Canòlich, guia dels lauredians.

28 06 2010

ARTICLE DE PREMSA (Toni Solanelles pel Diari d’Andorra. 21 juny 2010).

Un ocell de colors vius, ben vius, va conduir fins a tres vegades un pastor a les proximitats d’una pedra. Les dues primeres no en va fer cas. La tercera va ser la bona. I de sota de la pedra n’aparegué, lluminosa, radiant, la imatge d’una verge. És la història de l’ocell que es deixava agafar, però que cada dia s’escapava d’on el pastor, plenament meravellat per l’acoloriment de l’au, l’engabiava. I tornava a la pedra preciosa. Un, dos. I fins a tres cops. La llegenda que, com en el cas de la marededéu de Meritxell, explica la troballa de la talla avui encara venerada de la verge de Canòlich. De fet, la tradició popular situa a l’any 1223 la descoberta. I aquesta seria l’origen de la construcció del santuari. De l’original, és clar. No pas del que ens ha arribat fins als nostres dies. D’aquella construcció, d’aquella capella que la llegenda assegura que es va alçar en honor a la verge avui només en resta la talla. Romànica. I que no es conserva pas a Canòlich. La joia del dar-rer terç del segle XII fa estada a l’església parroquial de Sant Julià. Sòbria com és. Robusta. Del tot estàtica. Setanta-dos centímetres de fusta policromada. Un exemplar típic de la tradició artística rural. Obra austera. Sense cap mena de dubte, el seu creador no va assumir cap mena de risc. Cap ni un. Ni per casualitat la imatge no presenta cap element que permeti dotar-la de moviment. Però la talla ha vençut segles i segles encara prou bé. Ben conservada.
La Mare és més brillant que el Fill. No n’hi ha cap dubte. L’artista es va centrar més en la figura gran i va deixar plenament com a complement la petita, recolzada vers el genoll esquerre de la marededeú. I protegida per la mà, també esquerra, d’aquesta. Però sense gaire escarafalls. Justament, la posició del nen, coronat com la Mare, porta els estudiosos, els experts, a situar la talla a final del segle XII, quan en altres circumstàncies es pensava que podia datar d’uns quants anys després, ja al XIII, per les característiques que presenta el mantell. El conjunt reposa sobre una mena de trona senzilla. Sense boles. Ni columnes. Ni res que s’hi pugui semblar. Això sí, a banda i banda del setial s’observa una decoració pictòrica que pretén simular el que podrien ser els suports d’un tron o similar. Tot en la mateixa línia senzilla. Com la vestimenta de tots dos components de l’obra, que està molt arrapada al cos. A l’hora de destacar allò més treballat, hom pot parar-se especialment a mirar les corones. La de la Mare és especialment brillant. De fet, no per simplista tot el conjunt és prou cofoi. Com els lauredians estan cofois, és ben clar, de la seva patrona. Del far i guia. De la verge de Canòlich.

El detall
Canòlich era unllogarret de pas ja documentat el 1176. L’actual santuari, amb un altar major d’estil del renaixement, té bases medievals i barroques.

Advertisements

Accions

Information




%d bloggers like this: