica ni la despesa econòmica. El professor d’història contemporània de la Universitat de Girona (UdG) Josep Clara és l’autor del primer llibre que aborda aquest projecte d’infraestructura militar, Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans, que acaba de publicar Rafael Dalmau, Editor.
Josep Clara va explicar ahir al Diari que aquest estudi s’emmarca dins d’un projecte d’investigació més ampli que aborda la presència de l’exèrcit espanyol a Catalunya durant el franquisme. El règim franquista va establir a l’àrea catalana uns 96 centres de resistència (en el marc de 169 previstos fins al País Basc), espais de terreny controlats amb un observatori (punt de comandament) ubicat en zones elevades i petits fortins que servien per allotjar fusells o canons antitancs. Aquests centres de resistència, cadascun a càrrec d’un batalló de 600 homes, eren subdividits en subsectors i les zones es classificaven com a passives, perilloses o actives.

Arrenca el 1944

En aquest context, Andorra se situava en una zona considerada calenta pels franquistes com ho eren totes les àrees on es concentraven comunicacions. En aquest sentit, les fortificacions més pròximes al Principat se situen a l’entorn de la carretera que uneix el país amb la Seu d’Urgell, explica Clara, als termes de la Farga de Moles i Sant Joan Fumat. “El projecte –explica l’historiador– va ser ideat a Madrid i es va posar en marxa amb una instrucció del 1944 el dia abans de la derrota de les potències feixistes, quan els aliats entren a París”.
El 78 per cent de les obres, diu Clara, es va fer fins a l’any 1947. “El ritme de construcció va anar decaient fins al 1955 i, de fet, no es va arribar a acabar”. Es van preveure sis mil obres de ciment armat però només se’n van fer unes 3.000. La construcció era relativament fàcil perquè “tenien uns models i amb poc temps ho feien, els soldats de lleva eren la mà d’obra utilitzada, per tant no hi havia gent forçada treballant-hi i a l’exèrcit li sortia bé de preu”, va explicar Clara.
Al final tota aquesta infraestructura ha quedat abandonada. Es van construir sense disposar de permís i no s’aixecaven en ter­renys de l’exèrcit sinó en límits privats. “Van ser abandonats –diu Clara–, alguns búnquers van ser usats després pels pagesos per a deixar-hi les eines de treball o bé per a guardar-hi animals”. En l’actualitat, només a Martinet se’ls està donant el caràcter de punt d’interès cultural i formen part d’un itinerari conegut com el Parc dels búnquers.
El llibre que ara publica Rafael Dalmau, Editor, realça aquestes construccions com a restes de l’era de la violència i de l’arquitectura de campanya, amb un significat històric, patrimonial i simbòlic. L’obra aporta dades de les característiques de la línia defensiva i dades de cadascun dels sectors de Catalunya.

en podeu trobar més inforamció en aquest article del Periòdic d’Andorra del 16 d’agost de 2010.

Advertisements

Accions

Information




%d bloggers like this: